Acte de presentació del llibre Hora nona, de Josep Vallverdú (Via Fora, Manresa, 13.12.05)
Si fossim un país apassionat per la literatura i per la cultura, si fossim un poble fascinat pels seus escriptors, avui a Manresa faríem festa grossa per rebre el degà de la literatura infantil i juvenil catalana… Alguns fins i tot estaríem disposats a posar domassos als balcons i reclamaríem als responsables de la basílica dela Seuque engeguessin un bon toc de campanes per anunciar l’acte… però vivim en una societat on el llibre i la lectura encara són vistos amb una certa perplexitat i on els homenatges als escriptors s’acostumen a fer quan ja no hi són, però gairebé mai abans…
L’acte d’avui és per presentar un llibre i per inaugurar una pàgina web però sobretot per homenatjar un dels escriptors més prolífics i amb una obra més variada, més completa i més consolidada de tots els que avui es dediquen a escriure i a publicar. Un autor que als vuitanta-dos anys continua sent tan lúcid, tan coherent i tan creatiu com el primer dia. Prova de la seva fertilitat literària són els tres títols d’aquest 2005: Lleida, cordialment..., Hora nona i Sobre la pista d’en Silver. És a dir, un llibre de regal sobre Lleida, amb molta profusió de fotografies i textos que expliquen tant la seva història com circumstàncies i efemèrides destacades de la ciutat i dels seus carrers. Un dietari, Hora nona, que ve a ser una mena de recull d’opinions, de cabòries, de confessions d’un home de cultura que ha viscut el temps suficient com per poder parlar una mica de tot i amb seny. I, el tercer, una novel.la juvenil que recupera aquell personatge entranyable deL’illa del tresor d’Stevenson i en recrea els seus últims anys de vida. Del primer no en parlarem perquè tracta de Lleida i s’escau més parlar-ne als ciutadants d’aquella població. De l’últim, de la novel.la juvenil tampoc perquè tot just ara entra a màquines. Parlarem, això sí, d’aquest dietari i llibre de cabòries que si voleu podreu comprar i l’autor us signarà amb ganes.
Presentar un llibre d’en Vallverdú que no va dedicat a la canalla pot semblar un pèl estrany però he de recordar que Vallverdú és un autor que ha dedicat gairebé el cinquanta per cent de la seva obra al públic adult. Es tracta d’un escriptor que tant ha escrit assaig, com llibres personals, que tant s’ha dedicat al conte, com a la novel.la, com al teatre… Un autor que ha traduit i adaptat i fins i tot il.lustrat alguns dels seus escrits… Que no ha tingut mai un no per fer un pròleg, una presentació, una conferència o un pregó… d’aquí ve que el crític i editor Isidor Cònsul el bategés un dia com a escriptor tot terreny per la diversitat de la seva obra.
Hora noma, doncs, és ara com ara l’últim llibre d’aquest autor i tal com indica el subtítol és un llibre de capvespres, o un dietari o com diu el mateix Vallverdú un libre de confessions, on expresso el meu parer sobre temes diversos que m’afecten i estic segur que afecten també la meva col.lectivitat… Talment com un recull de cartes enviades a un amic, Niço, a qui l’autor dirigeix les seves opinions i confessions i, com diu ell mateix: Són moltes les matèries sobre què opino en aquest llibre, i em reconec potser agosarat i imprudent algun cop, però t’asseguro que ho he escrit tot des del plantejament més constructiu i alhora des de la lucidesa de qui,per l’edat i per l’amargor massa sovint sentida, espera poc de la vida.
Vallverdú és conscient que ja és un home gran i li comunica a Niço que …Abans que perdi facultats mentals, he decidit adreçar-te aquest llibre en forma de cartes. Hi repasso situacions, conflictes, sentiments, actituds, militàncies, desigs, desil.lusions. Aquest, doncs, és un dietari crepuscular, dolgut, ben cert que punyent a voltes. No és un llibre de memòries, és un llibre de cabòries.
