CUINA I REBOST DE PROSES DE PONENT
Josep Vallverdú.
L’any 1968 va ser un any de molta collita. Vaig traduïr quatre llibres i vaig escriure’n uns quants més d’originals: fora d’aquesta anècdota aquell era un any agitat; estàvem mirant i admirant la revolta contra els rigors del poder, de les oligarquies directives, protestes juvenils que esclataven a París i a Califòrnia. Aquí els cotxes portaven enganxines del tipus volem bisbes catalansi català a l’escola. Recordo que jo me’n vaig dibuixar una, que lluïa al vidre del 2CV, i que deia: català a l’escola…per començar.
Dels originals escrits el 1968, dos se’n destaquen per la importància que prendrien en la meva trajectòria global: Rovelló, publicat el 1969 i Proses dePonent, que seria a les llibreries el 1970, ambdós molt significatius per a mi: el ressò internacional de Rovelló gràcies a les reedicions constants, a les traducccions, a l’adaptació televisiva per a circuit mundial, i la seva cristal.lització en la categoria de clàssic infantil, podria fer pensar en situació preferent; tot amb tot, Proses de Ponent té un abast doble: és més central, íntim, (com un fogó) pertocant l’autor, més expansiu per al lector. Robust i nuclear, em satisfà amb una melodia única. Jo havia passat, de 1940 a 1956 setze anys entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols; ala Universitat primer, treballant després, aplegant amics, observant el tarannà de la gent, madurant a poc a poc. A Barcelona vaig adaptar-me bastant a la vida ciutadana, a la manera que els de comarques s’incorporen al gran gresol; la vida cultural m’enlluernava, tant més que foren anys excitants en raó de la clandestinitat, i em feia la il.lusió que hi estava incorporat; a l’Empordà vaig ser més estrany, més sobrevingut, pesi a ser-hi cordialment admès. Els set anys de residència a Sant Feliu fent docència, treballant al despatx d’una fàbrica, traduint, escrivint, intervenint en la vida cultural, van portar-me al capdavall a guanyar una quota d’habitabilitat.
La pregunta que sovint m’he fet era –és-: enyorava el Ponent, tots aquells setze anys? El Ponent era el meu referent últim, el Segre de sempre, l’Urgell de l’estiu, el Segrià de l’hivern, els records d’infantesa. Aquells anys tot això vivia mig adormit, sota classes, despatxos d’exportació, papers i màquina d’escriure, diccionaris, vida familiar i vida social noves. El xuclador del treball, la necessitat d’afermar-te dins una escena per a mi nova, el dia a dia de la societat d’acollida, com era la de Sant Feliu, abaltia, cloroformitzava temporalment els records i les vivències de la infantesa i adolescència. La família pròpia, creada allí, poc em podia recordar el Ponent, la dona és barcelonina i en aquell temps a penes coneixia aquestes terres, i el meu fill, nascut a Sant Feliu de Guíxols, era massa petitó; al llarg dels anys, algun brot del seu tarannà demostra que és tan empordanés com Josep Pla, Gaziel o Salvador Dalí: deuen ser el garbí i la tramuntana.
Durant els meus anys barcelonins jo em corresponia per carta amb amics i condeixebles lleidatans, molt particularment amb Enric Farreny, Ferran Vesga i Miquel Llaràs: amb el primer vam intercanviar escrits en forma d’articles que jo incloïa en una revista d’exemplar únic, mida quartilla, feta a màquina Olivetti i batejada “Segre”, encapçalada per un dibuix meu representant la Seu Vella. No renunciava a Lleida. Per això el meu retorn a Ponent el 1956, obeint raons familiars descrites en les meves autobiografies, es produeix sense cap daltabaix, i precisament en el Ponent pagès que havia emmarcat els meus repetits estius d’infant i adolescent, Sant Martí de Maldà, a l’Urgell de secà. Immediatament té lloc, des de mitjans dels cinquanta, ara amb el protagonisme d’un adult amb totes les conseqüències, el nou contacte amb la terra, (unes quantes finques de la família, a Sant Martí, i a Puiggròs), i amb els pagesos ponentins, espècie biosfèrica que retrobava, i per als quals en aquells anys tot just començava la mecanització i la diversificació de tasques, amb la creació de granges i la substitució dels conreus extensius pels intensius. Som, repeteixo, al 1956.
