Josep Vallverdú, fill adoptiu de l’Espluga
(5 de desembre, 2008)
L’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, indret escollit per Josep Vallverdú com a residència definitiva des de l’any 1988, decideix nomenar-lo fill adoptiu de la vila en un acte molt emotiu.
Diversos parlaments van destacar l’interès i la complicitat entre ambdues parts: tant de l’homenatjat cap a la vil.la com de la vil.la cap a l’homenatjat. Les paraules de l’alcalde de la ciutat van destacar aquest interès mutu i l’honor que suposa per la població aquest nomenament.
Josep Maria Aloy, biògraf de Josep Vallverdú va llegir un text on, entre altres, coses va dir:
De les moltes coses que s’han dit i es diuen de Josep Vallverdú en destaco la d’home de moltes residències –“no m’he quedat mai enlloc”, ha dit ell en diverses ocasions. I continuo jo: -“però allò que és ben segur és que a tot arreu per on ha passat ha deixat marca”. I no cal que us confirmi que una de les marques més intenses és la que ha deixat, està deixant i deixarà encara aquí, a L’Espluga, on ha decidit quedar-se definitivament.
Des que va instal.lar-se a la Conca, era l’any 1988, Vallverdú ha viscut una de les èpoques més intenses i m’aventuro a dir més pletòriques de la seva vida. Vivint a l’Espluga un cop jubilat, la seva activitat no ha tingut aturador. I els reconeixements tampoc. Tot just instal.lat aquí se li atorga el Premi Ramon Fuster per la seva tasca pedagògica i un any més tard la Creu de Sant Jordi. Al 2000 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció per a un escriptor català i al 2004 la Universitat de Lleida el consagra Doctor Honoris Causa.
Però Vallverdú no només és conegut pels reconeixements i homenatges. Ho és, és clar, per la seva obra. A l’Espluga, Vallverdú ha escrit 27 llibres infantils i juvenils i 18 llibres per a adults. 45 llibres, doncs, en 20 anys… El que equival a un trenta per cent de tota la seva producció literària. I sense comptar-hi els centenars d’articles, pròlegs, parlaments i altres textos ben diversos. Fins i tot un llibre de poemes que s’està coent en aquests moments i que es publicarà dintre de poc. Tot plegat, una demostració clara que ha anat a parar a una terra suficientment adobada i fèrtil perquè doni fruits selectes i escollits. Durant aquesta etapa, també s’ha publicat la seva biografia i l’estudi de la seva obra, publicació de la que em sento molt responsable i molt orgullós. I del 1995 al 2001 La Galera va publicar la seva Obra Completa Infantil i Juvenil en catorze excel.lents volums, amb la col.laboració de l’I.E.I.
Vallverdú ha fet mèrits suficients perquè un poble, una gent que l’aprecia, el reconegui com a fill. Però no hem d’oblidar que també és un mèrit d’aquest poble i d’aquesta gent prendre una decisió com aquesta. Una ciutat o una vila és allò que són les persones que aquesta ciutat o vila ha honorat. Donar el títol de fill adoptiu és un fet del que en surten beneficiades les dues parts. És una mostra del sentiment de complicitat entre l’escriptor adoptat i la gent que l’adopta. Les dues parts en surten no sols beneficiades sinó també dignificades.
Per la seva banda, Josep Vallverdú va dirigir uns mots a tots els presents:
MOTS DE REGRACIAMENT DE JOSEP VALLVERDÚ
Benvolgut Alcalde, Membres del Consistori, Representants de les Institucions lleidatanes, senyor Alalde de Teià, germanes i germans ( si sóc fill d’aquí sóc germà vostre!): Les meves paraules no poden ser altres que les pròpies d’un agraïment sincer, profund. I, alhora, em cal de seguida expressar una lleugera perplexitat: no sé ben bé si el meu perfil és el d’un Fill Adoptiu, almenys jo veig aquesta figura com la d’algú molt socialitzat, que és membre de totes les entitats i clubs de la Vila, que va a les caminades, als esmorzars populars i als dinars de l’Ermita, mentre que un servidor es limita a escriure i a col.laborar sense iniciatives, quan li ho demanen. Però en fi, la gran generositat del Consistori va votar la meva persona i accepto el repte.
Jo vaig venir amb la meva família a l’Espluga, des del Ponent, sense una motivació profunda, pel desig de canviar de clima, i vam estar visitant força temps aquests entorns sense ni conèixer bé els carrers de la vila…fins que un dia, davant el Casal, vam saludar una amistat, llavors poc freqüentada, amb qui, però, teníem afinitats des que l’ havia tractat quan ell era President del Centre Comarcal Lleidatà a Barcelona. Jo ignorava que l’Eusebi Majós era veí de l’Espluga, m’ho va dir ell i a continuació va oferir-se generosament a ajudar-nos a trobar lloc on habitar. De tots és sabut que quan el senyor Majós es posa en moviment hi ha resultats: Al cap d’un mes teníem terreny per fer la casa i mestre de cases molt manyós, molt Manyós.
I, el que són les coses: una) nosaltres veníem de Les Garrigues i vam anar a raure al Carrer de Les Garrigues; i dues) la meva família paterna té l’origen a Montblanquet -encara hi ha el casal- i jo no sabia que Montblanquet era tan prop de l’Espluga, on havia pujat, en tot cas, sempre des de l’Urgell. Roda el món, doncs, i torna al Born.
Aquí m’he dedicat fonamentalment a escriure, amb el resultat volumètric que ha esmentat abans l’estimat amic i estudiós de la meva obra Josep Maria Aloy: quaranta cinc llibres en vint anys. És la meva feina, i la faig molt a gust. Des d’avui, a més a més, afegeixo a aquesta diària i literària satisfacció el nomenament rebut, que és un honor grandíssim.
I res més…ah, sí: senyor alcalde, tingueu present que vosaltres m’heu escollit a mi…però abans, jo havia triat l’Espluga.
Que el tan proper Nadal ens trobi confessats, amb gana i amb ganes de fer el bé. Llarga vida a tothom!