El llibre, dividit en capítols breus i cada un d’ells encapçalat amb el sant del dia, és també un santoral a través del qual Vallverdú mostra els seus coneixements i la seva àmplia cultura a l’hora de situar i explicar cada un dels personatges esmentats… Però aquesta introducció, més o menys curta, basada en el santoral, li dóna peu després a parlar de qualsevol altre tema
I quins són els temes que avui més preocupen a Josep Vallverdú? De forma desordenada i sense establir cap prioritat, diria que un dels que sobresurt és el de la mort. ...en realitat –diu Vallverdú- ens haurien d’ensenyar des de petits que per naturalesa tenim un contracte amb la mort, contracte que té una data d’acompliment. I es consola pensant que en el gran desconcert del cosmos la llargària de la nostra vida és insignificant. (52)
També confessa la seva poca eufòria religiosa, o per dir-ho de forma més simple: la seva poca fe: ...a mi els patiments compartits, més que no els escassos que he sofert, em van fer perdre la creença en el Paradís, que em semblava que un temps vaig posseir. Educat en la teoria de la feblesa de l’ésser humà, del pecat, del càstig, de la causa immediata, havia arribat a creure que calia acceptar de patir, que el sofriment enaltia i donava fortalesa. Després de tenir la mare malalta de mort al llit tot un any, d’aplicar-li dificultosament injeccions perquè ni carn no li quedava, vaig dir-me, amb una energia interna adolorida en aquells meus divuit anys, quan tot just ella acabava d’expirar: no, el sofriment no enalteix, el sofriment degrada.
També parla de la situació actual del món, i diu: ...Jo personalment crec que és un gran món, l’actual, que ha aconseguit moltes fites, tècniques i socials: però no acaba de ser del tot el meu món, segurament a causa que no el tenim adaptat perquè tothom s’hi trobi còmode. (54.) El moment polític i social preocupa i de quina manera a Josep Vallverdú: …Viure tothora amb la impressió que fan amb tu el que volen, que és ben poc el marge de maniobra de què pots usar, resulta fatigós i enervant, i et deixa l’esperit adolorit. (97)
Vallverdú també parla dels polítics: … i el nostre petit món polític està mancat d’una figura amb carisma, algú que de debò es posi al capdavant del poble (185)... Segons ell, el problema dels nostres polítics és que …es tiren plats dialectis pel cap mentre la cassola s’agafa. No plantegen el tema de la supervivència, sino que arbitren pedaços i sargits per a cada menuda ocasió…. …a mi em queda, com tantes, tantíssimes vegades, la negativa individual, el gest modestíssim, però entenc que digne, de dir que aquest món no és el meu, que li falta un alè sensible perquè ho sigui… (188). No s’està, Josep Vallverdú de denunciar l’existència de corrupcions, favoritisme, nepotisme, xarxes ocultes de connivència entre financers i polítics, prepotència potser una estona i astúcia de barris baixos l’altra. Negocis d’escàndol amb els trens de nova construcció, camps de golf, ports esportius, immobiliàries, pressupostos i diners rebuts d’Europa. Som conscients que tot això existeix, i ens en dolem. Però com a ciutadans també tenim la potestat i l’obligació d’organitzar-nos per denunciar, denunciar amb papers a la mà. I correspondre amb vots negatius a les conductes negatives. No podem esperar passius. Em temo, però, i me n’esgarrifo, que encara falta molta educació política per tenir assumit un coixí de possibles actuacions democràtiques capaces de posar fre als polítics malastrucs. (216)
I, de cop, com volent sorprendre el lector, parla de manera molt emotiva de l’amistat i dels amics: … Seure a taula amb amics és instal.lar l’escalforeta de l’amor. (118)… tenir amics és transitar amb més seguretat i energia per aquesta vall de llàgrimes. Redreçar les pròpies inseguretats amb la fermesa dels lligams amicals. (118). Però el record dels que ja no hi són l’enterboleix: …Me’ls estimava, els amics enduts pel vent fatal, que han anat deixant-me cada cop més aïllat. Aquesta és una sensació desoladora, veure que avui l’un, l ‘any vinent l’altre, cauen com arbres abatuts per la destral. (64)
