Convidat a parlar
Josep Vallverdú
Pagès editors, 1995
El segon volum de conferències, Convidat a parlar, està format per tretze textos els continguts dels quals giren també a l’entorn dels temes habituals de Vallverdú com són la pedagogia, el civisme, la cultura, les lletres així com alguns perfils o retrats d’homenots ponentins. De les tretze conferències d’aquest nou volum, deu estan escrites i pronunciades durant els anys 1993 i 1994, fet que demostra no sols l’excel.lent activitat creadora de Vallverdú sinó també la seva fàcil i generosa disponibilitat a participar d’una manera activa com a orador en la seva difusió. Deu textos nous, doncs, i tres de més antics -dels anys 1967, 1975 i 1984- que l’autor ha recuperat i que per la seva actualitat ha volgut incorporar en el volum. Com en Entrada lliure, es tracta també ara de textos pensats per ser pronunciats i, per tant, per ser escoltats. Els lectors fruiran igualment de la seva lectura. L’única diferència serà l’absència de la veu ponentina -càlida i sonora- del seu autor.
Els textos-conferències de Convidat a parlar es presenten agrupats en tres apartats o blocs: a) Aprendre, b) Lletres i c) Perfils. Els dos primers apartats contenen quatre textos cada un i el tercer, cinc.
a) Aprendre
Les quatre conferències d’aquest primer apartat són: «Camins de futur», «Ciències o Lletres», «Viure els coneixements» i «Del Mestre Tites al professor electrònic».
La primera, «Camins de futur», és el text o ponència que Vallverdú va presentar i pronunciar en unes jornades organitzades el desembre de 1993 per la Fundació Cultural Francesc Ribalta, de Solsona. Unes jornades d’anàlisi i prospecció de l’home en el món, amb el títol genèric de «Els camins del futur». Ramon Margalef examinà l’ecologia, Raimon Panikkar, les creences i Josep Vallverdú, la cultura. Les jornades es plantejaren com una mena de «consell de savis» que a partir de la seva valoració del present fes, en certa manera, una prospectiva sobre alternatives possibles de futur amb l’objectiu, proposat per l’organització, de «fer llum sobre l’incert present de les idees al món d’avui dia». El text de Vallverdú, lúcid, equilibrat i crític, és una nova i actual aportació a l’anàlisi de la realitat catalana, de l’ús social de la llengua -«en procés d’afebliment»-, del paper dels mitjans de comunicació «la necessitat del seu suport, la seva responsabilitat social i moral…»-, el binomi cultura i llibertat -«si em vull plantejar quin serà el futur de la nostra cultura, he de demanar-me primer si podem bastir-la ben sòlida sense una societat homogeneïtzada i forta en la seva llibertat». L’anàlisi crítica i rigorosa que en fa Vallverdú, de la situació actual, no és massa optimista i «fa que es dibuixi un futur de flama somorta».
«Ciències i Lletres» és un parlament-assaig que fou escrit l’any 1967 però l’autor el va «ressuscitar» l’any 1993 davant d’un grup d’alumnes que acabaven els estudis secundaris a l’Institut Màrius Torres de Lleida. El text revisa el paper de l’home de ciència i l’home de lletres i les característiques que els poden fer ser diferents alhora que deixa clar el poc interès que els uns tenen pels coneixements dels altres. Enmig hi trobem la situació de privilegi dels mestres d’ensenyament primari «els únics que, en possessió d’una carrera, no tenen en principi, una àrea exclusiva que poguem denominar de lletres o de ciències i, per tant, tenen la possibilitat de conservar aquesta visió global del món de la cultura…». Vallverdú acaba, en una síntesi equilibrada i intel.ligent dient que «tant els literats com els tècnics han oblidat que, en definitiva, provenen ambdós del món de les idees, de l’entestament magnífic d’aquells grecs, que, començant a l’Asia Menor, per preguntar-se què era el món van arribar a descobrir que el món no tenia sentit sense l’home… La humanitat ha de salvar-se amb un concepte superior de cultura que no estableixi comparacions, ni separacions, ni falses escales de valors».
«Viure els coneixements» és un text pronunciat el juny de 1993 amb motiu del desè aniversari de vida de la Granja-escola «Les Obagues» de Juneda i que, per tant, gira entorn de l’aprenentatge directe, la descoberta individual, el treball en contacte amb la natura… Són temes ja recollits en altres apartats i que Vallverdú recorda repetidament: diferències entre mestre i professor, la necessitat d’estimular l’observació i la contemplació per part dels alumnes davant el ritme trepidant de la civilització de la imatge, l’escola rural i l’escola de ciutat… Un text que recull les idees més seductores de Vallverdú en el camp de l’ensenyament, de l’ecologia i de l’observació, tenint en compte sempre que a l’escola de ciutat, a la rural i a la de la natura «el que importa és que hi hagi persones, perquè allò que més bé capta l’infant i el jove és l’actitud personal del mestre, de l’educador, del monitor…».
