Anagnost
Àncora (5.05.1983)
Haurem de tornar a parlar de Sant Jordi. No és estrany que, després que l’hem deixat endarrera de tants dies, encara ressoni a les pàgines del nostre periòdic el bategar d’una diada que, com la d’enguany, se’ns va manifestar amb tot l’esplendor d’una festa viva en una ciutat també esperançadorament plena de vida.
Els qui varen poder emplenar-se’n els ulls no oblidaran fàcilment la plasticitat d’una rambla exultant ni l’aire festiu de tanta gent papallonejant entre parades de llibres i de roses.
Els letraferits en tindran, a més, el record sempre present dels nous volums que –perquè ens toquen de prop com a guixolencs- vingueren aquell dia a reclamar un lloc en el prestatge dels llibres més amorosament arrenglerats. Em refereixo als versos de Guida i de Narcís Ruscalleda.
Em refereixo també a aquest Indíbil i la boira d’un autor que ha deixat escrit que considera Sant Fekiu de Guíxols com una mena de segona pàtria.
L’ha publicat edicions Destino que, en una exacta recensió a la solapa de la coberta, ens adverteix del que tenim a les mans. L’autor –diu- parteix del fet real de l’anunci d’una entrevista per desplegar un rosari d’anècdotes, records, opinions i fins i tot confessions nascudes d’una peripècia personal…
El llibre, així, és de fet una autobiografia o almenys un llibre de memòries. Un llarg relat en el que Indíbil (en el que com a bon lleidatà l’autor se sent personificat) braceja i avança entre la boira del temps passat fins a retrobar la boira constant de les indecisions decisives en una existència que no ha sabut mai trencar amarres ni abandonar l’ocupació segura.
El llegidor fidel agraeix sempre als seus autors preferits aquesta mena de llibres que li acosten l’home, i li estimen la càrrega d’humilitat –sovint insospitada- de què s’ha hagut d’armar per afrontar el tràngol espinós d’una confessió feta en un confessionari tan públic com és un llibre.
És clar que dintre l’espessor de la boira dels records és fàcil qie s’hi perdi alguna cosa que no acaba de sortir a la claror del dia, però l’home s’hi perfila sempre amb un traç cada vegada més precís en els seus contorns.
Tractant-se d’un autor que ha viscut anys entre nosaltres, no cal dir que hi ha també un capítol que ens concerneix i que en diverses ocasions parla de coses que ens són entranyables (“Àncora”, Montclar…). Però el llibre en té molts més de capítols i tots ells tenen prou atractiu com per a no concedir treva a la lectura començada.
Un llibre, en fi, ben estimable, dels que acostumen a ésser llegits amb interès creixent. Un llibre que ens fa retrobar l’amic segur de si mateix i que sap per on camina. Solament cap al final, a frec ja de tancar-lo, diria que s’hi han escapat unes poques paraules lleugerament tintades d’un velat desencís que m’han recordat una de les estances de Carles Riba. Aquella que parla de l’home que ho mira tot al marge de tot, sense voler-se reconèixer ni en el que guarda avarament els seus records ni en el que se’n peixa.
Indíbil i la boira –ja ho sabeu- va quedar finalista al Premi Josep Pla 1982.