Miquel Pueyo
(El Temps, 30.11.1987)
El passat dia 17 de novembre, a l’aula magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Col.legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya va lliurar –a través del conseller Guitart, que substituïa el president Pujol-, el premi Ramon Fuster, a l’escriptor Josep Vallverdú. Aquest premi, atorgat en memòria del que va ser excel.lent pedagog i exdegà de l’esmentat Col.legi, es concedeix anualment a un col.legiat que excel.leixi per la seva trajectòria pedagògica. En paraules del mateix Vallverdú, era aquest paral.lelisme amb la figura de Ramon Fuster una de les coses que més l’atreia d’aquesta concessió.
S’ha de dir que, en aquest cas, el guardó constituïa una recompensa relativament atípica.ja que Vallverdú no ha estat tant un professor vocacional com una persona dedicada a l’ensenyament a causa de l’extrema misèria en què s’ha mogut el panorama literari català en els darrers anys. Malgrat aquesta constatació –que el mateix guardonat ha fet més d’una vegada-, Vallverdú és un dels millors exponents d’aquella pruïja –tantes vegades inútil però sempre admirable en aquest món- de fer les coses ben fetes. I, si ha estat un excel.lent i exigent professor, crec que per la mateixa raó hauria pogut ser un sensible mariner o un magnífic pagès. Vallverdú és, al capdavall, un home impacient, terriblement treballador, rigorós… Tant, que això l’ha dut, irremeiablement, a una màxima dedicació en el seu quefer educatiu.
Per a Ponent, aquest país sotraguejat, arrasat pels trasbalsos i les guerres, gens convencional, perillosament fronterer… Josep Vallverdú ha estat, en els anys difícils, una referència incorruptible, una mena de Joan Fuster, amb totes les connotacions favorables que aquesta comparació implica.
Per tant, en la vigília de la seva jubilació docent, el que s’honora no és únicament el Vallverdú professor, sinó també el Vallverdú escriptor i el Vallverdú ciutadà, combinats en una síntesi admirable, com ja he dit en la Dedicatòriade la Miscel.lània Homenatge a Josep Vallverdú, que l’Institut d’Estudis Ilerdencs ha editat recentment.
Aquesta obra, en la qual han col.laborat amb rigor i efecte, individualitats tan prestigioses i variades com Narcís Masferrer, Teresa Pàmias, Joan Triadú o Manuel de Pedrolo, constitueix un bon reflex de la tasca múltiple de l’escriptor lleidatà.
Efectivament, Vallverdú –a banda la seva trajectòria cívica i docent- ha estat un autèntic escriptor d’ofici amb més d’un centenar de títols, prolífic en les traduccions, les novel.les, els contes, les peces teatrals, i els llibres de text. De forma especial, però, s’ha destacat o ha destacat com a autor de literatura juvenil: és el Vallverdú de Rovelló –que li valgué el premi Folch i Torres de 1968-, de Trampa sota les aigües, de Bernat i els bandolers… dedicat conscientment a una tasca importantíssima per a l’escolaritat i la normalització de la llengua catalana i a un públic afectuós, però gens acadèmic. Pensem que només Edicions dela Galera, segons càlculs d’Andreu Dòria, el seu editor, n’ha publicat a l’entorn dels 300.000 exemplars.
Seria bo que la concessió d’aquest guardó al Vallverdú pedagog no servís per enfosquir o afeblir la necessitat de reconèixer la vàlua del Vallverdú escriptor i del Vallverdú ciutadà, sinó perquè la comunitat reconegués i valorés efectivament l’autèntica dimensió cívica i literària d’un dels seus homenots no capitalins. Així sia.
Miquel Pueyo
Director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs