(Comentari de Josep Maria Aloy publicat a títol pòstum.)
Pa de forment, de Josep Vallverdú
Pa de forment és un recull de setanta-dos poemes que Josep Vallverdú ha escrit durant l’any 2019 i està format pels següents apartats o blocs:
… i cada dia (9 poemes)
Ocells (5 poemes)
Fill (8 poemes)
Estimar (9 poemes)
Poliorama (41 poemes)
D’entrada voldria dir que el poemari constitueix una obra molt variada on el poeta tracta diversos temes però que per damunt de tot s’observa i es detecta un esforç constant de l’autor per expressar aquelles sensacions i emocions que el mouen i l’empenyen a escriure i que, de passada, es proposen també il·luminar i emocionar clarament el lector, talment com una petita i suau làmina de lirisme que embolcalli tot el poemari. Una lectura, doncs, molt recomanable.
La sensibilitat, la qualitat literària, la reflexió, la saviesa, la pulcritud, la lucidesa… són algunes de les principals característiques de tot el volum, tot i que els matisos canvien d’un apartat a l’altre segons els temes sobre els quals s’escriu. El resultat és un grapat brillant de versos que honoren el veterà escriptor i converteixen el seu art en el maneig més noble i sincer dels mots. Poesia no és tant allò que es diu sinó com es diu i Vallverdú sap com dir les coses: amb emoció i sensibilitat, amb afecte i comprensió, amb una enorme vitalitat i generositat.
No sé si en Josep Vallverdú s’ha volgut fer ell mateix un regal d’aniversari pels seus 96 anys o bé ha desitjat i preferit més fer un bon regal als lectors als quals ha mostrat sempre tanta complicitat i els ha estat sempre tan fidel.
Si bé cada apartat porta un títol propi i se centra en uns temes concrets, existeixen recursos, actituds, matisos i similituds clares entre tots els apartats. Per exemple: tot el volum està imbuït, com he dit abans, d’una lucidesa que permet a l’autor que els poemes respirin sensatesa, reflexió, profunditat… Predomina d’una manera molt accentuada el record del passat, les vivències, l’experiència personal, la nostàlgia en algunes escenes, l’humanisme… Tot el volum frueix d’un embolcall carregat de lirisme i de serenor.
Així, doncs, el primer bloc, format per nou poemes i titulat “… i cada dia”, està basat en els records d’infantesa de l’autor on el centre d’interès és “el pa”, aliment principal de tota activitat humana, metàfora d’allò que ens permet viure i crear, escriure i somiar…. Tot plegat esdevé un elogi d’aquest producte i de com es preparava en aquella època, “època d’estretors”. També hi trobem records d’aquell 1939, “pregonat de victòria”. “Quina amarga memòria, la d’aquell món obscur…”. Però també topem amb la primera pèrdua mortal: la del gos Krim, “un amic de debò” que esdevé la primera de les moltes que anirà tenint Vallverdú, tantes com molles de pa, precisament… Hi ha versos colpidors que fan estremir el lector, hi ha versos que descriuen “un món obscur: la roba aprofitada, rentada mil vegades”. Aquest primer apartat es tanca amb el poema “Els crostons” que recorda la pobresa general del moment, la presència dels pidolaires descrits admirablement, com ja havia fet l’autor amb el conte “Els pobres del divendres”, publicat a Cavall Fort l’any 1968. Una escena impactant i crua.
El segon apartat porta el títol d’ “Ocells” i el conformen cinc poemes. Vallverdú hi parla de la petulant cigonya, del colomar de casa el padrí, dels ocells blancs que no són altres que les gavines rialleres, “ocells immaculats” que ell recorda amb nostàlgia. Continua amb la moixonada i acaba amb el corb marí i el seu “horrible negror de l’espantall”.
Venen ara vuit excel·lents poemes dedicats al “Fill” a qui ha dedicat els poemes més tendres i afectuosos: el fill “amo i senyor dels meus batecs”. L’Eloi, innocent, net, pur, curiós, intel·ligent, serè… “silueta inefable”, “amb l’esperit lluminós d’un nen” i “sobirà d’un món que compartim: tu des del tron de la noble innocència, jo des del combat diari arran de terra, mentre em quedi l’esperança”. Un cant, repeteixo, a la innocència i netedat de cor de l’Eloi, que sabia de cor melodies de Mozart. I tanca l’últim poema advertint-lo que “farem via plegats, fins que aquella son estranya –que es va endur la mare- torni per tustar a la porta d’un dels dos”. Un apartat que deixa corprès el lector i que no dubto que es tracta del millor conjunt de poemes del llibre.
El mot “Estimar” agrupa els nou poemes següents i sota la seva empara hi descobrim sucosos versos que ens omplen de colors i de llum. Si d’una banda els grans temes del poemari eren la mort i els records d’un passat carregat de trasbalsos, un nou tema arrela amb força en el cor solitari de l’autor: l’enamorament, el sentiment amorós, la nova companyia i, per què no? la festa, la nova vivència del present, “oblidat del pes d’abans / ignorant de la boira del després”, com podem llegir en els versos d’un anterior poemari. Són poemes, els d’aquest apartat, que recorren a la llum de la mirada, “la mirada torbadora, profunda que m’envies i m’ageganta el cor”. Una mirada que no deixa de ser el centre d’interès predilecte, estimat, requerit. I que es constitueix com “l’esclat del teu esguard més intens que tots els sols que al firmament llueixen”. Un esclat que ha encès l’amor i s’ha convertit en “l’arca del tresor, caliu dels meus dies”.
Tanca el poemari un apartat format per quaranta un poemes que mostren una gran varietat de temes, d’interessos i on espurnegen diferents matisos capaços de desprendre sensacions ben diverses. Porten com a títol “Poliorama” i tant hi trobem un poema que es pregunta com deu ser la mort i que el poeta intenta respondre amb una reflexió tan humana com realista: “Qui sap si al moment precís de la dallada, / en el darrer sospir, una gran llum esclata / i tot esdevé ingràvid perquè tot és res”. Els poemes continuen parlant “del mapa acolorit de la memòria”, sobre la vellesa que li permet fer un joc de paraules tot expressant que juga “amb la bellesa des de la vellesa” i que “em deixa indiferent quan petjaré la meta”. Una mirada a la immigració en el tendríssim poema “La sabata”. Els records d’infantesa retornen i ens la descriu a través d’un passeig per Montblanquet, “on la meva sang va nuar segles”. També assaborim una bonica descripció de Balaguer ciutat estimada que “amaga mil rondalles, cent mil vides”. El volum es va tancant lentament i suaument amb un cant a la pluja (“Ha plogut”), un altre cant a “aquell meu paradís de la pagesia” (“Oli nou”), i acaba amb un missatge encoratjador, “mil vegades el fat dreça barreres / i altres tantes nosaltres les rompem”. No hi falta mai en qualsevol text de Vallverdú una nota irònica o directament ben còmica com la del poema, “El qui fa” i que ell mateix se’l dedica en el moment de “fer-ne noranta-sis”: “És un abús / que una cosa pesant, indesitjada, encara te l’hagis de fer”. Quin bon gruix de vida!
Manresa, 13 de juliol de 2019
Josep Maria Aloy