Les terres de Ponent com a tema
Isidor Cònsul
(AVUI, 2.07.1986)
El conreu de la crítica literària, amb el tarannà amb què l’anem fent per aquests verals, té plantejats tot un gruix de problemes que, un dia o un altre, caldrà discutir obertament i analitzar a la menuda. Problemes, per exemple, d’ordre quantitatiu, qualitatiu d’intenció; problemes d’una crítica excessivament puntual, més intuïtiva que no pas analítica, i on costa de trobar (amb les excepcions que calguin, és clar) l’entrellat d’un corpus teòric que la justifiqui i li doni coherència. No és pas una problemàtica fàcil i repeteixo, per això mateix, que aniria bé de poder-ho debatre amb l’amplitud i la intensidad que fossin necessàries.
No és el cas, però, d’aquest article, bé que m’agradaria entrar breument en el primer problema (el menys polèmic) i concretar-ne la seva insuficiència de mitjans i de persones. Una insuficiència evident per la manca d’atenció envers determinats autors, sobretot envers uns gèneres que hom tendeix a considerar menors. Diria que existeix un seguiment poc o molt correcte de la narrativa, la poesia, l’erudició històrica i literària i l’assaig i en aquest mateix ordre. En canvi, els llibres de teatre i la narrativa infantil i juvenil es queden sense tortell i en una tàcita consigna de silenci. De tant en tant surten breus referències sinòptiques, a les revistes de la mainada i un cop o dos l’any a “Serra d’Or”. Fins que tot d’una, poso per cas, s’escampa la nova que La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó ha arribat a la vint-i-cinquena edició i va de dret als cent mil exemplars. I es tracta d’una obra òrfena, com qui diu, de referents crítics, com ja va succeir amb El mecanoscrit de segon origen de Manuel de Pedrolo. Teòricament la solució sembla fàcil; a la pràctica, però, tot s’embolica i es fa més complex.
Ara bé, aquesta llança de reflexió diria que no és gens gratuïta com a pòrtic d’un parell d’escriptors, importants pel cap baix, que no han gaudit de gaires deferències per part del nostre aparat crític: Josep Vallverdú (1923) i Josep Maria Espinàs (1927). La circumstància de Josep Vallverdú és clara i el silenci s’explica per la seva dedicació a la narrativa infantil i juvenil. Justament per aquest motiu, un autor que ha assolit un considerable i específic prestigi internacional no ha tingut entre nosaltres, el ressò que es mereix i caldria.
El cas de Josep M. Espinàs és diferent: deu ser un dels escriptors catalans més coneguts i populars. La seva col.laboració diària a l’Avui esdevé una referència llegida i comentada en nivells amplis. És un observador agut, subtil i amable de la quotidianitat. I no ha tingut tampoc, al meu entendre, el ressò i l’anàlisi crítica que seria menester.
L’Urgell,la Segarra(…) “La Terraferma”
Pels volts de Sant Jordi, tots dos escriptors s’han despenjat amb la reedició d’obres més acostades al tarannà convencional de la crítica: Proses de Ponent de Josep Vallverdú i Viatge a la Segarra de Josep M. Espinàs, dos llibres que incideixen en una mateixa temàtica i participen, a més, d’una colla d’aspectes que els fan complementaris i una eina bàsica, diria, per a conèixer les terres ponentines del Principat. Es tracta de dues obres amb més de quinze anys de vida editorial (respectivament, 1969 i 1972) que s’apropen a una realitat que, si no ha canviat gaire en els seus aspectes físics, sí que ha evolucionat a nivell humà i, sobretot, en una dimensió econòmica i de modernització agrària. A desgrat dels canvis, però, el pas del temps ha actuat a favor d’ambdues obres, com el bon vi envellit en bota de roure. Ara Josep M. Espinàs no hi trobaria pas els carros colgats de garbes ni la parella que empacava palla a Montcortès. Tanmateix és difícil –i trec ara l’exemple del llibre de Josep Vallverdú- de saber on són les eres de batre als pobles de l’Urgell ila Segarra perquè el creixement dels nuclis respectius de població les han ben engolides sota xalets d’estètica dubtosa. I gairebé és impossible ja de veure segar amb dalla o batre a potes, si no és que us arribeu ala Festa del blat dela Fuliola un d’aquests pròxims diumenges de juliol.
Vull dir que els temps canvien, però la literatura roman. I en aquest cas ho ha fet per potenciar el component costumista que ja tenien ambdues obres ara fa quinze o disset anys. Un costumisme sense nostàlgies, resultat d’una observació alhora penetrant i perspicaç, que el transcurs dels anys ha accentuat. Per això mateix, em penso, hi ha pàgines que temps a venir esdevindran matèria d’estudi folklòric, i poso per exemple, entre molts d’altres, el fragment que Josep Vallverdú adreça a la dalla (pàgs. 143, 144), la seva impecable adaptació a l’anatomia humana, el ritme precís del dallador i la musicalitat de l’eina en copejar les tiges del cereal.
Ara bé, a desgrat d’un feix innegable i evident de paral.lelismes, Proses de ponent i Viatge a la Segarra són dos llibres singulars, d’estructura individualitzada i pròpia. Josep M. Espinàs és el vianant a peu (ja ho havia fet a Viatge al Pirineu de Lleida, 1957, i a Viatge al Priorat, 1962). Un viatge a peu, diu, és “anar de poble en poble, de sorpresa en sorpresa, és un exercici de vida, una mena de gimnàstica d’estímuls…”. L’agost del 1962 (deu anys abans de l’edició del llibre), Josep Maria Espinàs arribà a Cervera, deixà el cotxe a cobert i enfilà la carretera d’Agramunt. Dies més tard tornà per la de Granyena. Fou tot un tomb a la comarca amb la voluntat de “conèixer (…) entendre i aprendre”.
I si Josep M. Espinàs és l’observador vingut de l’urbs barcelonina, Josep Vallverdú ha estat, essencialment, l’home de ponent arrelat a la terra d’una manera gairebé tel.lúrica. El seu llibre és més heterogeni, sense la unitat d’un itinerari i l’objectiu de fer camí. En conjunt aplega vint-i-cinc proses d’assaig de caràcter miscel.lani entorn dels homes i les terres de ponent. Elements de mena molt diferent roden i s’esbarrien per un llibre que aplega trets de geografia, climatologia i història, aspectes de tradició costumista, anècdotes personals i fins narracions de caient històric, com ara la trobada del Rector de Vallfogona i Perot Rocaguinarda (Una mica segarreta).
Dos llibres, doncs, de lectura amena i agradable (en el de Josep Vallverdú hi ha, potser, elements de consistència més làbil i efímera) i obligatoris, com qui diu, si voleu conèixer la personalitat noble i austera de la “Terra ferma”. Una personalitat alhora suspecta i un xic sorruda, la de les terres i la gent que, d’esquena a la marina, sónla Catalunyacontinental.