Catalunya Visió, una visió de Catalunya, (dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998):
Catalunya-Visió és, per damunt de tot, una sèrie de llibres gràfics basats en recorreguts descriptius de comarques del Principat. Però, alhora, Catalunya-Visió és la història d’una relació entre dos homes: l’autor del text, Josep Vallverdú, i el fotògraf Ton Sirera, «el més conspicu dels homenots de Ponent, perquè fou el més trascendent i alhora el més ben perfilat en l’estimació popular» (Indíbil i la boira, Edicions Destino, 1983, pàg. 158).
Josep Vallverdú ha escrit en diverses ocasions sobre les peculiaritats d’aquesta relació d’amistat amb Ton Sirera, «un excel.lent company de viatge i un estrany amic: eren molt mínimes les parcel.les en què coincidíem, però un corrent de simpatia indeturable, una lleialtat neta, tot això en reciprocitat constantment contrastada, ens feia anar a l’uníson en una satisfactòria coordinació. (Indíbil… pàg. 159). En el capítol següent d’aquesta biografia titulat «Llibres personals» quan comento el volum de conferències que porta per nom Convidat a parlar (1995) em faig ressò d’un dels textos més emotius de tots els que ha escrit Josep Vallverdú. Es tracta de la conferència «Sobre Ton Sirera i la realitat».
Sirera i Vallverdú, malgrat que ja es coneixien des dels anys 60, van conviure una bona temporada -des del 1966 al 1975 en què va morir Sirera- fent llibres que l’un il.lustrava i l’altre escrivia. «A mi -diu Vallverdú- hi havia gent a Lleida que em deia “aquell-que-fa-llibres-amb-en-Ton-Sirera”, com si la meva trajectòria d’escriptor fos impensable que pogués deslligar-se del bessonisme amb ell» (Indíbil…, pàg. 165). No deixa de ser sucosa la descripció que Vallverdú fa de Ton Sirera a Indíbil… (pàg. 160) i de la qual vull transcriure’n ni que sigui un petit paràgraf: «…molt possiblement s’alimentava de la seva pròpia fruició, o d’un corrent proteínic de què només gaudeixen els privilegiats, i que està compost de fluïd de bellesa, invenció, novetat, paradoxa, ironia, angles inèdits de visió, i repintat constant de les actituds crítiques, les pròpies sobretot».
Tot va començar, doncs, l’any 1966 quan Oriol Vergés, directiu aleshores d’editorial Tàber, va conèixer Ton Sirera. «Van parlar d’un projecte de llibre descriptiu de comarques, a base de fotografia i comentari en plana contra-plana. Vergés tenia tot el pla fet i havent-li suggerit Ton Sirera que jo podia potser encarregar-me de la part literària, entrà també en contacte amb mi» (Indíbil… p. 162). I es dugué a terme el projecte al llarg d’uns set o vuit anys.
En la solapa de la coberta del primer volum Vallverdú escrivia que es tractava de presentar gràficament la gràcia i el drama de la terra i els homes, i afegia: «No és un reportatge. No són uns itineraris. No són uns llibres de divulgació. Es una visió de Catalunya».
La fórmula de treball descansava sobre la base d’una forta compenetració dels dos autors i d’una constant coordinació i comunicació. «Mai no sortíem separats -explica Vallverdú- sinó plegats… Jo prenia notes incansablement, ell tirava instantànies sabent que no les utilitzaria pas totes, naturalment. A l’hora de la confecció del capítol o de la plana, ens trobàvem amb dificultats per eliminar material». (Indíbil…, p. 166).
Catalunya-Visió es va coure doncs en sortides quinzenals de cap de setmana, «per tant ens tocava de fer un grapat de quilòmetres escrivint jo dins l’automòbil mentre ell conduïa. Per raó d’aquesta galopant exigència no podíem aprofundir, però potser guanyàvem en color i impressionisme o anècdota. Podem calcular que per a vuit volums fets per nosaltres, el recorregut entre anades, vingudes, desviacions i visites repetides deu acostar-se als 14.000 quilòmetres».
Vallverdú-Sirera, Sirera-Vallverdú: un tàndem excel.lent per a uns resultats òptims. «Unes fotografies que parlen, uns comentaris que pinten» -diu també la solapa. La càmara d’en Ton Sirera des de l’aire o amb el fotògraf genoll en terra trobava l’objectiu i l’angle precís en benefici de l’expressivitat, segons comenta Oriol Vergés. I continua: «En aquesta col.lecció no es complia el proverbi que assegura que una imatge val més que mil paraules; el comentari d’en Vallverdú penetrava on la màquina no podia arribar, entrava a les cases per descobrir els problemes reals dels habitants o endevinava el pessimisme vers la propera collita». (URC, n. 8 pàg. 13).
Així, l’any 1968 va editar-se’n el primer volum, de Catalunya-Visió. L’any 1974, l’últim. (Publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat després de la desfeta de Tàber). En total vuit llibres. (La sèrie consta de deu volums, però el cinquè és obra de Josep Vicente i Ferran Bosch i el sisè de Jordi Verrié). Cada un d’ells comprenia quatre o cinc comarques que havien estat visitades efectivament, fotografiades i anotades. Fotografia en una plana i comentari escrit en la contra plana. Cada comarca s’iniciava amb un text introductori que la situava en els aspectes socials, geogràfics i històrics.
S’han comentat molt aquests textos introductoris i no voldria caure en exageracions en afirmar que en ells s’hi troben algunes de les pàgines més suggerents de tota l’obra de Vallverdú. I reforçaré el que dic amb una petita mostra d’aquests textos. Abans però transcric un comentari de Guillem Viladot: «Caldria que algun estudiant espavilat aprofundís en la teva obra cap a aquesta direcció. Jo només posaré un exemple: “Serres petites, baixos turons, entrellat magnífic i complex d’altures i de valls: Segarra. Fondals fluvials sense rius. Cels infinits sense núvols. Ventades sense aturador: Segarra. Tradició i silenci. Eixut i glaçades. Calcàries i margues: Segarra”».(URC, núm. 8 pàg.10) Per a Guillem Viladot, la importància d’aquestes pàgines es troba en el fet que els seus autors han trepitjat, pam a pam, totes les contrades «i el país és allò que es veu, no pas allò que hom imagina, fabula o mitifica». El país que narra Josep Vallverdú és el país real i objectiu, segons Viladot.
Vallverdú explica que abans de fer qualsevol d’aquests llibres de viatges s’ha documentat estudiant els mapes, els informes econòmics, les tradicions, les comunicacions i el perquè dels assentaments i vies: «això em permetia d’entrar a fer el text després de dos processos: a) el d’estudi previ, b) el de la constatació i afegitó de notes preses durant el viatge» (Entrada lliure, pàg. 145).
Però tot això també ho han fet altres autors de llibres de viatges i el resultat de les seves descripcions no ha estat tan reeixit. No tenen ni de bon tros la sensibilitat i la capacitat de seducció que posseeixen les de Vallverdú. Un dels secrets de Catalunya-visió probablement l’hàgim de buscar en allò de diu Viladot. De fet, el mateix Vallverdú ha escrit (Proses de Ponent, pàg. 47) que «les terres, cal haver-les ensumades a totes hores per a poder-les descriure». Només d’aquesta forma deu ser possible d’adquirir el do de la captació i de la narració dels colors i les aromes, del batec dels carrers i de les places, de l’aire i l’especificitat de cada racó…
«No cal insistir -diu Oriol Vergés- que aquell estil fotogràfic-literal era llavors una novetat reeixida i eficaç. Després han vingut llibres descriptius dels paisatges del país i de la manera de viure dels habitants. Han millorat en els aspectes tècnics, però l’esperit d’aquella col.lecció que en el fons reflectia la manera de ser dels autors, no sé pas si s’ha superat en el panorama editorial català». (URC, núm. 8).
Un model d’anàlisi, un exemple de síntesi Catalunya-Visió, doncs, constitueix una visió del país, de Catalunya. De cada comarca l’autor informa i aporta un munt de dades sobre algunes de les característiques més importants de tipus social, econòmic, laborals… i fins i tot gastronòmiques. Però, Vallverdú, com ja he dit, a més, ens fa partíceps també de molts altres elements: quin és l’aire de cada comarca, quina és la seva especificitat, quins són els seus colors, com són els pobles que la conformen i les cases, com és la seva gent i quins són els seus drames i és en tot això on s’hi por descobrir fàcilment la categoria del narrador i és en aquests elements on voldria aturar-me i recrear-me una estona.
Si Viladot creu que caldria fer un estudi d’aquests textos jo vull anar més enllà encara i no dubtaria gens a proposar-los com a lectures per treballar a les aules de Secundària. Una síntesi tan ben feta de cada comarca, tan sols amb una mitjana de sis o set pàgines -en algun cas de vuit a deu- constitueix un excel.lent model d’anàlisi, un exemple de síntesi i una proposta d’activitat literària intel.ligent i rigorosa.
Observem, per començar, tot el que pot donar de sí un text com el que serveix d’introducció a la comarca del Baix Camp: «Alta miranda contra la llum i el mar, serres de Prades, balconada de la Mussarra, terrassa de l’Albiol, vermella esglaonada d’Alcover, de la Selva, flonja rambla de Vilaplana, de l’Aleixar, séc amable de Maspujols, inflada perspectiva de les Borges del Camp, aigua de Riudecanyes, ermita de la Verge de la Roca, dura costa d’Alforja, castell roquer d’Escornalbou i rajoles de Mont-roig, esglésies enormes i campanars inacabats, avellaners afilerats, oliveres escampades, dos milions i mig de gallines, pou i torrentera, filat i maset, no gens de blat i molta garnatxa i el garrofer mantenint la seva pobra fusta, plena de bonys, arran d’una autopista desvergonyidament eixarrancada».
La precisió cromàtica
En un moment de l’obra, Josep Vallverdú diu: «El calidoscopi de les comarques catalanes és un petit cosmos de característiques canviants, un mosaic indescriptiblement variat i permanentment interessant» (Volum 5è. La Conca de Barberà, pag. 123). En aquest mosaic indescriptiblement variat hi tenen un lloc preferent els colors amb tots els seus matisos i tonalitats.
La primera comarca, del primer volum, és la Segarra, i d’ella, l’autor diu: «Quin color tan nítid, quin blau pastel tan impecable té el cel de la Segarra! Quina fosca taca fan, contra la pedra calcària, el pinyot d’alzines, els tres pins amuntegats sobre un tossal; quina barreja tan sàvia de blancor i vermellor els camins abandonats, on, sobre la pols calenta, a l’estiu, es dibuixa la perfecta ondulació del pas de la serp mandrosa».
A la Llitera, «la terra és d’un vermell fosc deliciós, vellutat». En canvi al Baix Cinca «la terra esdevé de color cafè amb llet, o rogenc, però trist». I al Matarranya veurem «oliveres esparses sobre una terra que ha pres tots els colors menys el de la humitat».
Més colors: al Pallars Sobirà, «la pissarra agrisa i ennegreix els teulats, que a voltes, al sol, lluen misteriosament… Altres vegades el contrast de l’aigua de neu, clara i glaçada, un punt metàl.lica, amb la negror de les cases i la tortuositat encodolada dels carrers, és alhora pur i sinistre…».
Sens dubte que la comarca de l’Alt Urgell és una de les mes estimades per l’autor. No sols la coneix molt bé sinó que la descriu amb un gran apassionament on els colors hi tenen una presència indiscutible. Vegi’s si més no aquesta descripció de La Seu: «La ciutat, blanca, grisa, daurada i rosa, amb la tonalitat difosa d’un salmó begut, s’allargassa de nord a sud…». En un altre moment parla de «gris i negre, colors de la terra alta, animats tot d’una per un sauló de vermell blavós». Una altra bonica descripció: «El sègol es gronxa en onades grisenques sobre el verd clar de les tiges, i la flor groga que anima el prat sembla parlar amb la veïna a cau d’orella». En parlar de les cases en destaca també els colors: «En pinten el voraviu de les finestres, amb calç i color, terres vermelles, rosades, salmó i verd de poma cloràtica…».
A la comarca de l’Urgell hi trobem un descripció ben florida: «Hi ha uns dies de primavera en què la flor de l’ametller, blanca o rogenca, deixa pas a les primeres florides dels fruiters, i aleshores tot el que us han dit de la bellesa dels arbres florits empal.lideix davant una perspectiva urgellenca: quina és la flor més bella de totes? ¿Un presseguer encès de roig, una perera vestida de blanc de llet, l’harmoniosa rodonesa d’una pomera endiumenjada?».
A la part baixa de la Conca «la terra perd calç, és més descomposta, vermella, d’un vermell cardenalici. Desapareix el sotabosc i s’esclarissen els pins. Sorgeixen a la solana els ametllers i les oliveres. I el guaret, cromàtic constrast de color fetge amb el verd de les llenques de cereal alternades, es queda enrera, amunt».
I les masies del Solsonès? Qui no les ha vistes, algunes, «ferament dreçades dalt del tossal, en esplanades contra el vent i el sol, totes de color d’ala de mosca, tocades d’un rosat estrany, amb filagarses de negre sutjós com ditades misterioses…».
Del color a la llum només hi ha un pas i Josep Vallverdú, d’algunes comarques, n’explica també llur lluminositat. Un parell d’exemples, només: a la Vall d’Aran, «la llum té una tonalitat encesa als dalts, una grisor transparent a nivell de vista i una pastositat densa a baix, per on corre, infatigable, el Garona». Pel que fa al Delte de l’Ebre, «hi ha quelcom que constitueix un tresor: la llum. La llum és plenament mediterrània, platejada o daurada, a voltes iridiscent, blanquinosa…». I Vallverdú acaba aquesta descripció amb una simfonia no sols de llum i de colors sinó d’una extremada, gosaria dir jo, sensualitat: «Aquesta llum esdevé gairebé tàctil als cims i a mar: en l’un lloc per raó d’un aprimament perentnement primaveral que sembla privatiu d’aquestes inesperades altures com el Godall, el Cardó o el Caro; en l’altre, per la pesantor del vent de mar, per la bafarada de iode, per l’envoltura sensual amb què la proximitat del blau mediterrani sembla fixar les coses: ambients de Cézanne o de Van Gogh, sinuositats de Picasso o de Gauguin i estridències de Matisse, es barregen a les nostres nines en esguardar alternativament la roca i la vegetació, el núvol i la plana, la muralla i el tronc mort, els ametllers i les magnolieres, la rosa i la barca, el pontó de fusta i la bòbila».
Si he iniciat aquests comentaris destacant la importància que l’autor dóna als colors no voldria donar a entendre que totes les descripcions queden centrades només en aspectes cromàtics. Vallverdú aprofita el més mínim detall o objecte per descriure’n amb gran mestratge qualsevol característica. Les seves pàgines són plenes, doncs, de descripcions de tota mena i no puc deixar d’apuntar-ne algunes. Referint-se al Pallars: «Trobeu pobles menuts, enfilats inversemblantment a mig vessant, apareixent com acabats de crear, però foscos, darrera un revolt del camí». Parlant de l’Alt Urgell: «a dues passes de la confluència de la Valira amb el Segre, la Seu es presenta alhora dolça i enèrgica, com una pubilla rica i amb força fums». I la Conca: «és una terra per a fer-la a peu, amb calma, aturant-se davant un maset, al raval d’un poble, en un enforcat de camins al peu d’un tallat erosionat per una torrentera, al cim d’un tossal humil tofat de pinedes o arran de les vinyes groguejants a entrada de tardor». I vegem quina descripció ha reservat per a una de les seves comarques més entranyables: «Vellutada presència de la Conca, tarda suau i matí enjogassat de llum. Una altra de les nostres comarques entranyables, una tessel.la més en aquest mosaic afirmatiu i acolorit».
Més descripcions: la de Sant Joan de les Abadesses: «tot Sant Joan sembla bascular entorn del monestir i la seva plaça reposada i ben ombrejada. Els carrers interiors són complicats, estrets, alegres; i a la plaça, petita i atapeïda, els mercats són un devessal de llum i de formigueig». O la breu i concisa descripció de la ciutat de Vic: «Fa un esforç per conservar el posat que li donà nom: un esforç enlevitat, d’elegància vilatana, de solidesa comercial, de gruix mercadal». O de tota la plana osonenca: «A vista d’ocell, la Plana no ho és del tot, de plana: no és ni l’Empordà ni l’Urgell. Es, enmig de la Catalunya boscosa i aspra que ens definien els geògrafs antics, una conca d’erosió trencada de tant en tant pels dits dels serrats i les esquenes de gat pelut». Finalment, referint-se sobre el Matarranya: «Hi trobarem menudes valls fertilíssimes, clapes de pi, poblament disseminat, i, veïnats amuntegats, vetustos, dignes dins llur pobresa, altius dins llur abandó, separats l’un de l’altre però enllaçats per carreteres generalment en bon estat…».
L’especificitat de cada comarca
L’aire propi d’una comarca o el que podríem anomenar llur especificitat, allò que les fa totes diferents i úniques, té la seva expressió també en paràgrafs com el dedicat a la ciutat de Balaguer: «Quan hi entreu, compreneu que entreu a la història; i no és perquè hi hagi un monument a cada passa; és perquè l’aire és història, el paisatge que entreveieu cap al nord apareix idèntic a com devia haver estat sempre, salvatge, geològicament intacte». O la soledat del Pallars: «Sorprendre una guineu en plena nit, com ens ha escaigut, una guineu de pèl esborrifat, encegada pels fars de l’automòbil, lliscant panxa a terra i fent esses per fugir de la carretera, és una aspra visió en aquestes soledats». I també la singularitat de la Patum de Berga: «Festa cristiana, bastida amb restes, amb perfum diríem, de cerimònies paganes, absolutament original, excessiva en el tabal obssessiu i en el foc de la mulassa…».
Un dels aspectes més sorprenents d’aquests volums, i sense deixar de banda el tema de l’especificitat, és l’enorme capacitat de l’autor per definir amb un sol mot -en algun cas, dos- cada una de les comarques. Trobar un mot definitori ens imaginem que pot haver estat una tasca laboriosa, el resultat de la qual però torna a ser una mostra de la capacitat d’observació i de síntesi de l’autor. Així, i per citar-ne tan sols uns exemples, voldria presentar-ne una mostra breu: la Segarra: la pedra; el Segrià: la fruita; la Ribagorça: el Kilowat; l’Alt Urgell: llet i fusta; Andorra: el desfici; el Priorat: la llicorella; el Berguedà: la discreció; Osona: el prestigi; la Ribera d’Ebre: camí de sirga…
L’especificitat amb què Vallverdú descriu les comarques arriba també, en un dels seus extrems més inevitables i indefugibles, a la descripció de determinades problemàtiques que les afecten i, a vegades, molt negativament. La manca d’aigua a la Segarra: «L’absència d’aigua ha invalidat qualsevol esforç a la Segarra per una incorporació a l’agricultura racional d’avui: no és factible de pensar en termes de productivitat. Si plou, bona collita, i encara no a tots els indrets segarrencs; si no plou, acotarem una mica més el cap». O a Les Garrigues: «quatre cinquenes parts de la comarca són eixutes com un pa de tomba faraònica». I l’aïllament, a l’Alt Urgell: «Veieu tan poca gent que arribeu a dubtar, quan una figura apareix per un carreró, la passa lenta, l’aire esmorteït, si és un ressucitat o un ésser de sang calenta… Turviàs, Eres, Sant Andreu, Torres, Santa Creu, Ger… noms que no semblen altre que noms, però que enclouen una drama d’abandonament i de desesma, d’incertesa i lluita sorda, de resignació i de monotonia».