Per tant l’osmosi amb la terra camperola es produeix com a primer impacte, que vol dir també tot de records i d’identificacions. La readaptació no fou, però, del tot fàcil: aquell home de trenta anys n’havia passat setze lluny de l’ombra del campanar de Morera i Galícia, estudiant la carrera a Barcelona, i després havia hagut de penetrar la vida empordanesa. No se li dibuixava clarament la carrera literària, tot just l’havia començada: en són exemples, un llibret de divulgació per a Seix Barral (1948) i tres novel.les juvenils de tema aventura per a les editorials Marfil i Seix Barral, entre 1954 i 1955. La de Marfil, havia guanyat un premi d’abast espanyol. De segur que, sense encara ésser-ne del tot conscient, havia iniciat una de les línies més productives del meu futur, la narrativa per a públic jove. No cal dir que desitjava poder treure llibres en català, però érem en temps d’exclusivitat castellana, i així anàvem tirant, no tenies altra sortida, per publicar calia fer-ho en castellà i el català era producte clandestí, molt escàs, o bé es resumia en originals guardats al calaix, com em mostrava Manuel de Pedrolo en les visites que li feia.
Aquell 1956, primer any del retorn a Ponent, en acostar-se el curs escolar, vam acceptar la dona i jo una proposta de treballar a l’Institut Laboral de Balaguer. Per tant, un altre trasllat. Vam viure tres anys a Balaguer de 1956 a 1959, i fou allí que vaig escriure dues obres catalanes, el l959: Nerta, llegenda teatral estrenada al Palau de la Música el mateix 1959 per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i que romandria inèdita fins a 1996, trenta-set anys després, quan l’imprimí Pagès; i la segona obra, Festa Major, narrativa, es publicaria per l’editor Santiago Albertí el 1960.
El 1959 s’acabaria Balaguer: una invitació de Jordi Sirera de treballar a l’Institut masculí que ell dirigia, avui Màrius Torres, fa que ens traslladem a Lleida, on la meva vida pública s’enrobustiria, mentre les moltes classes m’obligaven a escriure o a traduir a les nits. I molt, perquè entre 1960 i 1968, any de redacció de les Proses tradueixo 24 llibres. La traducció és en aquella època l’ocupació de tecla més habitual. Continuaria el corrent de creació de llibre juvenil, ara ja en català, amb .El Venedor de Peixos, de 1960. Pocs anys després, les col.laboracions a Cavall Fort, i el 1965 arribava Trampa sota les aigües, el primer Premi Joaquim Ruyra, cronològicament. Narrativament, em consolidava en el camp juvenil.
I torno a l’any 1968, aquell any de collita, que deia, perquè d’una banda publico una sèrie d’obres, com he dit adés, de la sèrie Catalunya Visió quatre volums, a més del llibre singular Catalunya Continental, tots ells amb fotografies de Ton Sirera. Havia nascut també, el cronista comarcal.
Malgrat veure publicats, materialitzats, als aparadors i en un sol any tots aquells volums, jo no podia predir que els superarien, en significació i pes, els dos que estava escrivint passada la meitat d’aquell 1968, Rovelló i Proses de Ponent. Però sí que m’adonava que els redactava amb una energia especial. L’un i l’altre foren fruit de sobtades intuïcions motores, una idea que de seguida una veu interior et diu que has de posar en pràctica.
Havia anat pensant a fer un llibre testimoni “del Ponent”-no tenia títol aleshores-, arran del nou contacte amb la meva terra, tot el temps, també, d’estada a Balaguer. I encara els primers anys de residir a Lleida. Per tant,Proses de Ponent s’havia gestat molt lentament. Sentia l’impuls d’explicar a la meva manera la realitat que els anys de retrobament i presa de consciència de les meves comarques m’havien palesat. I, sobretot, explicar-la a aquells que no en saben res. Perquè a Barcelona havia copsat repetidament la poca importància que donaven a les terres ponentines, que algú havia considerat no del tot incorporades a Catalunya amb la frase, dita des de Barcelona “Catalunya s’acaba a La Panadella”, que és una perfecta bajanada, una estupidesa inqualificable. En el benentès que, malgrat que no tothom parlava del Ponent amb aquesta desafecció, la mala o desorientada informació hi era.
Com l’havia comprovada també en la meva residència ala Costa Brava, a l’Empordà. Allí el desconeixement era total. Vull dir còsmic, absolut. Feia riure i tot. Allí el Ponent hi és contemplat amb una actitud envidrada, d’indiferència. Els meus molts amics que encara conservo a Sant Feliu de Guíxols m’han vist visitar-los moltíssimes vegades. Això ha durat vint-i-cinc anys, de desplaçar-nos a fer-los la visita. Ells, mai no han vingut a casa meva: un o dos hi han fet una passada aprofitant un altre destí, no pas venint expressament. Cal dir que als empordanesos només els interessa l’Empordà, ni tan sols el conjunt de terres que anomenem gironines: per a ells l’Empordà és un univers total, rodó, i ja els està bé que els de fora es desplacin a visitar-los: però ells no es mouran. Un empordanès tan viatjat com Josep Pla, quan parla de l’Empordanet, o l’Empordà petit, encara exagera més la importància donada a aquell rodal, es refereix a Palafrugell i el seu entorn immediat com si fos el cosmos més nuclear. És com si un lleidatà afirmés que els límits de l’univers són Alpicat, Butsènit, Corbins i Margalef.
