Un segrest ecologista
Josep Vallverdú
Cossetània Edicions, 2009
Un segrest ecologista: la intriga, la situació extrema i el gir humorístic o tragicòmic són ingredients que el lector trobarà en aquests fets diversos narrats amb desimboltura i llarga experiència. Els personatges, realistes, d’aquests relats queden atrapats en les situacions que viuen i el lector, insensiblement, s’hi sent incorporat com un espectador de primera fila, quasi com a coprotagonista. Un sentit de la plàstica i de la immediatesa i una línia de plànols quasi cinematogràfica afegeixen agilitat al nervi narratiu.
Pròleg de Vidal Vidal a Un segrest ecologista, de J. Vallverdú:
AQUÍ DINS PASSEN COSES
El mestre Josep Vallverdú m´honora amb l´encàrrec d´unes ratlles de presentació de l´autor i glossa del text que tot seguit –i com més ràpid millor, emprenent aquest preàmbul introductori gairebé en diagonal, una mica per compromís, freturosos d´entrar en matèria, de començar a queixalar teca- els lectors podran degustar i fruir. No penso fer ni una cosa ni l´altra. Considero que a aquestes altures Vallverdú és un literat força conegut i reconegut, si bé sempre em quedo amb el dubte de si prou apreciat com es mereix, artífex d´una obra extensíssima i diversa, escriptor tot-terreny com ens acostumem a referir-nos al personatge aquells que li tenim una certa confiança, aplaudit per la crítica i guardonat en múltiples ocasions, digníssim premi d´honor de les lletres catalanes i, sobretot, per aquells que hem tingut aquest singular privilegi, impartidor infatigable i insubornable al llarg de la seva profitosa trajectòria vital, artística i professional de mestratges de tot ordre : literari, cívic, pedagògic i humà. No és la primera vegada que recordo per escrit la fortuna d´haver-lo tingut primer de professor de batxillerat –a una edat sortosament influenciable- i més endavant de model cultural, malgrat que em requi admetre que en l´intent d´emulació m´hagi quedat ben just a mig camí. Des dels meus tendres tretze o catorze anys vaig tenir sempre molt clar que de gran volia ser com lo senyor Vallverdú, que a classe ens seduïa amb la distinció d´un posat i una oratòria irrepetibles (encara ara, les seves conferències constitueixen un autèntic plaer : miro de no perdre-me´n cap), d´unes formes flegmàtiques i una amabilitat irònica, britànica –oxfordiana-, l´ideal d´una existència consagrada als llibres, l´art, la música clàssica, el coneixement del món i la seva història, començant per les realitats més properes… No conec cap exalumne seu que no hagi quedat marcat pel seu influx, en major o menor grau, amb major o menor perícia imitadora.
Article de Jordi Llavina titulat Estil, ironia i cruesa, publicat a “El Mundo” el 14 de gener de 2010
Josep Vallverdú, Premi d’Honor de les Lletres catalanes, és conegut, sobretot, per la seva obra literària per a joves. Però compta amb una important i diversa obra narrativa per al públic adult. El recull de contes que presento avui hauria de servir, diguem-ho de passada, per tornar a l’actualitat aquesta part tan significativa de la seva producció.
Un segrest ecologista és el títol d’un dels vuit contes continguts aquí. Com a títol general, no m’agrada gaire i, posats a triar qualsevol altre dels títols particulars, jo m’hauria decantat per Mala travessa tinguérem, el del líric relat final, recreació de l’episodi dels tres Reis de l’Orient a partir del poema de T.S. Eliot Journey of the Magi –que és un poema que presenta certes concomitàncies amb el clàssic Viatge a Ítaca, de Kavafis.
Els contes són diversos, però l’estil, magnífic, els agermana. N’hi ha un, potser el més fluix, Ametlles amargues, que es pot llegir com una agra paròdia de la Catalunya actual –s’hi fa referència a uns referèndums sobre la independència del país… que se celebren l’any 2014!-. El primer conte, que dóna títol al llibre, tracta de l’estrany segrest de la filla d’un magnat grecoamericà. Al darrera, una acció reivindicativa, ecologista, promoguda per la mateixa segrestada. En molts dels contes de Vallverdú, escrits amb nervi i amb ironia, el lector reviurà el gust de l’aventura: personatges que desapareixen per terra, mar i aire. Dos homes que aterren accidentalment en una selva al Brasil, que esdevenen robinsons i miren de superar el tràngol tan bé com poden (el final del relat ens reserva una sorpresa majúscula). O l’home que es podria haver suïcidat tirant-se a l’oceà des del vaixell en què viatjava amb la seva dona infidel (el desenvolupament de la història ens aclarirà si es tracta d’un suïcidi o bé més aviat d’un homicidi). L’individu té la fortuna que, a prop del lloc de la caiguda, hi apareix “una mena de bala de cotó, embolicada amb cuiro greixat i proveïda de nanses de corda”. L’espectre del pèlag –que és com es titula- és el meu preferit. Hi ha ressons de Melville i d’Stevenson, de la gran novel.la d’aventures. Contes com Lleugerament rosa o Dorroques aborden la temàtica amorosa. En el primer, es recrea una història d’amor no del tot reeixida, amb un desenllaç d’una cruesa sense pal.liatius. En el segon, s’analitza la fosca pulsió de la gelosia. Són contes ben plantejats, resolts correctament, amb descripcions que ajuden a enriquir la història, com la d’aquell policia alemany: “un tipus prim, d’ulleres metàl.liques i ulls més metàl.lics encara”, o la de la navalla fatal de Dorroques, que de seguida que en tenim coneixement fulgura com una amenaça.