Els vents, els rius, les fruites, els animals, els pobles i les cases són constantment descrits amb una pulcritud i una elegància exquisides. Vegem, si no, la descripció d’una figuera de la Conca: «com que és terra pròdiga en arbres humils, podeu trobar vora un munt de pedres guixenques una figuera de la gota de la mel; i aleshores us assaltarà el dubte de quina dolçor és més profunda, si la del raïm o la de la figa…». O el riu Segre, recorrent la Cerdanya: «Es encara un riu de muntanya, platejat, transparent, enjogassat entre codolades de colors diversos». També el vent de la Segarra: «La marinada és baladrera, regiradora, insistent. Bufarut rera bufarut, com una dona que insultés a sotragades, furga per les escletxes, aixeca núvols de pols als racons de les places, despentina tothom i enllesteix, feinera, la batuda… tresca per les teulades, xiula per les golfes, udola pels carrerons estrets i es va glaçant glaçant a mida que la terra es refreda. Després mor sobtadament, amb dos o tres estremiments galdosos…». Pobles i masies de l’Alt Camp: «els pobles abundants i les masies innombrables que hi ha escampats arreu constitueixen una constel.lació de taques cendra damunt el verd de l’arbrat ubèrrim».
La bonhomia de l’autor -o dels autors- a vegades deixa a una banda el posat més seriós i es permet una anècdota còmica o un acudit alegre, per exemple, sobre les excel.lències del vi: «A Binèfar vam beure un vi del nord de la comarca -fora de la Llitera, però tant és- de la banda d’Azanuy o d’Osca mateix, que no és gens aconsellable als automobilistes. Com que el fotògraf i el redactor n’havien begut la mateixa quantitat, en reprendre el viatge no hi va haver allò de conduir el qui dels dos estigués més serè. Era qüestió de senyar-se i confiar que la carretera fos prou ampla». Una altra nota còmica: «Viella concentra el màxim de places hoteleres, avui ja insuficients en dies de ple. Les botigues són a tocar, i tothom ven una mica de tot: on diu “botelleria” venen teixits, i on diu “llibreria” venen aspirines. No ve d’aquí: hi ha un sobreentès segons el qual com més serem més riurem». L’humor es manifesta en petites dosis també com quan descriu el palau episcopal de la Seu «mescla de caserna i mona de pasqua»; o quan confón el fum d’un tractor: «el tractoret ronca vora una espona, confós el seu fum amb el de la pipa d’una destil.ladora».
El batec i el bigarrat espectacle de la gent
Però Catalunya-Visió no s’exhaureix amb tot aquest munt de descripcions i d’observacions. La visió que Vallverdú ofereix del país passa, d’una manera molt especial per l’observació de la gent i de les persones. Aquí és on llueix el calidoscopi abans esmentat. La variada tipologia de personatges dibuixats a través d’aquestes pàgines constitueixen un excel.lent escenari humà i emocionant, enormement entranyable.
Iniciem doncs un altre breu recorregut i tornem a la Segarra: «Mireu aquest pagès de la bona faixa i de posat serè, adust, bonhomiós i caut. Estampa clàssica de l’home de la Segarra, net i endreçat…». I encara un altre divertit retrat: «L’home de la Segarra és estalviador, no es desprèn dels diners sinó quan és absolutament indispensable de fer-ho: amb tot, cada cèntim que desprèn li és una punyalada. Per les comarques circumveïnes ja solen dir, quan una persona és parsimoniosa en desprendre, que és un “segarreta”».
