Andreu Sotorra a la revista URC núm 8 (hivern de 1993):
La tradició mediterrània de recrear el món dels déus de l’Olimp és inesgotable. Josep Vallverdú hi fa una aportació no només valuosa pel seu interès literari sinó també pel seu interès de coneixement que porta implícit El fill de la pluja d’or. El punt de partida de la novel.la és la fascinació per la història mítica de Perseu. La simbologia de la història d’aquest heroi rau en la impossibilitat d’actuar lliurement al marge del destí.
Com a resposta al títol de la novel.la, Perseu és el producte de la fina pluja d’or que Zeus va deixar caure sobre Dànae, filla del rei Argos. A aquest rei, l’oracle li havia predit que si mai tenia un nét seria la seva perdició i per això tenia tancada la seva filla sense que s’hi pogués acostar cap home. El destí es mostra indefugible i, d’acord amb l’antic oracle, Teseu mata amb un disc, en una competició atlètica, el seu avi, el rei d’Argos.
Vallverdú recrea aquest heroi de la mitologia clàssica apropant-lo als seus lectors –un no gosa ja parlar de lectors joves en el cas del veterà escriptor- tot defugint l’amuntegament de noms de divinitats que tant poden turmentar el lector profà.
El fill de la pluja d’or conté els ingredients de mesura i llibertat estilística per esdevenir, al seu torn, una versió de procediment clàssic. Modela dins un registre literai estricte, i fent gala d’una llengua consolidada, la novel.la és capaç de transmetre les emocions líriques i els intensos episodis enèrgics. Però Josep Vallverdú fa ús també d’una narració prou hàbil per demostrar que els poderosos –vella realitat- es valen sempre de la ignorància i de la bona fe de la massa humana, i fa que la profecia sembli sempre veritat, segons l’entonació i l’ambigüitat de les frases que articula.
Vallverdú fa una reelaboració del món mític conservant l’època de procedència original. En definitiva, manipula els materials clàssics, novel.lant i afegint altres episodis marginals, però sempre dins del mateix ordre, sense transgressions cronològiques.
De tot plegat en resulta un relat delicat i vigorós que té sempre el matís en l’expressió. A més, l’autor juga amb unes acolorides descripcions de personatges i d’ambients. És d’agrair que un autor s’enfronti al gènere de l’èpica amb amenitat. I que ho faci, a més, amb un llenguatge capaç de transmetre una sensació de naturalitat des de la varietat i la riquesa de formes, amb dicció clara –tret habitual en la prosa de l’autor-, i amb subtilitat en els detalls.
La novel.la té, a més, una arquitectura equilibrada. Però sobretot té un element que la fa encara més atractiva: són els esquitxos d’humor aplicats a l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació. Per exemple, a la novel.la, hi ha una visió irònica de la trepa que habita a l’Olimp quan el fill d’Apol.lo demana el carro al pare i aquest dubta de deixar-l’hi, com si fos un auto d’avui. També hi ha aquest tret en les deesses que tenen cura de guardar la línia. I en els assembleïstes que es queixen perquè no hi ha res de piscolavis en una convocatòria del pare Zeus. O en el déu dels vents que perd una de les buferes perquè la hi ha pres Afrodita amb la intenció d’assecar-se els cabells. Els déus olímpics de Vallverdú són déus espectadors i patriarcals que es mouen embadalits amb les criatures creades.
Una prova de la lectura còmoda que ofereix el llibre pot ser el fet que al 1985 va formar part de la llista d’honor del Premi dela CCEI.Ique, al 1993 –vuit anys després de la primera edició-, ja ha enfilat la 8ª edició dins la nova sèrie “Els Grumets”, de la renovada editorialLa Galera, una de les cases claus en la publicació de l’obra per a joves de Josep Vallverdú dels últims 25 anys.