Poemes del gos, de J. Vallverdú

Article de Jordi Pàmias publicat a la revista URC número 8 (hivern del 1993):

Tots sabem que Josep Vallverdú és una figura destacada de les lletres catalanes, en el camp de la narrativa juvenil. I que ha excel.lit també en l’assaig i en la crítica literària, sense oblidar algunes incursions en el món del teatre.

La varietat temàtica i formal, de la seva obra s’enriqueix amb una faceta nova: la poesia, a partir de la publicació de Poemes del gos, a càrrec de l’Editorial Urgell (Agramunt, 1977). Cal remarcar que l’autor no ha donat a la impremta cap altre llibre de poesia.

Poemes al gos és un llibre editat amb molta cura. L’autor és presentat, amb una càlida immediatesa, en la “Biografia” inicial, que incideix, sobretot, en els orígens de la seva vocació literària. Ens adonem, molt bé, de les dificultats que hagué de vèncer un home de les terres de Ponent, per a obrir-se en el món de les lletres.

En aquesta mena de prefaci, Josep Vallverdú ens diu que ja, de petit, li agradava d’entrar “en contacte amb la terra, amb els animals i les plantes…”. L’atreien “la sentor dels matins i les marinades de capaltard, la boira hivernal, l’espetec del canyar, la llenya serrada i el gemec estrident del fre dels carros…”. Podem dir, doncs, que una veritable manifestació d’amor a la Naturalesa encapçala el llibre i, alhora, li dóna el seu sentit profund.

Una referència bibliogràfica és el complement lògic d’aquestes notes. Unes xilografies de Lluís Trepat –plenes de simplicitat i de força- il.lustren perfectament els poemes.

En una conversa amb Josep Vallverdú, l’autor em confessà l’admiració que sent per la poesia anglesa del nostre segle, sobretot per aquella que mostra un caire més narratiu. I esmentà, concretament, els noms de Lawrence, Eliot, Auden… Del primer –més conegut com a novel.lista- ha traduït alguns poemes. Sens dubte -afegí-, es nota la seva influència en la meva obra.

Poemes del gos és un llibre format per divuit composicions, escrites a Puiggròs entre els anys 1974 i 1977. Crida l’atenció la seva varietat formal. Predomina clarament el vers lliure. Però cal assenyalar la presència de dos sonets (“Home castell” i “Llàtzer equívoc”), d’un poema format per alexandrins, amb rima assonant (“Nissaga clapidora”) i d’un altre constituït per hexasíl.labs, sense rima (“Tangents”).

Comentaré ara, breument, els poemes que considero més significatius –i que, en certa manera, ens donen la clau de la visió poètica de Josep Vallverdú.

A “Mirades” ens sobta el contrapunt animal/persones. La mirada pot ser perforadora o superficial –papalloneig que no arriba al fons de les coses. A l’acabament, el poeta remarca la sapiència del gos: “Tu saps que de mi només vindrà / benefici i abandonament, / un petament de dits, / un crostó, / o potser la confidència / d’un sanglot”.

Al poema següent, trobem la relació entre el gos i l’infant. El poeta (home adult) és un mer espectador. Per a ell, el nen és una capsa tancada, un món obert a totes les possibilitats. El poeta sembla endevinar com és vist l’infant pels ulls del gos, enjogassat: “per a tu l’infant és / quelcom que viu i xiscla, / animal que defensa la pilota / més que no el berenar”.

“Només m’ho sembla” conté referències a la tasca professional: “em pesen les hores / de tecleig, / de compondre pàgines / que no sé qui llegirà”. Crec que hi ha la influència de Pere Quart en el to irònic del poema –que és una mena de fantasia satítica-. Però torna a la realitat “contemplant la voliana / que fa bogejar el gos / al mig del pati”. S’havia imaginat que era l’executiu d’una empresa importantíssima…

“Si demanar sabies” és, potser, el joiell del llibre. El poema es caracteritza per una gran sobrietat i per l’emoció continguda. Poques vegades la relació home/animal s’ha expressat d’una manera tan intensa, en la poesia catalana: “Només desitjaria / que fossis a la vora / quan em sotgés el plor. / Només això, / gos”.

Un altre text clau és el poema “Retrat”. Comença amb una magnífica descripció del gos (“Has vingut, vellutat, fins a la cambra, / tremoladís, orelles dretes…”) i continua amb un descobriment inesperat: “l’òval metàl.lic” que conté uns “ulls rodons d’infant”. El poeta s’enfronta amb la pròpia imatge, que “ha suportat el pes d’una vida”. I no somriu ni s’adelita amb el record. Sinó que, més aviat, el vol eludir…

“Desconsum” és un crit de protesta contra “la xarxa / d’un món nascut de l’home / i deshumanitzador”. El poeta cerca la pau de la Natura (“I he emprès el cami dels tossals”, diu), per a fugir d’una societat de consum, embrutidora. I, a la fi, troba un amic, en aquest àmbit de puresa: “has corregut a mi / i m’has atorgat el do / del teu lladruc alegre”.

Un dels millors poemes és “Nissaga clapidora”. La noblesa dels alexandrins encaixa bé amb la manera d’adreçar-se a diferents espècies canines –la paraula “gos” és evitada, curosament-. L’autor es fixa, sobretot, en els ulls: “mel i sol, camamilla, ametista i vi blanc”. La rima assonant, aguda, fa més suggeridor el ritme del poeta.

La darrera composició (“Tel.lúries”) és la més extensa del recull. Conté una projecció cap al futur: la vellesa i la mort clouen el llibre. El poeta és, ara, un vell xaruc que pren el sol, mentre les veïnes –al cor de la tragèdia- s’adrecen a ell, anomenant-lo “senyor Josep” i fent al.lusions a la seva vida (“joventut endreçada, conjugal discreció, / pocs maldecaps / feina ben feta, / prudent en tot, senyor del seu jardí”). En aquests versos ressona l’eco de Guerau de Liost… Bona part del poema és un monòleg interior, ple d’una delicada ironia: “T’han tret al sol, Josep, com les ametlles, / com el panís, o com l’alfals, / talment saca mullada / o poll de quinze dies”. A l’acabament, passa llista “de tots els gossos / que has tingut” i espera que, un dia, vindran a ensumar la llosa / sota la qual / dormiràs, per fi, sense fer nosa / a ningú”. Humaníssim poema, amb valor de síntesi; roman a la memòria, la companyia de gos, fins a última hora.