Del seu estat d’ànim, del seu calendari personal: ...que cada dia té els fulls més grocs –diu- i les festes menys lluïdes. He viscut aquests anys darrers afeixugat per desencisos diversos… Estic profundament trist, una tristesa que no em precipita a depressions, però sí que de vegades em fa veure un mur al meu davant. Imagino que d’altra gent se sent de manera pareguda, però no ho confessen. Sortosament, encara em llevo cada matí amb l’impuls de moure’m, de fer coses (67)
Jo diria que Hora nona és un llibre realista. Crec que un dels més realistes que ha escrit mai Josep Vallverdú… Tot i que ser realista avui vulgui dir adoptar un to pessimista… Sobretot quan diu, per exemple, que la nostra llengua, un altre dels temes protagonista del llibre, està amenaçada d’extinció… (99). Com tots els de la meva generació, estic cansat d’esperar: porto dècades i dècades de vida caminant amb una sabata vella i una espardenya foradada… (101) Vallverdú parla d’ell i del seu estat d’ànim en diversos moments: Sovint em sento cansat. Cansat potser no és el mot, las m’agrada més. La lassitud no és la fatiga de qui ha molt caminat o ha destralejat tot un arbre: lassitud és un desig de sentir-se fora del món… … És a dir, són massa anys viscuts sota pressió, alerta a obrir-me camí, a fer una família, a tenir-ne cura, a donar, ai de mi, una imatge. El cos s’ha fet vell, encara ben portant, però fins quant de temps? Potser hauríem de descansar i mirar com treballen les formigues i les abelles, i fan el niu les caderneres. … sovint tens la impressió –falsa, entenguem-nos- que ja has vist massa coses, conegut massa gent, fet massa llegües de camins i viaranys. De bon grat t’asseuries vora un marge, amb tres fulles de menta penjant dels llavis i clouries els ulls fent vots perquè t’embolcallés un son profund sense cap imatge ni cap vivència, un son final… … Em diuen que estic actiu, molt actiu. Però m’adono, en cada fibra del meu ésser, que les motivacions no hi són com abans. Escric amb cautela, de la mateixa manera que camino posant els peus a terra amb compte de no caure,… … Sóc un escriptor vell, del prestatge més polsós, qui sap si corcat, dels escriptors vivents catalans. …(175)
Hora nona és també un llibre valent, sobretot quan l’autor parla d’independentisme: ... personalment em plauria del tot pertànyer a una nació amb Estat propi, és a dir, clarament i bonament fora d’Espanya. D’una Espanya que Vallverdú qualifica de mal encaixada en Europa i mal encaixadora de les nacions dins d’ella… som cada cop més els que opinen des de la més forta convicció que com estaríem bé i amb una salut de ferro seria fora, ho repeteixo…. (100)… Perquè això de viure dins d’Espanya és un mal negoci: Viure dins de l’Espanya actual, amb xifres a la mà, permet adonar-se de la sagnia del nostre esforç col.lectiu i la condemna a viure a la segona divisió amb risc d’anar a parar a tercera a cada nova temporada
I, com no, un antic i venerat professor no ha d’estar també preocupat per l’educació! I sobretot pel que ell en diu una desorientació educativa, fruit d’una superficialitat social. Potser el que ens passa és que anem fent via cap a la no-educació. Si els infants, a casa seva, responen amb intemperància als pares, es tanquen per un no-res a les seves exclusives cambres tot defugint el diàleg o posant-se a dialogar exclusivament amb el seu e-mail, planten cara als professors i fan el que volen pel carrer, potser que féssim l’esforç d’imaginar-nos el futur immediat.(135)
Vallverdú no s’està de comentar com la família ha perdut cohesió, s’ha banalitzat, i per a molts infants els pares han perdut autoritat ; són uns éssers que conviuen amb ells, als quals se’ls pot demanar coses i als quals, si ve de gust, es pot fastiguejar. Els moments d’harmonia són escassos, en manta família s’estableix una absencia de diàleg, una absència corpòria.
