Garbinada i ponent
Els meus anys cinquanta
Josep Vallverdú
Proa, 1998
Garbinada i ponent segueix les vivències íntimes i familiars d’un home que aspirava, a l’època més grisa de la postguerra, a poder viure en un país normal i escriure una literatura amb vocació majoritària. Continuant el viatge personal iniciat amb Vagó de tercera (Proa, 1996), Garbinada i ponent explica en to sincer la iniciació a la literatura i l’experiència torbadora de la paternitat viscudes entre Sant Feliu de Guíxols (garbí) i Lleida (ponent)
(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998, pp.110-111):
L’últim, ara com ara, dels llibres personals, Garbinada i ponent, és, en primer lloc, una crònica dels anys cinquantes, però sobretot, i en segon lloc, esdevé una crònica personal d’un autor, Vallverdú, que es dibuixa ja un «tot terreny» i cerca vies pèr donar sortida a la seva incipient productivitat. Es també un llibre (en aquests moments en procés d’edició) realitzat després de llarga meditació. En certa manera és un llibre compulsiu, quelcom que Vallverdú confessa que portava dins i «havia de treure». Els anys cinquantes s’inicien amb la seva anada a Sant Feliu, deixant per primer cop el marc familiar patern, i posant-se a treballar en ensenyament, coneixent també el món del tap de suro, la tècnica d’un despatx d’exportació. Igualment és el temps de les primeres onades de visitants estrangers, del perfeccionament de l’anglès i de les primeres novel.les en castellà, dels primers premis, de la coneixença de Gaziel, del seu ensinistrament en el món de la premsa, del contacte amb el mar, del Centre Excursionista, de dispeses pintoresques i del canvi social que el fenomen turístic comporta. Tot això dins un marc, el de la nova família, somogut permanentment per la difícil salut del fill, que condicionarà per sempre més la vida i l’activitat de l’escriptor que es va formant i que manté lligams amb la resistència cultural a Barcelona i sap que, tard o d’hora, tornarà a Ponent.
La duresa d’algunes descripcions palesa l’aspecte quasi psicoanalític del volum, tanmateix escrit amb una tècnica novel.lística i amb les clàssiques puntes d’ironia i de bon humor de la prosa de l’autor.
Hi ha un balanceig constant entre la descripció del que realment passa i del que podia haver passat només amb una petita part del tomb de timó; les previsions de futur de l’escriptor i del professor no són gens clares, però s’imposa tirar endavant. Una dosi de fe, una capacitat de treball que es fonamenta en una voluntat i una alertesa constants, preparen l’autèntic camí d’un creador literari que farà eclosió dins els anys seixantes.
El retorn ha Lleida, que ja he comentat en altres espais d’aquesta treball i que l’autor ha descrit també a Proses de ponent o a Indíbil i la boira, té una plasticitat i una vida absolutament contundents.
Crec que aquest llibre hauria pogut ser un diari, una autobiografia, una novel.la o també un guió de pel.lícula. Es, de fet, la confessió d’uns anys, però, mentre que a Vagó de tercera l’espectador encara quasi adolescent observa la societat de postguerra a la Barcelona dels quaranta, i entra poc en el torrent de les planes, a Garbinada i ponent l’autor està sempre en primer pla, no desapareix pràcticament de pantalla en tot el llibre, la peripècia personal pròpia el té pres. Tant com la necessitat de contar-la.
Garbinada i ponent, doncs, ha esdevingut el més personal dels «llibres personals». Potser també el més difícil en un autor que normalment s’ha «despullat» poc i gairebé mai no ha volgut confessar els seus sentiments més profunds, i les poques vegades que ho ha fet ha estat amagat darrera del tel finíssim de la ironia i de l’humor. Ell, Vallverdú, que ha confessat que no sabria escriure unes memòries ordenades cronològicament, aquí descriu aquest tros de peripècia íntima any per any, del 49 al 61, en un buidat que sorprèn els lectors, fins i tot els qui, com aquest biògraf, estem acostumats a una prosa certament clara, però a l’exposició més distanciada, o púdica, dels temes. El compromís amb ell mateix, però, ha decidit la jugada.
Pròleg a Garbinada i ponent de Josep Vallverdú, per Josep Varela i Serra
Quan s’ha volgut presentar la imatge d’un Josep Pla cínic i egoista, sempre he tingut present, per desmentir tal idea, aquell passatge de les Notes disperses en què parla del cronista Ramon Muntaner.
“Muntaner fou un home de sort: tingué una causa per servir –el nostre país en ascensió- i un rei de gran personalitat mentre visqué Jaume I.Si se’m permetés la immodèstia, diria que l’estil entusiasta, vehement, de la Crònica m’ha ajudat a comprendre la meva manera de ser. Jo també vaig ser un dia un home entusiasta (…) Però no he tingut tanta sort com Muntaner. Tot ho han enderrocat i destruït. L’entusiasme s’ha abolit i la flama antiga s’ha convertit en cendra”.
