Josep Borrell
(dins Escrptor i societat, IEI, 2008)
Pelegrí dels mots és un llibre que parla de les vicissituds i les circumstàncies vàries que han acompanyat els textos de l’autor des de la seva naixença fins que se n’ha fet la recepció editorial. És un metallibre i com a tal és sobretot una exposició sobre el que han estat les intencions i les idees primeres en el prenys dels llibres, les característiques tècniques de la seva confecció i creació, i els seus models o referents genèrics i també el procés de la seva recepció per part de la crítica i el públic lector. Els tres aspectes bàsics per entendre la creació literària i artística en general.
Diria que a Pelegrí dels mots, en aquest sentit, trobem el Vallverdú bàsic. Amb una aparença d’anecdotari i de dietari, el nostre autor, qui sap si traint la intenció original de llibre, se’ns explica bàsicament en tres dimensions fonamentals.
Primera. Hi trobem una voluntat molt marcada, quasi obsessiva, ja des del molt menut, però sostinguda sempre, de voler ser escriptor. De ser considerat i reconegut escrioptor. Vallverdú ha arribat a dir en les pàgines d’aquest text que no li hauria fet res de ser un novel·lista de gènere –a propòsit dels llibres de vaquers i indis- i de quiosc. Com sigui és reconegut com un dels millors narradors per a infants i joves, darrerament per novel·les de “frontera”, però sense discussió com a narrador al servei de la conformació de les personalitats jovenívoles i del seu imaginari. Voluntat d’escriure reblada per tres fes absolutes: a) el domini de la llengua i de la tècnica narrativa. Sempre ha estat sobreexigent amb si mateix i ha mostrat la necessitat de dir-se en tot i per a gairebé tot (conferències, articles, novel·les, memòries, pregons, teatre, poesia, contes, assajos…) amb una pulcritud i oratòria excel·lents. b) l’obligació imperiosa de saber què opina el lector. És a dir, la preocupació, en diríem, del procés de la recepció lectora. D’aquí la seva tenció als canvis de gustos, tal volta de modes, que obliguen l’escriptor a ser àgil mentalment i a renovar les ganes d’escriure. I c) La necessitat vital de cercar-se, més que un estil, un perfil propi, de dibuixar-se una personalitat, d’imbuir-se un caràcter, una imatge, amb la qual evidentment pogués conviure equànimament.
Segona. En Vallverdú, ho deixa dit d’ací d’allà per tot el llibre, es produeix el que en diria l’efecte Robinson Crusoe (el protagonista de la novel·la homònima de Daniel De Foe, possiblement el text més reeeditat després dela Bíblia). De moment, no goso a anomenar-ne encara la síndrome, però tot hi conflueix. Crusoe, com a símbol que representa l’esperit pràctic i positiu, aliè a tota deliqüescència sentimental. La ment de Crusoe és una mena de llibre de comptes, porta el balanç de tot el que el destí li té reservat. Potser és una mica ingenu, però no es deixa enganyar fàcilment; és actiu i té plena confiança en la força de l’home i en la seva acció. No posseeix una intel·ligència extraordinària, però és infatigable i tenaç. No busca la riquesa per a si mateix, sinó la victòria sobrela Natura. Enfi, Crusoe encarna l’esperit de l’home modern avant la lettre. I el que destaca potser en relació amb el nostre autor, és la seva capacitat d’organitzar-se en una illa deserta. Diria que en aquest escenari és on Vallverdú elabora l’espill de l’home-escriptor i personatge de si mateix.
I l’illa, d’una banda, l’espai físic –el seu Puiggròs, la seva Espluga (spelunca!), no pas la gran ciutat; i d’ una altra, l’illa interior on naixen les històries de la creació novel·lesca, les quals curiosament, com en Crusoe, no són pràcticament mai fantasioses o fantàstiques. Les fonts d’inspiració vallverdunianes o són el món clàssic (d’acord, amb els seus mites!), o el món medieval, o els xiquets de poble i el seu context sociològic ordinari; o les històries on els animals s’humanitzen i riuen com el dofí o el famosíssim Rovelló, o els personatges de novel·la com el mateix Crusoe o el Jonh Silver d’Stevenson.. Com sigui, el jo de l’escriptor se sent a gust amb aquest espai reservat per crear la distància d’un jo narrador pulcre, elegant i aristocràtic. Des de la distància (no exactament des de la torre d’ivori noucentista), observa, i hi intervé quan cal, la dinìmica civil i la vida social. En copsa la moral, les virtuts, els defectes, hi diu la seva i retorna al cau, discretament. L’artefacte literari, la discreció personal, l’heterònim simbòlic de Crusoe, o el paper d’espectador del seu temps, són trets del seu perfil que abasten tota la creació. Aquest desig de prevenció l’ha dut a l’extrem d’inventar-se una illa, primerament a la meravellosa Trampa sota les aigües, però després apareguda fins almenys set vegades més en les seves narracions, dita Piranos, on ens ha dit que hi viuria ben a gust. El Vallverdú mig pagès i mig urbà, entre el conservador pagès i el liberal burgès dels seus orígens, és a la base del que dic.
Tercera. En el Vallvdrdú que ha escrit de tot, que ha creat un mirall perfecte d’aquest escriptor bastit de nàufrag en la seva illa Piranos, ja ho dèiem, existeix la necessirat vital de fer-se escoltar. Ell ho diu clarament en referència a la gent d’uan certa edat, Diria, en canvi, que és consubstancial a la voluntat tenaç de ser escriptor. Van absolutament aparellades aquestes voluntats. Es reclamen inevitablement. Tot i així, no ha arribat, em sembla, a l’extrem d’inventar-se a si mateix un personatge novel·lesc. No ha passat mai la ratlla, com ho han fet Pessoa o Borges. No oblidin que Crusoe és un home pràctic, i en conseqüència que escriure per a Vallverdú vol dir ofici i no una paranoia delirant. I tampoc no deixin de tenir en ment que és des de la distància de l’illa on les coses es veuen sense contaminacions ni distorsions, ni afectacions sentimentaloides i melindroses. Ha parlat per a les orelles i els ulls dels nens i les nenes i els joves i bé, tant que li ha reconegut tothom, i quan ha calgat, ha sabut i bé, molt bé, explicar-nos un temps i els nostres essencials geogràfics i antroposociològics.
I tot això que he dit, perquè Vallverdú és de natura de grec (tracteu-ne algun i ja em direu) passat pel sedàs de l’Oxford o el Cambridge que escau.
Josep Borrell i Figuera
(Intervenció feta a la Taularodona a propòsit de la presentació del llibre Pelegrí dels mots. A Lleida, IEI, 16/4/07)