Josep Maria Aloy
Ressò de Ponent, 132 (octubre, 1995)
La traducció ha estat una de les activitats intel.lectuals a la qual Josep Vallverdú ha dedicat una part important del seu temps. Un temps que havia de buscar un cop finalitzat l’horari escolar i que forçosament havia d’alternar amb moltes altres tasques i interesos. És l’any 1962 quan comença l’etapa de traducció més intensa sobretot perquè és l’any del naixement d’Edicions 62 i l’editorial li dóna feina immediatament com a traductor de novel.les policíaques. Al mateix temps, una altra editorial, Herder, li encarrega traduccions de llibre religiós. Amb l’humor que el caracteritza Vallverdú recorda que “les dues coses es complementaven molt bé perquè quan deixava els renecs dels gàngsters d’una novel.la, traduïa la mística d’un altre llibre”.
Així doncs, des de l’any 1962 al 1975, Vallverdú tradueix molt. Dels setanta volums traduïts més de la meitat ho han estat durant aquest període. L’any 1965, per exemple, es publiquen nou traduccions que suposen un conjunt de més de mil cinc-centes pàgines.
La traducció ha estat sovint una activitat estimulant que li ha aportat un domini excel.lent de la llengua per la gimnàstica mental que suposava traduir directament sense haver de consultar el diccionari. Ho diu ell mateix a Les vuit estacions (pàg. 95): “Traduir m’és ja un xic odiós però alhora reconec la condició d’estímul que el procés enclou. Traduir és fer treballar una colla de connexions cerebrals a gran velocitat. Traduir directament en net és una rica gimnàstica mental. Produeix alhora una fatiga i una exaltació. Com l’exercici atlètic”.
En el camp de la traducció, Vallverdú compta amb setanta volums que abasten tota classe de temes traduïts la majoria d’ells de l’anglès entre els quals tant i podem trobar novel.les de la col.lecció “La Cuade palla”: No hi ha orquídees per a Miss Blandisch o Collita roja, com tractats d’antropologia social, llibre religiós, d’educació sexual, així com novel.les d’alguns clàssics com Stevenson, Steinbeck i London. “Com a traductor –són paraules d’Isidor Cònsul- manifesta el mateix tarannà versàtil i polivalent que hem trobat en l’autor de creació”.
Diu Vallverdú que en la mescla de temes que li eren proposats de traduir hi havia moltes obres pesades, Autèntics ossos, segurament rebutjats per altres traductors. “De tant en tant sortia alguna perla com La força d’estimar, de Martin Luther King. D’altres esdevenien complicadíssims de traduir, com els humoristes: al.ludeixo a Chesterton, sobre la complexitat del qual ja m’havia advertit a l’avançada Ramon Folch i Camarasa”.
Per a Vallverdú els problemes i les dificultats són el repte autèntic per al traductor: “Si jo hagués estat un traductor amb menys pressió en tots els terrenys, un tipus reposat i reflexiu, cosa que no he estat mai, m’hauria agradat enfrontar-me a la traducció de The Grapes of Wrat. L’he llegida en original i presenta problemes realment gruixuts.
Sobre el fet de traduir Vallverdú també és clar quan parla de l’existència d’un perfum que només dóna la llengua original, els girs originals, les giragonses i entrellaçats de figures de dicció i figures de pensament, la mateixa gràcia de la tira fònica. Això no pot donar-ho la traducció per molt ben feta que sigui. “Jo conclouria, doncs, -diu Vallverdú- que no hi ha traduccions ben fetes sinó traduccions meritòries, que cal jutjar per l’esforç que representen i l’aplicació que palesen. Ara bé, el torsimany fa el que pot, i un xic de mèrit cal reconèrixer-l’hi. Per això parlava de versions meritòries”.
Fou Isidor Cònsul que va fer cèlebre el qualificatiu d’escriptor “tot terreny” referint-se a Josep Vallverdú. “Escriptor tot terreny –diu Còsul- que ha interpretat tots els papers de l’auca”, i sens dubte, el de traductor, ha estat un d’aquests papers. I no pas un paper secundari.