Pròleg d’Andreu Sotorra: Al cinema tot era bonic…
El vent del Far West més convencional que ha retratat el cinema circula per les tres novel˙les que integren aquest volum: Punta de fletxa(1991), Lladres de cavalls (1992) i Joc d’eixerits (1994). Josep Vallverdú hi recupera les tardes de cinema en alguna sala dels anys trenta al Segrià, possiblement la sala Portafolio, a la qual dedica un homenatge en Lladres de cavalls, i aporta al gènere del llunyà Oest, a través de la distància, una sobrecàrrega mítica i una saviesa literària.
Es tracta de relats d’aventures que presenten unes localitzacions, unes situacions i uns personatges tòpics del gènere de l’oest americà. Aquestes tres novel˙les podrien ser considerades un exemple de literatura popular si no fos que l’ambició literària de l’autor les converteix en tres obres dignes de figurar en l’obra completa sense distincions.
Ara bé, a banda que l’autor s’hagi divertit fent el seu propi guió cinematogràfic, que l’hagi reelaborat amb consciència literària i que, a més, entretingui amb dignitat la concurrència lectora, la pregunta no es pot evitar: quin sentit pot tenir una represa del temari western sense gairebé reflexió ètica? Perquè, de fet, Vallverdú fins i tot reprodueix en Joc d’eixerits i en Lladres de cavalls alguna referència discriminatòria amb relació als indis. De tota manera, el mateix autor desfà aquests prejudicis quan diu que és legítima la intenció dels indis de recuperar la terra per a ells i els seus descendents o quan fa confessar al protagonista de Punta de fletxa que, en realitat, dels indis no en sap res, és a dir, la por que no permet cap interrelació positiva és la causa del desconeixement mutu. De fet, sembla que la intenció de Vallverdú no és establir cap debat moral sobre els esdeveniments històrics de «la conquesta», sinó que més aviat incorporar i subratllar aspectes de valor universal que salvin aquelles pel˙lícules de la seva infantesa.
Valors com ara la superació personal, la resolució de conflictes mitjançant el diàleg, les actituds que denoten un encaix harmoniós amb la natura, la confiança en un mateix o la capacitat de compromís personal són temes recurrents en les tres obres. Així, els relats són plens de situacions perilloses que permeten exercitar la capacitat del protagonista per sobreviure autònomament i mesurar les pròpies forces, davant la natura i les altres persones. En aquell ambient hostil on regna la malfiança, els protagonistes es troben desemparats. Ni Norma Brass, de Lladres de cavalls, ni Bill Goran, de Joc d’eixerits, ni Marc Biscay, de Punta de fletxa, no es troben en el seu medi i s’espavilen i obtenen resultats positius de les situacions adverses sempre amb el suport de l’amistat i de l’amor. La peripècia de to iniciàtic, a la recerca d’un objectiu relacionat amb la supervivència econòmica, es converteix en un viatge transformador en el qual es dóna més importància als esdeveniments del recorregut i, és clar, a la manera d’explicar-los, que no pas a l’arribada a la meta.
En Punta de fletxa, quan el circ on treballava el jove arquer protagonista plega, aquest emprèn l’aventura de buscar feina en un ranxo. Pel camí, topa amb els indis Kuauta, que no el maten perquè s’estranyen de veure arc i fletxes en mans d’un rostre pàl˙lid. El fan ostatge fins que els retorna l’antiga tradició de l’arc i el deixen lliure amistosament. Després, una estratègia enginyosa dels amics indis serà decisiva per eliminar un usurpador, que s’apropia d’un ranxo que pertanyia legítimament a una pobra família.
En Lladres de cavalls, la sensació de pols i de suor es poden gairebé palpar. Uns lladres de cavalls (el títol no podia ser més clar) aturen el tren on viatgen, entre d’altres, una noia que anava a fer de mestre lluny de la seva família i el seu germà petit i els prenen com a ostatges. Uns indis Natxuc agafen els lladres però no volen retornar els cavalls als seus propietaris i els soldats salvadors han d’acabar pactant-t’hi. El final és obert, però, de moment, arran d’aquest episodi la carrera professional de la noia es veu interceptada.
La història de Jocs d’eixerits és narrada des de la perspectiva del protagonista, un noi de ciutat, balafiador, que perd la fortuna familiar. Accepta —perquè no li queda altre remei si vol que la seva cosina rica, de qui està enamorat, el tingui en consideració— encetar l’aventura de trobar un personatge per notificar-li una herència. Abans de trobar-lo amb els indis Kuauta, el protagonista conviurà amb una col˙lecció de tipus violents.
Si bé és cert que hi té prioritat la trama —narrada linealment en Punta de fletxa i Lladres de Cavalls, alternant linealitat i flashbacks de la biografia del protagonista en Joc d’eixerits—, més que no pas la introspecció en els personatges o el debat ètic sobre els temes delicats, el tractament de l’espai, del punt de vista o dels mòbils humans de l’acció respon a un desig de retratar la situació de misèria moral i ambiental, evitant sentimentalismes.
Per això, l’espai on es descabdella l’acció és transmès mitjançant sensacions amb economia discursiva. En el moment exacte de reconduir una atmosfera, apareixen com un llampec la vegetació, la fauna, un accident del terreny, el nom d’un riu… que defineixen tot un paisatge. També els protagonistes són perfilats amb habilitat, sobretot en l’aparença sobre la qual és palpable la pressió que reben de l’ambient i que en defineix el caràcter i les actuacions. Així, en funció de les accions dels protagonistes, els personatges secundaris —estafadors, pioners, vaquers, pellroges, buscadors d’or, lladres de cavalls…—, descrits també amb austeritat, arrodoneixen l’entorn agressiu i versemblant, de difícil convivència.
Aquests tres edificis literaris autònoms, que tenen com a referent el mateix vent de l’Oest, estan bastits amb llenguatge ordenat, concís i dúctil, i combinen acció i sorpresa amb un ritme narratiu cadenciós, encadenant molt bé les parts i dosificant els efectes, cosa que fa que el resultat sigui implacable.