I, als qui llegiu el llibre, de sobte, us sorprendrà, quan l’autor surt a parlar de gats. De gats i dels seus gats. Uns gats que, a casa,… no hem deixat mai que entrin al recinte de les persones i, per tant, que són moderadament domèstics, perquè de preferència habiten al jardii que admeten de grat compartir amb nosaltres… (212). El gat és la meva bèstia domèstica preferida; en rendeixo a la seva total independència, al seu poder de decidir a cada moment què vol fer , desinteressat del desig de l’amo; m’embadoco davant la seva perfecta regència sobre el medi, el poder d’adaptar aquest medi a la seva apetència, la mateixa insuperable forma del seu cos, tubular, flexible, apte per cargolar-se, estirar-se, aprimar-se segons les necessitats, la sinuosa capacitat de reptar entre l’herba, com el seu parent lleó; la silenciosa manera de dipositar el coixí vellutat del seu peu a terra, com descrivia Edgar Allan Poe. Una silenciosa art que de sobte esdevé fulminantment mortífera quan d’aquell coix brollen com cinc raigs cinc ungles corbades que encalcen la presa. Les dents, com agulles, tenen tanta força com esveltesa: les aplica a dessagnar el ratolí o si escau a rompre el costellam d’un catxapó o la carcanada d’un pollastre. (213) …El gat no té res de l’honesta i prudent obediència del gos. Ell va a la seva. Bada comunament menys que no tu, i no li treuràs amb bastonades el costum de rapinyar… … El gat, ni quan passa gana, deixa de ser elegant; un cop ha menjat encara que sigui aquest el primr àpat en tres dies, es neteja el pèl, els peus, els bigotis, que necessita per tustar l’amplària dels forats, i la cara. El gat és un presumit, que fins que no està com una primavera no ix del seu racó. És un petit monarca… M’he allargat a consciència perquè així he pogut donar un botó de mostra del llenguatge que utilitza Vallverdú i de la qualitat literària dels seus textos.
Però he d’anar acabant i no voldria deixar de destacar també un dels temes més preocupants i dolorosos per a Josep Vallverdú: el tema del català… L’Institut d’Estudis Catalans ha donat a conèixer un document sobre l’estat de la llengua catalana i sota el títol de l’Ús Social de la Llengua Catalana. És una anàlisi aguda, penetrant, de la realitat de la llengua a la nostra societat. A les persones amb sensibilitat les farà estremir, i n’hi haurà que trobaran el dictamen massa ombrívol i alarmista: l’Institut considera, per exemple que: La comunitat lingüística catalana ha passat durant el segle XX a un estadi en què hom pot témer seriosament per la seva sostenibilitat futura. El català no té força. És una llengua de projecció menuda, que malgrat les realitzacions literàries i la riquesa de testimonis científics que l’han valorada, no ha traspassat fronteres, o bé les ha passades en exemples singulars i sense difusió suficient, i com que no s’ha pogut vendre bé perquè en la seva projecció no ha tingut mai el suport dels estats on té vida, porta un dia a dia que el fa semblar una llengua encara més dèbil. (220)
Vallverdú ens torna a recordar, abans d’acabar, que aquest no és un llibre de memòries sinó de cabòries… (224). Cadascú tragina els seus maldecaps o els seus mals de cap per aquest remenat de rialles i ploralles que és el món. I és natural que les cabòries no ens visitin amb bones maneres i passant a la nostra presència d’una en una, sinó desordenadament, sortint de trascantó, impertinents i feridores, i que quan les escrivim les aboquem també a raig.
Us convido a llegir aquest Llibre de capvespres, que jo crec que ha de ser un toc d’alerta per a tots. Perquè no ens podem fiar que les coses aniran bé per elles mateixes… perquè no tot se solucionarà sense la nostra implicació… Deixem-nos de cabòries! Moltes gràcies!
Josep Maria Aloy / 13 de desembre de 2005.