L’acte va tenir lloc al Consell Comarcal
de Les Garrigues (5.09.2009)
El premi Olivera d’Or al Garriguenc de l’any s’ha atorgat enguany a l’escriptor Josep Vallverdú que, malgrat no haver nascut a la comarca de Les Garrigues, la seva relació amb aquesta comarca ha estat sempre molt estreta, tant que fins i tot l’Institut de les Borges Blanques porta el seu nom.
La nit del 19 d’agost, el jurat del Premi Olivera d’Or, format per polítics i representants d’entitats de la comarca, es va reunir al Consell Comarcal per emetre el seu veredicte que, per àmplia majoria, va decantar-se a favor de Vallverdú.
L’objectiu del Premi és honorar a persones físiques que en qualsevol àmbit de la vida social realitzin una tasca positiva i destacable per a la comarca. L’acte de lliurament del Premi va tenir lloc al Consell Comarcal el dia 5 de setembre.
Parlament de Josep Vallverdú en l’acte de lliurament de l’Olivera d’Or:
Garriguenc, és clar!
Tinc diversos agafadors amb Les Garrigues. No em considero persona inapropiada perquè se li reconegui públicament la pertinença a la comarca. Vaig néixer a Lleida, però a ningú sorprendrà, vista la meva trajectòria, que aquí em trobi a casa .
Per començar, la meva mare va néixer als Omellons, a cal Viudo. Trasplantada a Lleida, sempre va defensar el seu poble, i ella i els seus germans es proclamaven sempre garriguencs. Per Sant Blai, anàvem a la nostra parròquia a buscar els panets beneïts, com hauria fet ella als Omellons o a la veïna Floresta.
Segon, Puiggròs: a més d’uns trossos de terra del meu padrí patern, urgellenc, hi teníem parents, els Torné-Vallverdú a Puiggròs i els Chimenos-Vallverdú a Les Borges. De petit havia passat temporades a Puiggròs. Els meus cosins Torné-Vallverdú van exercir de metges al Soleràs i a l’Albagès. Dels Chimenos queda avui a les Borges la Pilar, activa ciutadana en l’aspecte social i polític.
Tercer. Durant la guerra, el fatídic any 1938, fugint de Lleida ,ens vam refugiar uns mesos a Puiggròs : hi vam coïncidir nosaltres, amb els Torné i els Chimenos, vivint uns mesos, com vaig escriure a Som Garrigues, en una cabana de la partida de la Coma, vora el terme de Juneda. Més Garrigues!.
Quart. Acabada la guerra, es produeix el meu allunyament de Ponent, visc , estudio i treballo a Barcelona i a la Costa Brava, durant setze anys, al cap dels quals retorno, ja amb família pròpia, a Lleida. Aviat ens construïm una segona residència, on? a Puiggròs. Poc després, passo a treballar a les Borges i la residència segona de Puiggròs acabarà essent permanent. Vint anys de residència a Puiggròs i de treballar activament en l’ensenyament a Les Borges, em lliguen estretament i cordialment a la gent garriguenca.
Cinquè. Em jubilo i a l’Institut li posen el meu nom.
Sisè. Triem per anar a viure el nostre retir una població de la comarca veïna, la Conca de Barberà; hi retrobo els mateixos ametllers i olivers. Escollim un bon pati per edificar en un extrem de l’Espluga de Francolí, i demano al mestre d’obres que m’acompanya: “i com se’n diu d’aquest carrer?” I em respon: “carrer de les Garrigues”. I allí vam fer la casa. O sigui, garriguenc pels quatre costats.
Permeteu-me acabar amb una anècdota . Fa uns vint-i-cinc anys un editor barceloní de calendari anual, projectava posar-hi receptes de cuina comarcals. I em va demanar que li transcrivís una recepta de Les Garrigues, per exemple: “una olla, un estofat, un arròs típic”. Jo li vaig enviar la recepta de les “orelletes”. “Et vaig demanar un plat sòlid i m’envies unes postres”, es va mig queixar. Responc : “tu vine i tasta-les”. I va venir i va enamorar-se de les orelletes. Va exclamar: “Sembla un postre del cel”. Jo vaig respondre: “Potser sí; però l’oli, et ben juro que és de la terra”.