Josep Camps
“Fonoll” (Juneda, gener/febrer, 2008)
Hi ha escriptors amb qui no cal entretenir-se a esbossar una presentació a l’hora de ressenyar el seu darrer llibre: Josep Vallverdú (Lleida, 1923) és un d’ells. De tota manera, comentar un text de Vallverdú com el que ens ocupa, Quasi nou llunes, i que no s’adreça al públic infantil i juvenil, podria semblar estrany però no és sobrer recordar que ens trobem davant d’un autor que ha dedicat gairebé el cinquanta per cent de la seva dilatada producció al lector, bàsicament des de gèneres com l’assaig (penso en les mítiques Proses de ponent) o en la memorialística (amb la trilogia composta per Vagó de tercera, Garbinada i ponent i Desmudat i a les golfes).
Quasi nou llunes és un dietari i representa un punt i seguit amb Hora nona (2006), el seu dietari interior. Abraça, com indica el subtítol, des del setembre de 2006 fins al juny de 2007. Quant al títol, el mateix Vallverdú ens indica, en una nota preliminar, el sentit que ha volgut atorgar-li: la marxa temporal del llibre arriba ran d’una lluna nova després d’haver arrencat de vora una de vella, vuit llargs mesos abans. No té, doncs, a veure amb res que sigui críptic ni desviadament llunàtic. Hauria pogut donar-li un altre nom sense cap consegüent desperfecte. (13). No és pas casualitat que la durada cronològica dels fets explicats sigui gairebé idèntica a la del dietari precedent: nou mesos, com un part, llibresc, això si. També cal advertir els lectors que no ens trobem davant del típic i del tòpic dietari –aquell en què una persona anota els fets que li han succeït durant el dia, així com el que pensa- sinó que Vallverdú utilitza el gènere per a bastir una crònica del que ha estat la societat catalana els darrers temps, personal i altament crítica sens dubte. Un aspecte remarcable d’aquest dietari és la manera com l’autor construeix cada entrada, sempre a partir d’un dels sants o santes del dia, com ja feia a Hora nona, o bé amb una efemèride que creu que val la pena commemorar. De tota manera, i cenyint-nos al punt de vista estructural no sempre es produeix una transició entre la primera part –l’hagiografia o l’efemèride- i la segona –l’opinió sobre el tema del dia-, sinó que és molt freqüent que hi hagi un salt brusc entre una i l’altra, és a dir que, de sobte, l’autor canviï de tema d’un paràgraf a un altre, sense avís previ. Com bé indica Miquel Viladegut, en un lúcid pròleg que és, al mateix temps, una excel.lent introducció a l’obra, Vallverdú fusiona amb gràcia i humor el passat i el present, ja sigui a partir de l’apunt biogràfic del sant que encapçala cada dia del mes i que constitueix sovint una brevíssima i delicada narració mítica, ja sigui a partir d’un fet històric principal o de la recensió d’un article, d’un llibre o d’una conferència d’ell o d’altri. (10)
Pel que fa referència als temes de Quasi nou llunes, em limitaré a donar-ne unes breus pinzellades que espero que serveixin per a mostrar la riquesa de contingut del dietari. D’una banda són freqüents, més que en qualsevol altra obra d’en Vallverdú, exceptuant Hora nona, els temes estrictament polítics, amb referències tan històriques (el Memorial de Greuges; l’Exposició Universal de Barcelona; la bomba del Liceu; l’elecció de Francesc Macià com a President de la Generalitat; el temps de la República; els Fets de Maig de 1937; o les primeres eleccions democràtiques, amb què tanca, significativament, el llibre), com, sobretot, actuals, on mostra una gran preocupació i, en conseqüència, un alt grau de compromís. I sovint, també parla del país, declarant-se no només catalanista sinó independentista. En aquest sentit és altament revelador el text amb què enceta el dietari, “Fer-se d’Esquerra”, tota una declaració de principis, en què justifica la seva adscripció al partit republicà: cotitzaria puntualment per al sosteniment de l’únic partit que no depenia ni directament ni indirecta de Madrid, partit que ja havia tingut la simpatia del meu pare. Aquest partit no feia costat a la Monarquia, aspirava a la independència política del meu país, de la meva nació. (21). Malgrat tot, Vallverdú es mostra crític amb l’actitud d’Esquerra quan va decidir integrar-se de nou en el govern de la Generalitat el novembre de 2006: “Ja està bé de disposar de conselleries i ser al govern; però em sembla que el destí ha reservat a Esquerra un lloc a la trinxera de l’oposició entesa com la veu de la consciència, i per temps” (184). D’altres vegades s’acara a qüestions socials com, per exemple, la violència domèstica, la desastrosa situació del transport de rodalies o el futur de l’aeroport del Prat, destinat només a vols continentals ja que “el nom a exportar és el de la capital de l’Estat espanyol i, si pot ser, acompanyat de la bandera i del toro” (117). Per tot plegat, no s’està d’assenyalar que, semblantment al fet que “els cristians eren els okupes de l’imperi” als “catalans se’ns veu com els okupes d’Espanya” (39). Un altre tema que preocupa especialment Vallverdú és la problemàtica per què travessa l’educació (cal no oblidar els anys en què va dedicar-se a la docència); en detecta el problema, “la grisor més igualitària domina les classes” i n’indica la causa principal, “el rigor és el que ens ha fet fallida” (62). A voltes, volent sorprendre el lector, parla de manera emotiva de l’amistat i dels amics: Josep Lladonosa, Simeó Miquel o Domènec Corbella; però d’altres vegades s’explaia en consideracions culturals: el reconeixement a la tasca del diari La Humanitat o de la revista infantil Patufet. O l’impagable sopar amb el president Montilla –“ell escolta amb un posat hieràtic, un hieratisme que vist de lluny sembla marmori i vist de prop té petits moviments” (48)- i els altres Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. I, fins i tot, dóna accés al lector al propi taller d’escriptura amb interessants reflexions sobre l’obra literària: “rellegeixo un tercer original que vaig acabar fa un mes, que he titulat Xai i Xic, i que m’omple de goig perquè és una novel.la infantil de les que no solc fer actualment, vull dir aquests darrers anys, en què la meva narrativa va, en canvi, pels camins “de frontera”, novel.la d’acció per als més grandets dels lectors i tamb´llegible pels adults, com deia més amunt, en qualificar de novel.la juvenil-alta El testament de John Silver (91). I, per acabar aquest sumari repàs temàtic, no ens podem estar de reproduir l’elogiós comentari que desplega al voltant de l’editorial Fonoll, a propòsit del llibre Macià, de Ramon Arrufat, “Aquesta biografia sobre Macià estava inèdita i ara la publica l’actiu equip Fonoll, l’editorial de Juneda”; com que “els editors estan a l’aguait d’inèdits” acaba per oferir-los “una col.lecció d’articles de premsa de to nacionalista i civil, com aspiro que siguin també els d’aquest dietari, reprodïts de diaris de Lleida i d’altres llocs, eixits els anys noranta”. (194)
En definitiva, Quasi nou llunes és un llibre amè però intens; heterogeni però unitari. I, sobretot, amb una evident voluntat de servir el país. I és, alhora, un llibre important dins de l’extensa bibliografia de Josep Vallverdú. Ja ho assenyala Miquel Viladegut en el pròleg esmentat, “el text de Vallverdú és sobretot un dietari tel.lúric, amb un efecte claríssim de la lluna sobre el món i el destí dels humans”. (11)