Lleida, problema i realitat
Coordinat per Josep Vallverdú
Edicions 62, 1967
Aquests últims temps, Lleida ha ocupat un primer lloc en l’activitat catalana. De sobte, la majoria de catalans s’han adonat que sabien ben poca cosa de les terres occidentals. Què passa realment a Lleida i les comarques veïnes? Sí, efectivament; però també hi ha una realitat positiva i esperançadora: aquest llibre -escrit per cinc lleidatans representatius- és una resposta definitiva a les preguntes que tots els catalans ens formulem.
Lleida, problema i realitat, (dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy, Pagès Editors, 1998):
A l’agost de 1967, Edicions 62 va publicar Lleida, problema i realitat. Josep Vallverdú havia rebut l’encàrrec d’escriure el llibre però ell va decidir que fos un llibre escrit per un equip que, finalment, va estar format per Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel, Joan Gabernet i el mateix Josep Vallverdú que en féu la introducció i el capítol titolat «Lleida i Barcelona».
L’objectiu de Lleida, problema i realitat segons s’explica en la introducció era fer una retrat de Lleida des de dins; explicar en la mesura del possible les reaccions de la gent de Lleida davant el món: «hem meditat què és, quin perfil profund té, hem procurat explicar als nostres fills, als nostres amics, a nosaltres mateixos, les tensions íntimes de la biologia lleidatana? Quin fenomen és aquesta ciutat? Per què sentim, els homes que hem fet el llibre, i d’altres que l’han encoratjat, i tots els qui l’esperaven per celebrar-ho o condemnar-lo, per què sentim, diem, la necessitat d’explicar-nos i explicar?».
Diversos són els motius que van portar a aquell grup d’estudiosos a parlar de Lleida. Un dels primers probablement fou el de demostrar que Lleida era una ciutat catalana: «la catalanitat de Lleida els era necessària tant com a punt de partida com també com a punt d’arribada». Però no només això. Hi havia altres propòsits: «explicar a amics, simpatitzants i antipatitzants, com és Lleida en els seus matisos espirituals, desplegar o començar a desplegar les dades simptomàtiques de l’ésser, el tarannà i la càrrega viva de Lleida, sempre, però, partint de la base d’una indefugible fidelitat». Tot plegat amb un clar criteri d’unitat: «la unitat ens ve del propòsit de sortir al món que llegeix en la nostra llengua amb aquesta patent de clara filiació lleidatana inserida en una catalanitat bàsica. La unitat ens ve de l’acceptació del nostre destí i la nostra vivència històrica. Si els autors no pensessin que aquest volum es clou, en definitiva, amb l’afirmació serena i ferma de la catalanitat de Lleida, el volum no tindria sentit constructiu i la seva manca d’unitat el minimitzaria greument».
I no hi manca, tampoc, l’autocrítica: «tots els retrats són desfavoridors quan no hi ha adulació pel mig. No som com voldríem ser, sinó com malauradament la fotografia sense retocar ens reflecteix. No ens dol de reproduir els defectes, petits o grans, si conservem aquesta esperança en totes les possibilitats, tan clares, d’un futur que ja anem fent…»
Vint anys més tard de la publicació del llibre, la revista «Ressò de Ponent», en el seu número 56, dedica un monogràfic a revisar quin havia estat el ressò de tot plegat. «Alguns lectors m’han donat testimoni -diu Josep Vallverdú- que el llibre conté encara bon plec de temes i conclusions vàlides avui. Es encoratjador sentir-ho: no ens refiem, però, dels entusiastes i pensem si, per exemple, les generacions d’avui, enfrontades amb el text, hi trobarien referències prou identificables. Tant de bo que no, d’una manera general, signe aleshores que la situació ha esdevingut radicalment canviada. Em temo, amb tot, que encara hi ha mancances, denunciades en el volum, que continuen palesament, descaradament roents. Seria bo obrir un debat entre joves lectors, i extreure’n barems d’opinió».
En una conferència pronunciada el dia 6 de febrer de1967 aBarcelona, al «C. Superior de Investigaciones Científicas» i organitzada pel Centre Comarcal Lleidatà, titulada «Lleida i l’esperit», Josep Vallverdú sintetitza els quatre factors de la situació de provisionalitat cultural constant en què la ciutat de Lleida viu i que són: a) ciutat de diàspora: despoblaments cíclics, més o menys traumàtics, que han compromès greument la continuïtat humana i cultural; b) ciutat rebost de gent: emigracions constants cap a València i Múrcia en el segle XIII, cap al litoral i, especialment, cap a Barcelona, sobretot a partir de la revolució industrial; c) ciutat fronterera i situada prop de la frontera lingüística i, encara més, de l’administrativa, amb aportacions demogràfiques de l’Aragó continuades; d) ciutat cobejada: en una situació estratègica, allunyada de Barcelona i del litoral, sotmesa continuament als perills de les invasions i de l’anexionisme.
«Tot això pressuposa -diu el conferenciant- un viure sacsejat i intranquil, de sotsobra, que ens ha caracteritzat segles i segles, com els passa sempre als pobles limítrofes… el conreu de l’esperit esdevenia doncs difícil…». Lleida, ciutat que com cap altra, diu Vallverdú a Proses de ponent, la permanència física no ha anat acompanyada de tant d’esborrament de detalls: «Lleida és una ciutat sense detalls de tradició, detalls urbans; a penes un arc, a penes portals nobles, a penes escuts. Si una malastrugança esborrés en una nitla Seu Vella, Lleida semblaria una ciutat nascuda al segle passat o a primeries de l’actual».
D’altra banda, l’allunyament físic i espiritual de Lleida respecte a Barcelona no ha fet més que «enfondir algunes diferències i pretesos antagonismes… Si no tenim molta corda i no procurem superar-nos fent les coses molt bé, tan bé que cridin l’atenció als distrets barcelonins, correm el risc que Barcelona no acabi d’establir el contacte convenient».
Malgrat tot, Vallverdú no estalvia qualificatius quan parla de la seva gent, de la gent de les terres de ponent: homes sensibles, crítics i de forta personalitat, ben afermats sobre la terra, «la terra que si no menteix ella, com deia Màrius Torres, tampoc no permetrà que els homes es desviïn». En el pregó dela Festa Majorde Lleida pronunciat pel mateix Vallverdú al Palau dela Paeriael 7 de maig de 1981 encoratja a la ciutat i als seus habitants d’ampliar i exigir uns millors serveis culturals i una millor sensibilitat en tots els aspectes. «Lleida té la missió de donar sentit, en un pla general, a tot un ample sector del país que denominem el Ponent,la Catalunyaoccidental, l’Aragó veí, fins i tot la muntanya, de la qual no ha estat mai deslligada… Realitat d’una ciutat viva, operativa, amb veu i vot, amatent a les necessitats de tot un territori amplíssim del qual és compendi i dels fills del qual viu. Catalans i aragonesos, i almogàvers tots, ilergetes; i, refosos, catalans, amb un dring peculiar i molt propi que ens ha de fer estar orgullosos amb serenor i calma, treballadors amb delit, riallers amb esperança… Quina responsabilitat, Lleida, que em vas veure néixer, tenim tots envers tu, i tu amb el món! Cansada, vella, sempre nova, ciutat, roca i fang, vent i ciment».