Antoni Bergós (Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1982)
Estem vivint uns moments en els quals empeny l’exigència d’exterioritzar una personalitat individual I col.lectiva que hom ha volgut ofegar.
L’estrall hauria estat possiblement pitjor si en la quasi totalitat dels pobles de la nostra terra no hi hagués hagut aquell home qualificat que, en preguntar hom a qualsevol pobletà sobre quelcom que pogués interesser.nos, indefectiblement se’ns responia: “això us ho dirà en tal: ell ho sap tot”. La tal persona no sempre anava vinculada a un home culte: topaves fins i tot amb persones de mínims coneixements, però ben arrelades a la terra, persones que amb un aiguabarreig multicolor entrellaçaven anècdotes de filosofia barata recolzada en dites populars i refranys, amb guspires històriques desplaçades però que, tot ben garbellat, si ho sabies destriar, et presentava l’ànima d’aquell llogarret, poble o ciutat.
Aliens a l’erudició, la majoria de les vegades t’oferien un tros de vida d’un primitivisme alliçonador.
En els moments actuals en què s’inicia un poruc recobrament, creiem que seria d’una gran eficàcia, que els doctes encarregats de coordinar esforços per fer més fàcil i ràpida, i menys dolorosa, aquesta recuperació que ens cal abrivar per tal de fer-nos dignes de la col.lectivitat que integrem, facilitessin als qui ens han de seguir una tasca menys defensiva per abocar tots els esforços a una de més rellevant operància.
Mancats potser del sentit d’humilitat, els recercadors de veritats pretèrites menysvaloren aquests que “tot ho saben”, perquè van afeixugats per una ortopèdia de prejudicis formalistes.
En els “mots previs” amb què l’autor d’aquests pregons presenta, bo i justificant-los, els seus parlaments que l’han fet el “Pregoner de Ponent”, hom hi veu el seny i l’acció aparellats amb un bagatge científic que en fan un home d’excepció, irradiant neguits i exigències que aprofiten aquells que se li acosten per demanar consells i orientacions. Hi dóna, a més, la gran lliçó que hauríem de veure aprofitada als quatre vents, d’haver sabut romandre allunyat dels grans centres on la seva formació li hauria permès majors facilitats de base, al preu però de sacrificar la llibertat que avui gaudeix, si s’hagués vist cledat en petits grups pontificadors que, com a càstig i dany evident per a tots, floreixen amb excessiva abundor en els grans centres urbans, especialment en els que porten aparellats centres superiors de formació cultural.
Ens plau presentar l’home que “ho sap tot”, carregat d’un bagatge que ha de fer més atraient a l’investigador l’haver-s’hi topat. Mal confegit –perquè no és del tot fàcil d’esbrinan-ho, degut a la manca de notícies que ell mateix en dóna i a la complexitat de la feina que ha fet- en Josep Vallverdú i Aixalà el veiem fonamentalment com un perenne pedagog, com un mestre que té l’aula sense porta, amb uns grans finestrals que permeten la lliure entrada de la llum i del vent, i a més disposat sempre a ésser present en múltiples actes culturals en els quals la demanda no ha estat mai negligida, i en molts, moltíssims casos, ha estat el cop de ventall que calia donar perquè el caliu tornés a flamejar.
Forjat en les disciplines de Filologia Clàssica perla Universitatde Barcelona, on obtingué el Premi Extraordinari de Llicenciatura enrobustida pel contacte amb el mestre Jordi Rubió, al costat del qual treballa tot un any aprofitant una beca de post-estudis del Consell Superior d’Investigacions Científiques, donat a l’estudi de la llengua pròpia, estudià anglès pel seu compte, i es dedicà a la traducció mentre obtenia el Certificate of Proficiency de Cambridge. L’”Anglo-Catalan Society” el becà l’any 1960 per anar a fer un curset a Oxford.
Com a escriptor, ens ha ofert en quatre grans grups:
1) –Obres de divulgació comarcal i viatges, com ara Els rius de Lleida, Proses de Ponent, Viatge entorn de Lleida i els vuit volums deCatalunya-Visió, amb fotografies de Ton Sirera.
2) –Obres narratives per a la joventut, cap a quinze relats juvenils que són una veritable monjoia que fa passar hores delicioses no sols als xics, sinó també als adults.
3) –Obres diverses d’assaig i de teatre, i nombrosos articles a Serra d’Or, Tele-Estel, Cavall Fort, Avui i Tretzevents, a part de la premsa de Lleida i comarques.
4) –Llibres de text per a Formació Professional i Batxillerat, entre els quals destaquen els de Llengua i Literatura catalanes.
Afegim-hi una intensa activitat com a conferenciant, sempre en temes relacionats amb la realitat viva del país: les seves comarques i els seus homes.
Ha obtingut els premis “Joaquim Ruyra”, “Josep M. Folch i Torres” i ha estat finalista del “Josep Pla” i del “Joan Santamaria”. En el terreny del llibre juvenil ha obtingut distincions diverses del Ministeri de Cultura, i figura a la llista d’Honor Internacional dela MedallaAndersen.
Aquesta intensa dedicació l’ha portat a ésser membre de diverses institucions, com Òmnium Cultural, dela JuntaConsultivade la qual forma part, Conseller electe de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i Vocal dela JuntaPermanentde Català dela Generalitat, entre d’altres.
Professor en exercici constant, ha obtingut plaça a l’Institut de Balaguer, Lleida, Universitat de Bellaterra (secció de Lleida), i en l’actualitat és Professor agregat de Llengua i Literatura catalanes a l’Institut Mixt de les Borges Blanques.
Aquest esbós de presentació no esgota el gruix humà d’aquest home, creador d’una obra important en la nostra cultura, i punt de referència obligat per a una avaluació del camí de recuperació de la identitat cultural en terres de Ponent. Però hem cregut que havíem de contribuir a perfilar una personalitat tan activa i amb tanta d’obra ja acomplerta.