Josep Vallverdú és sobretot conegut, en el camp del llibre infantil, per un best-seller que ha fet les delícies de generacions senceres: Rovelló, la història d’un cadell de gos que aprèn a créixer a base de rebre algunes patacades i sobretot a base de superar els obstacles que la vida li presenta. Una mena de faula que els lectors joves han fet seva amb tota la complaença dels millors lectors.
L’enorme interès per aquesta història segurament que no ha fet justícia però a moltes altres històries d’aquest mateix escriptor que han pogut passar més desapercebudes. Una d’aquests històries és la narració que presento avui: El fill de la pluja d’or (La Galera, 1984) l’obra que, després de Rovelló, ha estat més vegades reeditada i encara es continua reeditant. Enguany es compliran els trenta anys d’una història molt apreciada que ha sabut mantenir la força i el tremp d’una aventura amb tots els ets i uts.
El fill de la pluja d’or, així com Rovelló i moltes altres obres d’autors de la mateixa generació que Vallverdú, no sols han marcat una època que encara dura sinó que han esdevingut ja clàssiques. Els seus diversos autors -Carbó, Teixidor, Sorribas, Vallverdú…- són ja els nostres clàssics. Uns clàssics moderns però clàssics en el sentit més ample: són clàssics aquells llibres –deia Calvino- que amb el temps no perden i que cada vegada que els llegim ens aporten coses noves, que és igual que dir que ens diverteixen, ens il.lusionen i ens continuen enriquint com el primer dia.
En uns moments en què la lectura no passa pel seu millor moment -hi ha passat mai pel seu millor moment?- i sobretot en què moltes editorials descataloguen precisament alguns d’aquests títols considerats clàssics, no serà sobrer reconèixer i reivindicar aquelles obres que en el seu moment van fer forat i van suposar una aportació interessant en el camp de la literatura per a joves. El fill de la pluja d’or, doncs, seria un d’aquests títols. Un títol de l’escriptor de les terres de Ponent que avui molts considerem que és el degà de la literatura infantil i juvenil catalana; un autor que als seus 90 anys continua escrivint i enfilant històries.
El fill de la pluja d’or és una narració magistral que no em cansaré de recomanar ja que constitueix una font inesgotable de valors i de coneixements. El mite de Perseu, un personatge fascinant de la mitologia clàssica grega, és el centre de la novel.la que, a més de poder ser llegida per pur plaer, permet també de ser disfrutada àmpliament: des del punt de vista formal cal destacar, com en totes les obres d’aquest escriptor, el seu llenguatge acurat i elegant, la sàvia construcció de les frases, les descripcions carregades d’intensitat… En l’aspecte mitològic: la caracterització tan diversa dels nombrosos personatges, la inevitable força del destí -aquella força negra i decisiva que remou tot l’univers amb una bufada…-; i des d’una vertent més humana: el valor de la noblesa, l’esforç, el foc de l’estimació, capaç de canviar el destí…
Una obra curulla de detalls on convergeix el bo i millor de la literatura d’en Vallverdú: escenes equilibradament patètiques en l’episodi de les terribles Gorgones o en el de la noia encadenada. La sòlida mescla d’ironia i ingenuïtat en les escenes del jove Faetó i la d’en Narcís… I la sensibilitat, ben palpable en l’entendridora escena dels vells Filemó i Baucis, però sobretot en l’episodi on s’explica com Zeus fa concebre un fill -el fill de la pluja d’or-a Dánae. Són planes excel.lents i carregades de poesia i bellesa. Segons Andreu Sotorra, la novel.la té, a més, una arquitectura equilibrada i un element que la fa encara més atractiva: els esquitxos d’humor aplicats a l’Olimp, potser l’única manera de fer aquest viatge literari sense caure en l’afectació. I és que El fill de la pluja d’or és una obra perfecta, va dir en una ocasió Gabriel Janer Manila, perquè és l’obra d’un mestre.
Josep Maria Aloy