per Miquel Àngel Estradé i Palau
(dins Miscel.lània. Homenatge a J. Vallverdú,
Lleida, Edicions de l’I.E.I., 1987)
Si volgués recordar exactament la primera classe que vaig rebre de Josep Vallverdú, em caldria burxar una bona estona en la meva memòria, i tot i així potser no ho aconseguiria. Però allò que puc recordar força bé és que estava cursant el batxillert al col.legi Nostra Senyora de Montserrat, de Les Borges Blanques; devia fer quart o cinquè quan el vaig conèixer. Aleshores ignorava completament la seva trajectòria d’escriptor, d’assagista, d’intel.lectual i d’home compromès amb el país. Però malgrat aquestes desconeixences, he de confessar que, com la resta de condeixebles meus, vaig intuir immediatament que aquell professor era “diferent” dels altres. Si me n’haguessin preguntat les raons, en aquelles circumstàncies no hauria trobat pas les respostes. Però allò cert és que tot el curs, durant les seves classes, mostrava un comportament radicalment distint del que acostumaven a adoptar altres professors.
Sense necessitat d’utilitzar cap forma de violència física o verbal, i cal recordar que en aquella època encara corria algun cop “el bastó”, el senyor Vallverdú aconseguia que aquella colla d’estudiants, proclius a fer més d’una bretolada, l’escoltéssim amb atenció i respecte. Jo suposo que, malgrat el nostre tarannà un xic groller, que anava aparellat amb una personalitat encara a mig polir, vam saber detectar, i no em demaneu com, que darrera del professor, bategava una personalitat complexa, creativa i polifacètica. És a dir, en certa manera vam endevinar l’escriptor i l’intel.lectual a qui m’he referit abans.
Sí que em vénen a la memòria amb precisió (feia sisè curs) imatges de les seves classes d’Història de l’Art. Recordo amb tot detall les seves explicacions, vehiculades en un català molt correcte, i alhora planer i entenedor, que sobresortia força del nivell de la resta de professors, sense comptar-hi, és clar, els qui ens donaven les classes en castellà. Va estar llavors, que em vaig adonar que era un home molt ben dotat per a la paraula. i que gaudia d’una facilitat envejable per a l’oratòria. I és clar, aquestes qualitats, sortosament per a nosaltres, li facilitaven molt la seva tasca com a professor.
Recordo també la seva indumentària, de la qual ens cridava molt l’atenció els llacets que portava sovint, i la seva habilitat per convertir-se en protagonista únic i indiscutible de la classe. La seva capacitat d’expressió i de comunicació, i l’impressionant bagatge cultural de què donava mostra juntament amb les seves sobtades ocurrències i sortides humorístiques, que nosaltres qualificàvem, potser erròniament, de britàniques, li permetien marcar el ritme de les explicacions, sense que ningú s’atrevís a importunar-lo amb trivialitats. Sabia omplir de tal manera tots els espais i àmbits que conformaven una classe, que la seva presència no deixava lloc pràcticament per a ningú ni per a res més.
Els alumnes que després van cursar estudis superiors, i van tenir l’oportunitat de comparar-lo a professors universitaris, estic segur que des de la nova perspectiva a què van accedir, valoren avui, més que aleshores, la qualitat del seu magisteri.
Defectes com a professor?, doncs suposo que en tenia algun, i potser encara en té; en tot cas sempre he pensat que, entre tots, no vam saber aprofitar tot allò que la seva rica personalitat intel.lectual ens oferia.