Tots els qui es dediquen a escriure per a gent jove han patit i pateixen encara l’amargor de veure’s considerats per la cultura en majúscules escriptors de segona divisió: si més no en la seva faceta d’escriptors dits infantils i juvenils. I tant és així que, quan es parla d’escriptors consagrats per a adults, amb prou feines si s’esmenta que també han escrit per als joves. Pensem només què diuen els manuals de la dedicació als infants d’un Riba o un Carner: ¡no res! I, segons a quin nivell, són els únics textos que els estudiants estarien en condicions de llegir. O pensem també quina consideració mereixen als crítics, en general, les narracions per a infants i adolescents dels Josep Albanell, Gabriel Janer Manila o Joaquim Carbó, posem per cas.
Josep Vallverdú és un d’aquests escriptors. Un bon dia va decidir dedicar preferentment la seva literatura als pre-adolescents i als adolescents. I aquesta opció l’ha portada endavant malgrat l’oblit de la cítica literària general, però animat per la bona acollida que els destinataris immediats atorgaven a la seva obra. Total, que s’ha convertit amb el temps en l’escriptor català per a gent jove més prolífic de la postguerra. I encara més, amb els seus textos ha contribuït de manera decisiva al sorgiment i la consolidació d’un fenomen sociològic que algun dia s’haurà d’estudiar: l’eclosió del llibre d’infància i de joventut. Perquè cal saber, per exemple, que Josep Vallverdú ha “venut” el 1982, ell tot sol, als Països Catalans, la molt considerable quantitat d’uns trenta-cinc mil llibres juvenils. No es pot dubtar, doncs, de la trascendència social de la seva obra, si es té en compte com és de reduït el nostre mercat.
Fruit de la generació realista dels seixanta, Vallverdú té la convicció que cal mostrar als nois i noies el món sense endolciments ni falsificacions: a partir d’aquí, els conflictes humans seran la base de totes les seves narracions. Els seus herois són persones normals, allunyades del mite, que passen por com tothom i que no s’assemblen ni de lluny als supermans de moda. En els seus llibres, el lector s’hi pot identificar de manera immediata sense sentir-se rebaixat; al contrari, els personatges li proposen un model de comportament basat en el coneixement de les pròpies forces i, això sí, en el ferm compromís de tirar endavant una empresa, sempre difícil, però no impossible.
Conscient de la importància educativa de la literatura d’esplai; conscient de la inexistència d’una literatura neutral, i conscient també de la realitat del país, Josep Vallverdú ha jugat i juga a favor d’uns personatges fortament arrelats a la terra, que estimen profundament el país i que viuen segons un codi ètic diàfan i impecable, humanista i integrador. No és fàcil de trobar una obra que manifesti, de cap a cap, un codi ètic tan conseqüent, però encara és més interessant, a parer meu, de veure l’acceptació que obté entre els lectors joves, especialment dels pre-adolescents.
De les infinites maneres possibles de plantejar-se una obra literària, Josep Vallverdú ha optat per la via de l’eficàcia i la funcionalitat. I sembla que l’ha encertada: el seu públic l’ha apreciada i s’hi manté fidel a desgrat del predomini de la narració fantàstica que avui impera. I si els joves el segueixen, hi ha adults que l’han entès molt bé, i així no és estrany que els “experts” de torn de Madrid hagin vetat “oficiosament”, és clar, la seva candidatura al premi internacional H. C. Andersen de literatura juvenil, al.legant que no és traduïble perquè és “localista”.
Per tot plegat, l’homenatge que diumenge vinent, dia 16, se li retrà a Lleida amb motiu de les festes Fabra és un homenatge guanyat a pols: el primer que la cultura oficial ofereix a un autor viu per a infants i adolescents. I em sembla que tots els qui ens dediquem a aquest camp específic de la literatura ens en congratulem. Sí, la literatura infantil catalana avui està de festa.
Francesc Boada
(El Món, 14.10.1983)