La descripció de l’home de l’Alt Urgell és sorprenent: «L’home és dur, valent, generós i alhora resignat. Fa anys que no són escoltats: la duresa, el coratge, la generositat jeuen sota la capa de la resignació…». I a Andorra: «la gent viu dins els pobles, com quan calia defensar-se dels óssos i dels llops i de les formidables nevades que hi cauen». I pel que fa als visitants: «Es aquest fenomen de la riada humana afluent a Andorra que constitueix el toc alhora colorista i desastrós del seu glatir diari: des de les cues interminables de vehicles a les fronteres fins als taps circulatoris que es produeixen a la capital, i el bigarrat espectacle de la gent que es busca, es crida, s’empeny i s’afua, tot pren un aire delirant…». Molt diferent, és clar, de la gent de la Cerdanya: «La gent té una rialla a mig encetar al rostre, són oberts, francs, de mirada clara, i semblen confiats. L’espectre de la incomunicabilitat de la muntanya és absent d’aquestes ànimes de país clar… Als cafès d’aquests pobles trobeu tipus molt diversos: des dels homes per als quals el temps sembla no haver passat, fins al viatger apressat, que, colpejant-se les cuixes amb els guants, demana un cafè com si li anés la vida. Des del carrabiner que busca els parroquians amb qui fer la manilla, fins a les dues turistes angleses amb mirada de peix que malden per trobar gust al nostre cafè, que precisament en té tant…».
Els mercats de l’Urgell «són una farandola: com a tot arreu, s’hi aplega la gent que compra, la que ven i la que badoqueja. Els cafès dels pobles importants, que tenen molta cabuda, esclaten d’homes grassos, prims, alts i baixos, caravermells i caraverdosos; aquí la gorra alterna amb la boina. Pocs barrets: si algun en vèieu, és del gestor, de l’advocat ruralista o d’algun andalús. A l’hivern hi ha profussió de passamuntanyes i altres testers pintorescs».
A la Conca «la gent és simpàtica, una mica sorneguera, més oberts que a la Segarra, més “bon vivants”… hom percep una sensualització de l’ambient». Per la seva banda, el Priorat «és una terra catalaníssima, sincera i oberta. Cal però saber parlar amb aquesta gent… El país té aquestes minúscules parcel.les; el país té un cor vell i ple de guspires que es resisteixen a deixar de cremar». Per la seva banda, a Vilafranca del Penedès «hi ha una bonhomia, que hom pot respirar en l’ambient, i una perpètua aura de joventut en les persones. A Vilafranca, els vells no semblen tan ajupits, ni els joves tan fogosos: tot resta en un àmbit de somriure».
El Berguedà «dóna tot el que té, s’ofereix als ulls de tothom sense cap trampa, afegitó, o música estranya: és ben bé un país definit, pur, directe i net… La gent és oberta de tracte, naturalment confiada, honesta i discreta. Arreu us reben bé i la conversa s’entaula en un pla de franquesa i claredat. La gent, endemés, sap explicar-se, sense barroquismes i sense fer-se l’eixerit; o sigui, amb intel.ligència i dignitat. Hem fet la prova amb advocats, cambreres, dones de casa, minaires, pastors, ferrers de tall, peons i pagesos. El resultat sempre ha estat satisfactori. Les causes d’aquest equilibri deuen tenir uns orígens molt antics. En tot cas, el pas dels segles no haurà fet altre que reblar unes formes de convivència molt treballades i molt esculpides, per la necessitat d’una comunicació interior a nivell de comarca».
I ja som a les comarques de l’Ebre on podrem reconsiderar «l’aire i el posat i el fer de la gent de la Ribera que són tast, en els aspectes bàsics, del caràcter de tots els habitants de la regió. Hi ha un fons de rebel.lió i un fons d’hedonisme violent, i pels ulls els creua de tant en tant una llum sensual i cremant. Han tingut una vida difícil, a cavall de la pobresa durant segles, però això no els ha fets més estoics ni més ascetes, sinó més descordats, més aguts en el tracte comercial, menys primmirats quan convenia assolir una meta. No han tingut altra opció».
Sovint aquestes descripcions van acompanyades d’una fina ironia; a vegades, la ironia ratlla la sornegueria. Una sornegueria, això sí, sempre elegant i delicada, no exempta d’una llapissada humorística com la següent: «A Reus tenen fama de tenir un foradet al cap per on tots els vents de la fantasia entren i surten i fan uns giravets d’allò més insospitats. Els de Reus deixen dir, i fan la rialleta, segurs del terreny que petgen, segurs que són allí, formant triangle amb Londres i París i amb el carrer de Monterols de recanvi».
