Manuel Lladonosa i Vall-llebrera
Ressò de Ponent, 132 (octubre, 1995)
M’he referit en alguna altra avinentesa en aquest mateix Ressò a la “doctrina civil” de Josep Vallverdú. Aquesta doctrina era una crida a la fidelitat a les arrels nacionals, a la renovació i obertura intel.lectual i cultural, a la democràcia parlamentària, al rigor i a la feina ben feta.
La història cultural de les ciutats està travessada per molts factors humans i materials. Igualment els corrents conservadors i renovadors hi marquen una dialèctica constant. En les condicions dels anys 40 i 50 d’aquest segle a Catalunya, tanmateix, els ressorts conservadors eren ben espessos i força difícil que s’hi escolessin elements de dinamització. Un d’aquests era l’anada de molts joves a Barcelona per tal d’estudiar a la seva Universitat, però no sempre els qui se n’anaven retornaven.
Això succeïa sovint a la ciutat de Lleida. En tot cas sortir fora d’un àmbit amb una atmosfera localista o oficialista donava l’oportunitat de conèixer nous ambients, idees, llibres… D’aquí la importància d’aquells professionals o graduats que havien mantingut contactes amb nuclis catalanistes, democràtics o progressistes fora de la ciutat o d’alguns eclesiàstics que vindrien a residir a Lleida i hi portaren inquietuds noves com els jesuïtes Arís i Gabernet. És clar, hi havia moltes altres maneres de contactar amb ambients distints dels estrictament dominats o passius de la pròpia localitat –per exemple en el terreny religiós o en el camp de la clandestinitat política –i no cerco de generalitzar, sinó d’apuntar un element de la realitat prou obvi.
Per a la generació de joves que acabaven els seus estudis secundaris a la primera meitat dels anys seixanta, això no obstant, no necessitaren anar a la universitat per a trobar uns punts de referència diferents dels límits estrets d’una capital provinciana que tenia un volum econòmic no desdenyable, però no tant culturalment. Hi havia un grup humà que havia començat a fornir el seu mestratge, havia emprès la revista Labor a la dècada anterior, i en el si del qual sorgiren els autors del llibre Lleida, problema i realitat. Així s’explica que quan un nucli d’aquests joves varen crear l’esbart Màrius Torres poguessin dirigir-se a alguns mentors adults a la recerca de “doctrina” i d’”informació” que satisfessin els seus desitjos de renovació generacional, recuperació de la identitat catalana i canvi democràtic.
Entre aquests mentors Josep Vallverdú fou un element sòlid de referència i d’orientació. Vallverdú coneixi la literatura anglesa, francesa, escrivia, donava conferències, tenia nombrosos contactes amb intel.lectuals barcelonins als quals convidaria a parlar a Lleida, rebia els joves a casa seva… Josep Vallverdú parlava d’una altra manera, deia coses diferents, tenia l’edat precisa per a mostrar la maduresa de l’adult i alhora ésser percebut com a proper, sabia de tot per a aquells joves i, com a conseqüència, esdevingué una autoritat qualificada a la qual es podia recórrer per a orientar-se en aquella ciutat on la gent discutia més “bizantinament” que “romanement” com diria el mateix Vallverdú en un article a Serra d’Or.
M’he referit en alguna altra avinentesa en aquest mateix Ressò a la “doctrina civil” de Josep Vallverdú. Aquesta doctrina era una crida a la fidelitat a les arrels nacionals, a la renovació i obertura intel.lectual i cultural, a la democràcia parlamentària, al rigor i a la feina ben feta, a la denúncia d’elements mixtificadors com el “leridanismo” o el lleidatanisme del tipus que oposava una Lleida xarona a una Barcelona que només volia engolir-se als dissortats ponentins. Tot el contrari, Barcelona havia de ser, per a Vallverdú, un estímul per als lleidatans per tal de construir una ciutat humanament travada i solidària del destí nacional català que aquella presidia.
El mestratge de Josep Vallverdú, en xocar amb els estrets límits i marcs dela Lleidaoficial i del franquisme, però també amb el poc contingut esgrescador que tenien les humanitats en l’ensenyament secundari, atreia de pressa aquells joves lletraferits, que se sentien en bona part orfes de mestres o educadors en l’àmbit cultural i polític i en els quals començava a bullir la rebel.lia juvenil.
Fora dels casos que alguns havien trobat a casa un recer ideològico-cultural distint i obert, l’únic bagatge intel.lectual, literari, artístic, etc., era el dels llibres de text i les dissertacions dels professors. Alguns d’aquests darrers, com el mateix Vallverdú o un Enric Farreny tampoc no es podien expressar a l’aula amb la mateixa llibertat que en l’àmbit de la conversa o fins i tot del col.loqui o la conferència, els professors que duien una punta de novetat o d’inquietud tampoc no eren massa, si bé existents en aquella ciutat de la primera meitat dels seixanta (i excuseu-me de no citar-los).
És indubtable, tanmatei que Vallverdú apareixia, en aquells moments, i en el petit estrat dels lleidatans catalanistes i demòcrates com un intel.lectual i escriptor brillant, amb un llenguatge nou, amb una contundència i amb rigor catalanista precisos, i per a aquells joves amb un poder de guiatge indiscutibles. Per a entendre això només cal tenir present l’obra del nostre autor, al marge de la literatura juvenil que llavors no havia freqüentat encara amb tanta força. El Vallverdú que aquella generació va conèixer fou el del capítol de Lleida, problema i realitat, Proses de Ponent, Viatge a l’entorn de Lleida, dels contes com el seu llibre Festa Major i, sobretot, les seves conferències.
Les conferències foren una gran eina educadora per la diversitat de temes, pel seu coneixement d’autors universals i per la seva capacitat de connectar amb les inquietuds del moment. Vallverdú ha parlat tant d’autors literaris de ponent, com de la civilització de la imatge, el famós debat que popularitzà Snow, ciències o lletres, sobre Ramon Llull o literatura francesa de la postguerra. I una de les seves aules privilegiades fou la de Sícoris, tant quan es tractava de la seva Secció Onofre Cerveró com de l’esbart Màrius Torres. No és estrany d’aquesta manera que hagi publicat uns quants llibres amb el conjunt de les seves xerrades: De Morera i Galicia a Guillem Viladot, Entrada lliure, Convidat a parlar que inclouen algunes de les seves conferències d’aquella dècada i de posteriors.
Fóra interessant de resseguir altres mestratges de Josep Vallverdú, per exemple, pels pobles i altres ciutats, entre els seus joves lectors, entre els seus estudiants, primer del col.legi Sant Jordi, més endavant en els instituts àdhuc, el seu dissortdament breu pas per la universitat.
Es tracta de l’exercici de l’home de lletres que, a més a més de practicar el seu ofici, fa participar als altres de la seva meditació intel.lectual i ciutadana, tot enriquint-ne el bagatge. Sens dubte aquesta influència la notaren aquell nucli de joves que anaren ala Universitata mitjan dels seixanta.