L’obra de Maria Pujol titulada “Josep Vallverdú: entre l’activisme cultural i el talent literari” -la seva tesi doctoral- és un estudi on l’autora aborda qüestions com ara la trajectòria i l’estil narratiu dels llibres per a joves de Vallverdú com també el to, el desengany i l’estat d’ànim expressat en els seus llibres “personals” o dietaris.
No és habitul que un autor de literatura infantil i juvenil sigui abordat en una tesi doctoral, com tampoc no ho és que un autor d’aquest gènere guanyi el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o que una editorial li publiqui les Obres Completes. Josep Vallverdú ha trencat tots els motlles precisament en un camp on la literatura s’escriu dissortadament amb minúscules i passa sovint desapercebuda de la crítica i dels mitjans de comunicació.
Una tesi molt digna i treballada
La tesi doctoral de Maria Pujol -publicada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, per cert, en una edició massa senzilla i amb lletra molt petita que no convida gaire a la lectura- parteix de la voluntat d’examinar críticament una trajectòria creativa que s’ha desplegat de manera coherent, unitària i alhora ramificada en diversos àmbits, i dins d’un context històric -el de la represa cultural dels anys seixanta- marcadament influent.
La raó d’aquest projecte -segons l’autora del treball- ve dictada per la falta d’assajos sobre una figura clau que, en la recuperació de la cultura catalana des dels anys seixanta, ha aconseguit rècords de vendes i s’ha convertit en un referent de les lletres catalanes. Per tant, aquest estudi ofereix una aproximació crítica tant a les obres més representatives dels diferents gèneres que Vallverdú ha cultivat al llarg de la seva trajectòria com a la figura literària que les firma, amb l’objectiu de descobrir la relació entre la qualitat literària i la popularitat d’alguns dels seus textos. A més, la tesi pretén sospesar si el reconeixement de Vallverdú es deu tant a la qualitat de la seva obra infantil i juvenil com a la seva producció assagística i el seu paper de recuperador cultural.
Aquest assaig s’estructura en tres pilars. El primer, La trajectòria de Josep Vallverdú en el seu context històric, exposa la influència de cada època en els gèneres que ha conreat i la crítica i el reconeixement que ha originat. Els altres dos grans temes fixen una atenció especial en obres destinades a lectors de dues edats diferents: per als adults, els assajos i altres llibres personals (Els llibres personals: una voluntat de recordar el passat, analitzar el present i perdurar en el futur) i per als joves (La literatura infantil i juvenil: entre el talent individual i la necessitat cultural). Un objectiu del treball és mesurar en quin grau el reconeixement de cada gènere treballat per l’autor s’adequa a l’envergadura dels textos.
En el bloc dedicat a la producció infantil i juvenil, l’autora examina si dedicar-se a aquest gènere va fer que Vallverdú sacrifiqués en part l’alternativa d’esdevenir autor “per a adults”, tal com ell ha fet ressaltar en diverses ocasions, o si, d’altra banda, les circumstàncies històriques, li van oferir l’oportunitat d’excel·lir entre la mainada. Cal recordar que l’obra destinada als lectors adults ocupa la meitat de tota la producció vallverduniana, és a dir, una setantena de volums davant d’una setantena de llibres per a nois i noies..
Un epíleg que intenta donar respostes a tot el treball d’investigació
Al llarg dels capítols d’aquesta tesi doctoral s’estudien molts elements de la biografia i l’obra de Josep Vallverdú i la seva autora n’apunta conclusions, després d’examinar, per exemple, en quin grau l’èxit de Vallverdú es deu a l’excel·lència de la seva obra assagística i per a joves, i no dubta a descobrir-nos que, en part, és conseqüència del seu paper com a activista cultural, si bé és gràcies al gènere de la literatura infantil i juvenil que ha arribat a la fama i ha pogut consolidar la seva vocació d’escriptor, tot i afirmar també que aquest fet l’hagi pogut estigmatitzar i li hagi impedit de rebre més atenció com a autor per al públic en general i més repercussió en els mitjans de comunicació i de la crítica.
El comportament narratiu ha fet possible que els llibres infantils i juvenils vallverdunians sobresurtin en la prosa contemporània catalana, juntament amb altres trets com ara la construcció d’uns personatges versemblants, que desperten l’empatia del lector per captar-ne l’atenció i per transmetre-li certs valors. Vallverdú assegura sempre el manteniment del ritme i l’atracció del destinatari gràcies a la presència d’un vocabulari ric, la rendabilització del diàleg i de les dimensions narrativa i descriptiva, la combinació de veus narratives focalitzades i omniscients, i l’ús d’elements simbòlics.
Maria Pujol acaba el seu estudi afirmant que Vallverdú va saber treure profit d’una situació històrica que l’afavoria i que va propiciar-li el context adient per iniciar-se en un camp que no ha abandonat mai. I, a diferència d’altres escriptors del moment, en l’obra de Vallverdú s’observa una clara voluntat de recuperar la cultura catalana i la continuïtat en el camp de la literatura infantil i juvenil que li han permès guanyar prestigi com a literat.
Una altra cosa és si l’autor sent una certa frustració perquè no s’ha aconseguit la normalitat a la qual ell i molts altres activistes aspiraven, tot i que és conscient de l’èxit personal assolit per haver-se convertit en un referent dins la literatura catalana per a joves així com per la tasca com a un dels primers traductors de la represa, un pilar important dins la seva obra.
Aquesta aproximació global i crítica a l’obra de Vallverdú hauria de servir per donar la possibilitat de noves recerques futures. Aquest assaig -diu Maria Pujol- ha pretès assaonar un terreny per gestar estudis més específics. I no sols sobre l’obra de Josep Vallverdú, òbviament. Molts autors de literatura infantil i juvenil mereixen ser estudiats i ser molt més reconeguts del que són. Seria acceptar que són autors de prestigi i en sortiria també homenatjada tota la literatura d’aquest gènere literari.
Josep Maria Aloy