«Del Mestre Tites al professor electrònic» és un text del 1984 que, amb una fina ironia i un bon sentit de l’humor -que ja arrenca amb el títol- Vallverdú insisteix en conceptes com ensenyar i educar, el paper del mestre avui i la importància d’una bona relació personal amb l’alumne. «El Mestre Tites -diu Vallverdú- ha passat a la història, i també hi passarà el professor electrònic: només quedarà la persona, nua i nova sempre per a fer el camí amb les altres persones. L’enginy i la generositat han de fornir les armes, els bàculs, i una força que no sabem d’on traiem però que cada dia retrobem, empesos per una tossuda alegria».
b) Lletres
Les quatre conferències del segon bloc tenen totes com a centre d’interès el món de les lletres des de diferents perspectives. Així, el primer dels quatre textos «Jocs Florals», és el discurs que l’autor va fer com a Mantenidor dels Jocs Florals de Juneda, el juny de 1994. Aquesta efemèride és el pretext perquè el conferenciant, amb tota la càrrega de solemnitat que l’acte es mereix, exalti el valor de la poesia en el món d’avui i faci un recorregut per la història dels Jocs Florals, la seva litúrgia d’una banda i l’excessiva modernització en què han anat derivant, per l’altra. Una exhuberant aportació de fragments literaris de diversos poetes fan del text un dels més fervents i apassionats del conjunt. «La poesia -diem- existeix en la bellesa de l’entorn, en l’esclat d’una flor, en el toc d’una pell, en el pas dels núvols, en la solitud, en el fluir de l’aigua o dels pensaments, en les efusions del cor. I sí, és tot això, però no només això: quan aquestes vivències troben el curs de la paraula, quan s’expressen dins un espai sonor, aleshores neix el poema».
La segona conferència és «Escriure com viure» i és un parlament que Vallverdú va redactar i pronunciar amb motiu de l’exposició dels seus llibres -que aplegava un exemplar de tots i cada un dels llibres originals, així com de traduccions i els traduïts a d’altres idiomes- que es va fer a Lleida a finals de 1993, i més tard va passar per L’Espluga de Francolí, Tarragona i, finalment, Sant Feliu de Guíxols. El text de la conferència gira al voltant dels seus llibres, una de les principals característiques és la varietat. Vallverdú dóna unes xifres que es fan respectar per si soles: «dec haver publicat originals unes 10.000 planes i n’he traduïdes 13.000. Tot sumat: uns vuit milions de paraules». Vuit milions de paraules són moltes paraules i són molts trossos de la vida d’un mateix. D’aquí que el títol tant de l’exposició com de la conferència sigui «Escriure com viure».
«Scrivere fuori legge» és un contundent títol d’un text breu que Vallverdú va pronunciar amb motiu de la concessió del Premi Alice que atorga cada any la ciutat de Sàsser, de l’Illa de Sardenya, a persones d’obra estesa, escriptors, cinematografistes, publicitaris… El premi li fou atorgat el novembre de 1993 «possiblement pel meu constant interès per Sardenya i particularment per l’Alguer. Em van marcar un tema a desenvolupar i fins fixaren el subtítol, un poc exagerat, amb connotacions activistes: «Scrivere fuori legge: l’esperienza di un escrittore antifranchista…». Escriure en la clandestinitat, la censura i altres obsessions del franquisme, les seves repercusions… és el conjunt de temes que conformen aquesta conferència on queda clar que «els quaranta anys franquistes deixaren un sediment de segrest».
A l’acte de lliurement de premis d’un concurs literari entre joves estudiants a Benicarló el gener de 1993 va motivar la conferència titulada «Lectura i responsabilitat» que li servirà al seu autor per elogiar els joves que no només llegeixen sinó que escriuen «i sostenen les seves primeres batalles amb la llengua fora del marc d’una assignatura de llengua». Una de les parts més vibrants del text és quan es refereix a la soledat de l’autor i del lector però també a la possibilitat d’identificació entre els dos.
c) Perfils
Finalment, el tercer bloc de conferències de Convidat a parlar és un recull de cinc textos titulat «Perfils» quatre dels quals es refereixen a ponentins -alguns ja desapareguts- homes d’una gran vàlua i apreciats per Vallverdú.
«Sobre Manuel de Pedrolo», el primer text, fou pronunciat dins els actes commemoratius dels setanta-cinc anys del naixement de l’escriptor de l’Aranyó, el juliol de 1993. «Sobre Maria Rúbies» és una semblança d’una pedagoga inquieta, peça clau en la continuïtat, ja des d’abans de la transició política, dels principis pedagògics que han distingit tostemps la nostra comunitat. El parlament fou un encàrrec institucional, en l’acte que la Delegació del govern de la Generalitat celebrà el 1993 a Lleida. «Sobre Josep Espar» és el text que Vallverdú va escriure i pronunciar amb motiu de la presentació a Balaguer, el juny de 1994, del llibre d’Espar Amb C de Catalunya. I «Sobre Ton Sirera i la realitat» un emotiu parlament que, pocs mesos després de la mort d’un «artista múltiple i amic dels amics», l’any 1975, va pronunciar Vallverdú a la Sala gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Finalment, «Una comarca: el Pla d’Urgell», l’últim text del volum, és no sols una conferència pronunciada pel propi Vallverdú, a Mollerusa, sinó que també és el pròleg d’un estudi que dos professors universitaris van realitzar sobre aquesta comarca. Una comarca entranyable a la qual Vallverdú ja s’ha referit altres vegades en diversos textos.
