Rosa Mesalles, a URC, nº 8 (hivern de 1993):
Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat especial. Els protagonistes: un llangardaix i un colom; el fabulador: un home apassionat per la natura i les bèsties, Josep Vallverdú. Una passió que delata l’autor com a individu, perquè aquell que estima la terra i els animals diu, sense pronunciar-los, els sentiments que li desvetllen els homes i deixa endevinar el civisme amb què camina pel món.
Vallverdú, home de múltiples interessos, ha dedicat un bon reguitzell de llibres que expliquen històries on els animals, d’una o altra manera, hi apareixen, L’obra que ens ocupa n’és una bona mostra. El llibre fou publicat per primer cop dins la popular col.lecció “Els Grumets dela Galera” ara farà onze anys i fou mereixedor, l’any 1983, de dos premis, el Nacional de Literatura Infantil i el dela CCEI.Latercera edició de l’obra –reedicions per altra banda habituals dins la bibliografia vallverduniana- rebla per enèssima vegada l’àmplia acceptació de la narratiba juvenil produïda per l’autor.
I aquest reconeixement tant oficial com popular només té un secret: l’escriptor és, en el bon sentit de l’expressió, un “cua-verd” de cap a peus, que mercès al geni personal i als anys d’ofici ha aconseguit de convertir-se en un mestre de la narració indiscutible, que té el do preuadíssim de la comunicació, pouat a base d’un coneixement sòlid de la llengua, la relació directa amb el món dels joves al llarg dels anys de docència i un innat esperit fabulador inesgotable.
Saberut i Cua-verd és una peça narrativa que, en 122 pàgines, conté, com els millors còctels fets a consciència, tots els ingredients: recursos, tècniques, trets i gràcies que fan de l’obra un llibre òptim per al jove lector, el qual se sent captivat i es converteix en còmplice des de la primera plana.
Com en les faules antigues, el lector es troba, només obrir el volum, un animal que actua com un ésser racional, i el rèptil-narrador Cua-verd li parla en primera persona, pensa, reflexiona, té coneixements, opinions, sentiments, memòria col.lectiva i individual… capacitats pròpiament humanes que també comparteix Saberut, el colom que li fa de contrapunt tot al llarg del llibre. I tots dos, ara tu ara jo, construiran la narració explicant una desena d’històries que conformen el cos central de l’obra.
Abans, però, hi ha els dos apartats inicials necessaris, que serviran per familiaritzar el lector amb les veus i els tarannàs dels protagonistes. Finalment clourà la narració qui l’havia iniciada, Cua-verd, assajant un acomiadament entre els dos amics, i el llibre es resoldrà definitivament amb la intervenció directa de la veu de l’autor a través d’un epíleg, conscient que el lector no es mereix un final incert.
En els dos apartats inicials la destresa narrativa de l’autor queda palesa en ser capaç d’esbossar -en un espai mínim i amb quatre pinzellades- els dos caràcters, construïts a base d’una clara dicotomia. Per una banda un és rèptil, l’altre una au; l’un rastreja, toca de peus a terra i és realista; l’altra vola, s’enlaire i és un somiatruites. El llangardaix és adult i savi; el colom jove i badoc; l’ocell és comunicatiu i inquiet; el rèptil, solitari i reposat… Però tots dos, malgrat la diferència d’espècie, de caràcter i de generacíó, forjaran una amistat particular i s’apreciaran de debò, com sol passar, semblantment entre els homes.
El primer plat, doncs, ja és a taula, l’Amistat és el gran valor que planarà per tot el relat i que s’anirà definint al mateix ritme que la narració avança i es traduirà en gestos com la defensa de l’altre en les situacions de perill, la pràctica de la condescendència davant les imperfeccions de l’amic, la generositat i la tolerància. No són aquestes les regles del joc per a la convivència ideal?
Però si l’amistat té el valor per excel.lència, les 10 històries que segueixen, explicades la majoria per qui té l’experiència, Cua-verd, són una successió d’anècdotes que duen implícites consideracions ètiques, i l’autor en boca dels dos animals farà una crida a la solidaritat, la llibertat, la justícia, la defensa de la terra i l’honestedat, i blasmarà rotundament, el racisme, la guerra fraticida, la rancúnia i la mentida. I tots aquests temes, trascendents i universals, són projectats cap al lector amb la destresa de qui és un mestre en l’art d’educar divertint. D’aquí que la gravetat dels punts plantejats queda amorosida sàviament pels tocs d’humor, ironia i ingenuïtat que regalimen els protagonistes que els donen a conèixer.
Humor i ironia, recursos de l’estil vallverdunià emprats amb habilitat, ara per alleugerir certa tensió sorgida del punt denunciat, ara per delectar gratuïtament i generosa el lector en un joc de complicitats. I el somriure sorgeix quan apareixen imatges i expressions que sobten perquè han canviat, volgudament, els contextos i els referents habituals i lògics i s’extrapolen a altres àmbits. Tot seguit alguns exemples extrets del llibre il.lustren aquest “fer l’ullet” de l’autor.
En boca del colom o fent referència a les actituds que adopta: “al segon dia vaig comprendre que o bevia o era colom mort”, “Quan sento això faig un esforç, sobrecolomí i salto a terra”, “Mare de Déu de les Veces, quin batibull”.
I a banda dels tocs d’humor, l’autor empra altres recursos amb la mateixa finalitat, fer-se seu el lector. D’aquí l’ús sovintejat de la interpel.lació directa a un “vosaltres” hipotètic i l’aparició, de tant en tant, de la pregunta retòrica per renovar el contacte amb qui llegeix la història i assegurar-se’n l’atenció. Així cal entendre exemples com els següents: “Heu vist mai ben bé un llangardaix? Aprofiteu-ho ara”.
Ho hem dit abans, la lectura de Saberut i Cua-verd educa, diverteix, consciencia i, a més, ofereix al lector tot un seguit de coneixements que l’adolescent o el nen d’avui, malauradament, no tenen gaires oportunitats de descobrir per experiència directa. I Vallverdú ho sap.
Rosa Maria Mesalles