Una postal per recordar, per Enric Vila, a l’AVUI (25.01.2001)
Tot i que també passo moments de signe contrari, sovint no tinc més remei que donar les gràcies al destí per haver-nos proveït un segle XX tan foll i viscut a contrapèl. Els que van patir-lo potser no hi estaran d’acord, però jo, que m’he trobat l’hortet arreglat i crec que sense passat no hi ha futur, estic content que Catalunya sigui un dels pocs països d’aquest occident modern i globalitzat en què la memòria encara és capaç de recordar a un nombre considerable de ciutadans que la llum elèctrica és un invent d’abans d’ahir. Ara que tot allò que no es dóna per descomptat es dóna per impossible, que disposem de les comoditats com si ens haguessin estat atorgades per gràcia divina,la GuerraCivili el franquisme constitueixen el ble de sana ingenuïtat que dóna alè a la flama de confiança en el progrés, d’il.lusió per tirar endavant, que encara espurneja –ni que sigui agònicament- a casa nostra més que a casa de molts altres.
Pensava això, tot llegint l’última entrega de la trilogia memorialística amb què Josep Vallverdú ha anat descabdellant la seva biografia. Des de la Renaixença, Catalunya ha guanyat en gairebé tot excepte en catalanitat, una tragèdia que em consola creure que perd bona part del seu dramatisme enfrontada als retaules de misèria que ofereix la història, ja no del nostre país, sinó d’Europa sencera. Si la dura postguerra era un referent a Vagó de tercera i el desencís dels anys 50 marcava Garbinada i ponent, la Catalunya abocada al precipici que l’autor es va trobar tot just posar els peus en aquest món és el punt d’arribada de Desmudat i a les golfes. Vallverdú, que gasta un memorialisme de mirada aèria, més amic del pessebrisme estantís dels grans escenaris que de la dramàtica cinematogràfica, recula fins a principis del segle XIX per rememorar, des de la perspectiva d’una família de propietaris rurals, l’aventura empresa per Catalunya vers la modernitat.
La història dels Vallverdú arrenca amb el rebasavi de l’autor, en un país de paisatges verds i immaculats en què encara ressonen el galop dels cavalls i les campanes de l’àngelus. La gran virtut del llibre, precisament, és la seva capacitat de fondre la biografia particular amb la història general, per lligar l’evolució familiar amb la transformació social i geogràfica del país. La besàvia adolescent de l’autor que, pensant en Cuba, es consumeix de pena fins a morir en un convent, queda dissolta en una postal nacional que reflecteix la divisió entre el camp i la ciutat, i una quotidianitat que marca al pas al ritme de l’horari solar. I les tres generacions que comparteixen el protagonisme del llibre (el mateix autor, el seu pare i el seu avi) confegeixen una magnífica pel.lícula d’aquella societat que va veure trontollar els seus fonaments a mesura que, a cavall del progrés, el món se li eixamplava sota el pas.
L’avi, el pare i l’infant
Si l’avi Josep (carlí, militarista, i germanòfil) encarna el món arnat i caduc dels cacics, el pare de Vallverdú, Pep, juga el paper de l’hereu rebel que trenca amb la tradició i marxa a la ciutat per forjar-se un futur en la indústria textil. En l’abisme que separa l’esperit del Dios, patria y rey que Vallverdú va aprendre del seu avi i aquell Al servei de Déu i de Catalunya que li va ensenyar el pare, s’hi endevina la raó de ser del llibre, a més del germen dela Guerra Civil –que va necessitar per esclatar, no cal dir-ho, fets molt més greus i elements força més radicals que quatre discussions a taula entre un cacic sorrut i un admirador de Macià-. La cirereta de l’obra, doncs, queda a les mans del Vallverdú infant i del seu desconcert davant el dilema que li presenten el món d’un propietari rural habituat a dictar als parroquians l’inici de les misses dominicals amb un tret d’escopeta al tornar de caçar, i el d’un pare imbuït de la moral meritocràtica burgesa i il.lusionat per les perspectives obertes en el camp de la justícia social.
Desgraciadament, la cirera surt força amarga, potser perquè si ja és difícil rescatar sentiments de poc més d’un minut d’història, encara deu ser-ho més escriure sobre vivències tan antigues i remenades amb una certa honestedat. El personatge literari de Vallverdú, que es presenta com un nen grassonet, amb tendència a la solitud i una vocació artística precoç, decep. La contenció disfressada de sornegueria amb qué l’autor rememora la seva infantesa refreden el relat i el desproveeixen de bona part de l’emotivitat i l’interès que podria tenir. El que el lector espera que sigui el mythos del llibre, l’element on hauria de confluir la digressió biogràfica de l’autor, queda difuminat en la descripció d’una època i uns llocs històrics comuns llargament explicats per la literatura catalana. L’èmfasi que Vallverdú posa en els detalls de context es troba a faltar a l’hora de rememorar l’efecte, el garbuix mental i espiritual, que uns temps tan apassionants com els que va viure l’autor devien provocar en el seu magí d’infant.
Més a prop de la reconstrucció històrica que de la biografia personal, doncs, el llibre ens retorna a aquella Catalunya anterior a la guerra que pendulava entre el camp i la ciutat, la tradició i l’avantguarda, Déu i la màquina, la castellanització administrativa i el revifament cultural.
Reviure episodis històrics
Amb ulls de nen, sovint traïts per la mirada adulta de l’autor, el relat recupera episodis històrics com ara l’Exposició Universal del 1929, la mort d’Àngel Guimerà, la visita de Francesc Macià a Lleida, els fets d’Octubre, el 18 de Juilol, la repressió anarquista i els bombardejos franquistes. Tot plegat, el llibre confegeix el retrat d’un periple històric feliçment superat en què l’home s’amagava darrera les consignes –polítiques o religioses- i els llibres d’urbanitat encara havien d’advertir: Durante las visitas los niños no escupiran a las personas que tengan delante.