Exceptuant aquest últim, la resta són perfils que ens aproximen a la realitat de cada un dels personatges i ens en mostren algunes facetes noves amb una visió molt personal i humana:
«No li hem fet justícia, a Pedrolo. No li n’hem feta perquè no vam tenir temps d’apamar tota la seva dimensió en vida, i ara, en moments de tanta dispersió com patim, pareix com si se’ns desdibuixés una mica… Sense ser un desconegut, és un autor mal conegut…». (Pàg. 101)
«Res més lluny de la Maria Rúbies que les accions calculades per guanyar esglaons o engegar una traca a cada acció que feia. En definitiva, quan es faci el recompte final, ens trobarem, de segur, que fou molt més allò que va fer sense que se sabés que no allò altre que s’escampà i publicitzà…».(Pàg. 107)
«…No esperava menys de Josep Espar, i dic això per tal com sempre he sostingut que, d’una manera molt general, qui té les idees clares, escriu amb claredat, qui té el pensament net escriu prosa estimulant, i qui sobreïx de generositat ens ha de fer, per força, el regal d’un llibre que haurem d’estimar com una presència càlida al nostre costat».(Pàg. 125)
La conferència «Sobre Ton Sirera i La realitat» és un text tenyit de melangia que ens apropa la figura d’un amic entranyable de Josep Vallverdú i del qual n’he parlat ja en el capítol dedicat a la sèrie de llibres Catalunya-visió. Aquest text és en record i homenatge d’aquell artista múltiple i «més que l’exaltació d’una obra artística és la crònica d’una amistat». La conferència és llarga i respira emoció… La figura de Ton Sirera apareix nítida i íntima, gairebé familiar i plena d’interès… amb paràgrafs d’una gran sensibilitat:
«L’amistat amb una persona estimulant, que té el bon gust de no oferir-te esquerdes, serveix per a la clarificació d’idees en tu que ets l’interlocutor… Ell tenia un equilibri interior que li impedia el negativisme i alhora el mantenia en guàrdia contra el descontrol de les ingenuïtats, sense, però, perdre un fons d’innocència i creativitat… Queda la seva obra poderosa, anecdòtica, variadíssima, reflex d’una creativitat sense fronteres, arrelada en el nostre ample i alhora concret món… Les generacions que vindran, però, no l’hauran conegut a ell, viu àgil, inquisitiu, falsament cantellut, profundament sensible… Lamentable desconeixement; ara, els éssers humans són irrepetibles».(Pàg. 149)
Es una gran sort, per als lectors de Vallverdú, haver recuperat aquest text, i amb major o menor grau tot el conjunt que completa el llibre Convidat a parlar ja que ens mostra un Josep Vallverdú fora de tot etiquetament, un Vallverdú proper com a persona i, com a tal, sensible i patidor. Tan proper que gairebé permet que li sentim el batec del cor, equilibrat i segur. Sorneguer i crític quan cal, però sempre confiant en les persones.
(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès editors, 1998. pp. 104-109)
Pròleg de Josep Maria Aloy a Convidat a parlar, de Josep Vallverdú
Quan tot just no fa ni un any de l’aparició del volum de conferències Entrada lliure, Josep Vallverdú en publica un altre amb el nom de Convidat a parlar i format per tretze textos els continguts dels quals giren a l’entorn dels temes més habituals de l’autor de l’Espluga com són la pedagogia, el civisme, la cultura, les lletres…, així com alguns perfils o retrats d’homenots ponentins com Pedrolo, Ton Sirera, Maria Rúbies i Josep Espar.
De les tretze conferències d’aquest nou volum deu estan escrites i pronunciades durant els anys 1993 i 1994, fet que demostra no sols l’excel.lent capacitat i activitat creadora de Vallverdú sinó també la seva fàcil i generosa disponibilitat a participar d’una manera activa, i com a orador, en la seva difusió.
I dic generosa perquè, recordem-ho, tots ells són textos pensats per a ser escoltats i si bé la seva lectura produirà en els lectors, no ho dubto, un bon nivell de fruició, em pregunto com havia de ser aquesta fruició sentint-los pronunciar de viva veu -amb la veu vibrant i de sonoritat ponentina com la de Vallverdú!.
L’extensió d’un pròleg no em permet parlar massa -d’altra banda no pretenc entretenir el lector i desviar la seva atenció d’un llibre que mereix ser llegit sense obstacles previs- però no puc evitar un breu comentari a alguns d’aquests textos.