La immensa obra de Pla, però, desmenteix això que acaba de dir. Sota les cendres, en tot cas, hi hagué sempre, n’estic absolutament convençut, un foc encès, vivíssim i constant.
Quan reflexiono sobre la vida i l’obra de Josep Vallverdú em recordo d’aquests mots de Pla dedicats a Muntaner i a intentar fer-nos creure que l’entusiasme inicial s’havia esgotat. Perquè també Josep Vallverdú visqué “el nostre país en ascensió” –la SegonaRepública-,amb un líder de “gran personalitat mentre visqué” –Francesc Macià. Però tot, després amb la guerra civil fou “enderrocat i destruït”. És veritat que l’escriptor lleidatà, nascut l’any 23, era encara molt jove per ser capaç de copsar plenament allò que s’esdevenia al seu voltant, què significava aquell període d’exaltació catalanista. D’acord. Però segur que un noi tan intel.ligent i sensible com Josep Vallverdú, amb l’avi interessat per la política i el pare d’Acció Catalana, es devia amarar de l’essencial d’aquell ambient d’eufòria. I, per això mateix, penso que el xoc brutal del que representaren els fets inicials de la guerra civil i la repressió terrible de la postguerra devien impactar molt més el jove Vallverdú del que es desprèn de llegir els diversos fragments que hi dedica en els seus llibres, en especial en Indíbil i la boira. Potser algun dia arribarà el torn que Vallverdú ens acabi d’obrir de bat a bat les finestres d’aquesta seva habitació, que fins ara només ha entreobert
Memòria de Josep Vallverdú, d’Andreu Loncà, Segre (Dominical), 10.01.1999
El darrer lliurament de les memòries de Josep Vallverdú, intitulat Garbinada i Ponent (Proa, 1998) consta d’un material biogràfic que els lectors assidus de l’autor tot terreny que ara viu a l’Espluga de Francolí reconeixeran de seguida perquè presenta tot de concomitàncies amb el volum publicat a la primeria dels anys vuitanta titulat Indíbil i la boira.
La sorpresa més vistent d’aquest volum, redactat en 1997, consisteix en el fet que dibuixa amb molta més precisió –una precisió que en la primera part del llibre l’acosta al tempo novel.lístic clàssic- el tall del perfil cronològic que abasta la dècada dels anys cinquanta, exactament des de 1949 –el final de l’adolescència- fins al 1962, quan escriu la primera redacció del que seria Trampa sota les aigües.
Article de Vidal Vidal titulat L’home de Lleida publicat al diari Segre (28.01.1999):
L’home que volia ser escriptor. L’home que, més concretament, volia ser Simenon, i com el personatge de Simenon era, a Balaguer, l’home que mirava passar els trens, i per ser més com Simenon es va posar a fumar en pipa. Anys a venir, nosaltres, tendres i impressionables deixebles de l’home que ja era aleshores escriptor reconegut, tractàvem ingènuament d’emular-lo, amb resultats francament decebedors, tant pel que feia a la pipa com -em temo- a l’escriptura.
L’home desitjava per damunt de tot esdevenir un escriptor normal en un país normal i es delia per veure els seus llibres, molts llibres, a les llibreries, tot i ser conscient que l’escriptor és percebut per la societat com un cos estrany. Un cos i un cas. Si això és així encara avui, què no seria en la Lleida grisa, mediocre, prostrada i víctima de la síndrome d’Estocolm de la dècada dels cinquanta, sota la bota d’una cultura oficial espanyolitzada, opressiva i omnímoda, tancada i servil.
L’home de Lleida, que ja va sent hora que en desvetllem el nom –Josep Vallverdú-, fumava en pipa malgrat que no li agradava fumar, va dedicar molts anys a la docència (per sort nostra) malgrat que no li agradava ensenyar, va confegir llibres de viatges malgrat ser un sedentari, treballava i treballava com un optimista malgrat confessar-se pessimista, ha emprat una llengua minoritària malgrat la voluntat de practicar una novel.la de gènere destinada a un públic majoritari. I ha exhibit tota la vida una elegància britànica, una ironia britànica, un britànic capteniment –que ja des d’estudiant li valdria el renom de l’Oxfordià-, malgrat no renegar mai de la seva profunda i radical lleidatanitat, bo i sabent que dela Panadella enllà els fills d’aquests verals han estat associats tradicionalment a una certa imatge de rusticitat, d’escàs refinament, convé reconèixer que ja no tant com abans, gràcies en part a l’home de Lleida i la seva empremta.
Garbinada i ponent, editat per Proa, un llibre imprescindible, intens, sincer, emocionant (se m’ha posat la pell de gallina a la pàgina 100, quan l’autor s’enfronta al daltabaix personal ocasionat pel naixement del fill minusvàlid). Recull de vivències, que tant de bo completés amb un volum posterior, i afirmació de postulats: Si prens consciència d’una realitat nacional maltractada prens inevitablement posició. L’acarnissament contra la nostra cultura em mantenia i em manté revoltat i vindicatiu encara avui. Atenció: encara avui!
L’home de Lleida, homme de lettres, escriptor tot terreny, fecund i cívic, mestre i model.