Guillem Viladot
La Mañana (11.04.1998)
Va ser al Palau de la MúsicaCatalanade Barcelona, a la mitja part. Ens passejàvem la CarmeRosselli jo, com sempre, agafats per la cintura o per les espatlles. Parlàvem del seu proper pregó a les festes de Sant Isidre, a Mollerussa. Un parell de metges coneguts ens van saludar. Un d’ells, en féu aquest retret: “Però no us adoneu que us veu tothom de com aneu…!”. Jo, inspirat per una ira continguda, vaig replicar: “Només aquells que ens miren malament han perdut la innocència que la Carmai jo encara servem…”. El metge picabaralles, per defensar-se, va dir al seu company: “No en facis cas, són de Lleida…”. La Carmei jo vam continuar el passeig i la conversa amb un plàcid somriure. Encara duren els prejudicis de certs barcelonins. D’aquests en parla l’escriptor Josep Vallverdú a la biografia que li acaben de publicar (Camins i paraules, Josep Maria Aloy, Pagès Editors). L’autor explica com en Vallverdú s’enamorà de la Isabel. Una amiga d’ella, en assabentar-se’n, li dedicà aquest retret: “Tu, amb un de Lleida?”. L’autor de Vagó de tercera ho reflexionà així: “Llavors vaig comprendre que els de Lleida eren vistos com una mena de berbers, com una mena de gent aspra i llunyana, una mica selvàtica. No sé per què. Possiblement pel desconeixement que tradicionalment hi ha hagut per part de la gent de Llevant i per una determinada suficiència… quan no han racionalitzat de debò la globalitat de la civilització catalana…”. Una suficiència estúpida que en tot cas es dóna com un mecanisme de defensa, encara ara, davant d’un Ponent potent: Josep Vallverdú, Manuel de Pedrolo, M. Mercè Marçal i.. aquest munt de lleidatans que han assolit alts nivells de prestigi que ha servit per acréixer el prestigi universal de Barcelona.