Podríem anar seguint i no acabaríem mai. Dins d’aquest mosaic entranyable que ens mostra l’autor, l’home n’és l’element més atractiu i suggerent. Observar-lo i descriure’l ha estat la principal tasca d’un fotògraf i sobretot d’un grafòman incansable.
Però Vallverdú aprofita tot allò que permet un comentari d’interès o una observació curiosa i amb una naturalitat lúcida la presenta al lector insaciable. Així, i a part de tots els temes que ja he destacat, encara hi podem trobar referències per exemple a la llengua, quan parla del Berguedà: «De les terres centrals, és la primera on sentiu el dring musical del català que, vers orient, no farà sinó augmentar fins a arribar, tanmateix, a les modulacions harmònico-dissonants dels empordanesos i part de la gent de la Selva. Aquest català de Berga és pronunciat amb una gran nitidesa de síl.labes per unes veus definides, ni que pertanyin a gorges castigades pel tabac o tímidament femenines. Es aquella “llengua d’una terra” que tota llengua hauria d’ésser…». Altres referències de caire nacionalista, quan comenta les comarques de la Catalunya francesa: «la Mal Partida continua vivint enllà d’una línia que per a nosaltres no té massa sentit; i les paraules que ens enllacen són, per damunt de les barreres possibles, el passaport més segur».
Un aspecte que seria inesgotable és el llenguatge, les figures retòriques, l’ús de les metàfores, comparacions i epítets… Es exquisida -i només puc citar-ne un exemple per no allargar més del compte aquest capítol- la reiteració amb la qual ratifica obsessivament una característica de la Segarra: «Pedra als camins, pedra a les cases, pedra a les creus de terme, pedra a les fonts. Pedra als marges, pedra als cups i als pedrissos…».
Una tasca ingent com la que va suposar l’elaboració d’aquesta sèrie geogràfica comportava també un amplíssim anecdotari que, segons Vallverdú, constituiria, ell tot sol, un llibre de plausible interès: «Els tipus que vam arribar a trobar pel món formen una galeria entre entendridora i al.lucinant: des del pagès que no es volia deixar fotografiar de cap manera, fins a qui, a l’extrem oposat, ens volia pagar de totes passades, prenent-nos per fotògrafs ambulants. Una bona dona de poble acudia a la foto, però compareixia mudada. Un camperol, abruptament, ens avisava que a ell no el sorprendríem, perquè els fotògrafs, ell els veia a venir d’una hora lluny: Ton Sirera el retratava amb una màquina d’aquelles on es mirava de dalt cap a baix i que tenien orificis laterals semblants a objectius diversos, de manera que hom no sabia si estava enfocant a la dreta o a l’esquerra…». (Indíbil…, pàg. 167).
I és obligat acabar amb una invitació que l’autor ens fa a tots els lectors. Una invitació i un consell a l’ensems que explica de quina manera ha anat recorrent i visitant la nostra geografia: «Continuem dient-vos que tot el que hom pot escriure sobre una comarca, ni que la conegui bé, no és res comparat amb un viatge que hi feu personalment. Però no un viatge per a donar un tomb, fer un aperitiu estrangeritzant, dempeus en una barra moderna, i treure unes fotografies: cal anar deambulant lentament pels carrers, preguntant coses a la gent que es posa a tret, que sempre n’hi ha, observant les dones -gran catalitzador de la composició d’una terra- i els treballadors. Comprendreu que els notaris i els directors de banca són molt semblants a tot arreu: els oficis, però, dibuixen l’home. I el seu propòsit. I els seus somnis i tot, si hi sabeu veure». (Volum 1, pàg. 186).
Catalunya-visió és una sèrie de volums on conviuen en perfecta harmonia la literatura i la imatge. Més que una sèrie de llibres luxosos, «Catalunya-visió» és un luxe en forma de llibre. Són molt encertades les paraules de Frederic Roda quan diu que Vallverdú ha fet de la geografia suculència cultural i del seu retrobament amb les comarques, patrimoni comú de tot Catalunya.