Joan Triadú
Serra d’Or (desembre, 1987)
L’obra global de Josep Vallverdú -que ultrapassa el centenar de títols entre novel.les, assaigs, proses narratives, memòries, parlaments i traduccions, a més de teatre, una sèrie de llibres de viatges, poesia, monografies comarcals i llibres per a l’ensenyament- comprenia també, fins ara, un llibre de contes, una mica massa soterrat per la prolífica i destacada producció de l’autor en d’altres gèneres. Era el recull que portava per títol Festa major, publicat l’any 1960 a la benemèrita “Nova Col.lecció Lletres” editada per Santiago Albertí. Val a dir que era un volum breu format per set contes, tres dels quals, els darrers del volum, portaven com a títol comú “Els al.lucinats”. Ara aquest llibre, amb l’important afegitó de les narracions de la darrera part, “Tres pastiches”, ha estat reeditat acuradament amb el títol de La festa i la ganyota. Una nota de l’autor, datada l’any passat, recorda que els set relats que formaven aquella primera edició foren extrets d’un conjunt presentat al premi “Víctor Català” de 1959…
La dedicació de Josep Vallverdú al conte ve de lluny. La seva imaginació –la seva gran imaginació- li’n dóna peu, de manera que dels contes i de la predisposició als dots narratius que demostren els contes li n’ha vingut, crec jo, la dedicació a la novel.la juvenil i les possibilitats que n’ha sabut extreure. Avui podem situar Josep Vallverdú, sense fer excessos, en cap sentit, de crítica “local”, entre els primers novel.listes europeus del gènere. D’altres condicions que concorren en la seva vida i que componen la seva personaliat, tan diverses com la seva professió –l’ensenyament, que l’ha mantingut sempre en contacte amb el jovent i, a través d’ell, com per deducció, amb el tarannà i els gustos dels menys grandets- o com la seva vida apartada de la vida de ciutat, que potser li ha facilitat de mantenir un nivell de cultura amarat de realitats permanents i de coneixences directes, també deuen haver contribuït, com la imaginació innata i com el treball que exigeix el conte, a l’esplèndit desplegament de la seva producció de novel.la, que ell i d’altres, com al seu temps Josep M. Folch i Torres seguit d’algú altre, han dignificat, dotats per l’art meravellós de contar i plens de respecte envers els qui els han de llegir. Això fa que novel.les com Rovelló o Saberut i Cua-verd, per a no esmentar sinó dos exemples, siguin obres per a llegir-les tothom i en primer lloc, per descomptat, perquè les llegeixin els entesos i els educadors.
Tornant al conte, cal reconèixer que la producció contística de Josep Vallverdú, si la comparem amb la resta, tan considerables, de la seva obra, és poc extensa, com si l’haguessin atret o absorvit d’altres gèneres. Això quant a l’obra publicada (qui sap si traurà del calaix més d’una sorpresa), tot i que cal esmentar i considerar els set contes que componen el llibre titulat Ara mateix eren aquí i altres relats (Dilagro Edicions, Lleida, 1987), contes en els quals l’autor prova el seu domini de la narració de misteri, tan a prop, avui i sempre, de les afeccions de lectura de la joventut i tan inquietant, segons com es fa, cal dir-ho tot, per a l’home adult. Sempre, això sí, Vallverdú es distingeix per la contenció, com si el seu objectiu fos fer-se llegir –què més i més legítim pot desitjar un excriptor?- sense, però, concedir. Em refereixo al tipus de concessió que porta l’escriptor a exercitar-se en una mena d’incontenible espiral a explotar un tema –en novel.la o en narrativa breu- fins a destruir-lo i a fer participar el lector per vies gairebé patològiques de lectura en la destrucció del tema, sigui d’aventura, de misteri, de ciència-ficció o de parapsicologia. L’obscè i el macabre, per a dir-ho com el famós personatge creat per Joan Sales a Incerta glòria, són els límits de l’art, el capdavall d’un pendent, per a aquests gèneres, com la pornografia ho és de l’erotisme. A causa d’oblidar-ho, assistim a malbarataments de gèneres i a autodestruccions d’escriptors.
Al seu llibre Indíbil i la boira, qualificable d’assaig autobiogràfic, Josep Vallverdú, en canvi, dedica un capítol a parlar de la seva dedicació a la novel.la i al llibre infantils i juvenils. Aquest capítol es titula “L’ombra de Folch i Torres”, del mestratge del qual Vallverdú ha fet una actualització radical, com s’esqueia de fer, sense trencament. Jo diria que fins i tot els contes més excel.lents de La festa i la ganyota i del recull Ara mateix eren aquí deriven de la intel.ligent i acurada percepció que les possibilitats d’una narrativa digna i continguda són inesgotables per a un veritable escriptor, conscient de les dificultats de l’ofici i proveït del sentit i de la disciplina que vol la pràctica d’una llengua.
Podem prendre per mostra els tres relats de l’apartat “Tres pastiches”, que són obra recent (la datació del tercer és Puiggròs,1986) de l’escriptor. La gran habilitat i l’elegància que distingeix aquest “performance” m’ha fet pensar en una lectura de joventut, gairebé d’adolescència –o sigui de prop de cinquanta anys endarrera-, que no he oblidat mai. Es tracta d’una obra poc esmentada, tanmateix, de Ramón Gómez de la Serna, un dels pocs autors castellans que s’aguanten de la seva generació: el conjunt de narracions d’extensió mitjana titulat Seis falsas novelas. L’inventor i el cultivador de la greguería no hi feia caricatura, com no en fa el nostre autor, car això fóra més fàcil i tendenciós. El seu humorisme alt i generós (poc sovintejat, per incapacitat moral, entre els seus col.legues) convertia el pastitx en un homenatge al producte d’origen, mentre en feia una magistral recreació. Això és el que fa Josep Vallverdú, en qui s’associen, per al cas i en general a la seva obra, la sensibilitat i la cultura. Però fins i tot podem dir que se li’n va la mà i que el conte “Com un ca fidel” (“A la manera nord-americana”), el titulat “La crossa” (“A la manera russa”) i el conte “Supervivència” (“A la manera anglesa”) són tres esplèndides narracions que no es conformen d’”imitar” unes certes maneres, sinó que recreen, per esdevenir al capdavall síntesis personals i a la pràctica reeixides d’allò que ha inspirat tot un art d’escriure. El conte “anglès”, “Supervivència”, d’una finor antològica, estudi en cercle de caràcters i d’ambient, colpeix com un dels millors del volum, al costat, per exemple, de l’estudi “de família” amb ulls d’infant, “El crit i el silenci”, de la primera època. Dins Ara mateix eren aquí, obra recent, cada narració desenvolupa una idea, en el més pur estil del conte en cercle i en misteri, “a la manera de Dinesen”, si es vol. Si ara fos a fer, a la meva Antologia de contistes catalans (1850-1950) allargada com Déu mana, no hi podia mancar l’obra de narracions breus de Josep Vallverdú.