Faria riure, ho he dit. Ells passen olímpicament del Ponent. I no consideren que freguen el ridícul. Tot això no em priva de ser un admirador de l’Empordà, però no un babau.
La mala informació sobre el Ponent se’m feia palesa en munió d’anècdotes viscudes o llegides. I en trobem mostres encara avui, quan ha augmentat el gruix de notícies sobre les nostres comarques i crescut el costum de viatjar. Us diré que hi ha gent del llevant català que no ha posat mai els peus al ponent, la qual cosa no els exclou d’haver viatjat a Tailàndia. Un exemple flagrant el vaig trobar, per a sorpresa meva en la ressenya crítica que publicava a mitja pàgina el diari AVUI comentant el meu tercer volum autobiogràfic Desmudat i a les Golfes; l’autor de la ressenya, prou favorable en conjunt, diu que un servidor en aquell llibre evoca amb energia el paisatge ponentí, de tal manera que gràcies a la prosa emprada, les terres de Ponent hi apareixen amb tots els seus verds i sembla talment que el lector vegi els cavalls corrent pels prats.
Multa, multa exemplar al cronista: el meu llibre parlava de l’Urgell de secà, concretament de la Vall del riu Corb, que és de blat, vinya, olivers i ametllers, i el terra no té ni herba, perquè és molt eixuta, està plena del pedregam anomenat cervell de gat, i per descomptat no hi ha prats verds, ni avets, ni hi corren cavalls, sinó tractors i llangardaixos.
Aquella crònica patia, pel cap baix, de l’efecte miratge d’una idea deformada del Ponent, on la “provincia” de Lleida s’identifica amb el Pallars dels cartells de la nostra Diputació i amb allò d’ “ara Lleida”. Tots els ponentins sabem que la riquesa paisatgística de Catalunya es veu reflectida en les desenes de subcomarques i indrets, tant del rec com del secà. Però això no ho sap cap mortal si no ho ha vist. I aquell periodista, a sobre, no va parlar amb l’autobiògraf, ni el coneix. Llavors, inevitablement, coixejava dels dos peus.
Un altre exemple, precisament de les Proses de Ponent: jo explico, en un dels capítols, la referència d’ambient que fan quan parlen –o parlaven-amb mi força persones de llevant, els que saben que he viscut i en certa mesura encara visc a la ruralia, i em demanen com em va pel mas. “Què tal pel teu mas?” A Ponent tenim pocs masos; n’hi ha, és clar, però després de la Reconquesta no vam repartir la terra per aprisió ni el mas té la categoria patrimonial i de poblament del Ripollès, la Selva, l’Empordà o el Solsonès. Aquí majorment la ruralia s’identifica amb nuclis habitats, la vila i el poble. Aquí no diem sóc del mas, sinó sóc de poble. I és que els de llevant fan l’equació Vida rural, pagesa = masia.
L’historiador i escriptor Oriol Vergés, home molt interessat pel tema de comarques, com ho demostra el fet que vagi ser seva la idea de publicarCatalunya Visió, m’explicava, penedit, que els de Barcelona, quan han de muntar-se una segona residència, tendeixen a anar cap al nord,-el seu· nord-, el Maresme, la Costa Brava, l’Empordà interior: ell mateix n’és un exemple. “Anem poc a Ponent“, confessava.
Precisament el fet d’haver començat el 1968, i en l’enyorada companyia de Ton Sirera, els volums de Catalunya Visió –com he dit, aquell mateix any en sortien els quatre primers– va fer que em confirmés en la importància de les comarques ponentines, el seu interés geogràfic, físic, històric, la seva vitalitat social, el seu color i els seus contrastos. Perquè el recorregut fet pel duo Sirera –fotografia / Vallverdú -text, fou intens, i intencionat, vull dir que trepitjar el terreny i haver de deixar fotografiada i escrita la realitat de les comarques, en superfície crua i en transformació per la mà humana, te les fa redescobrir, afines i esmoles els sentits i la capacitat d’absorció. D’aquells quatre volums, el primer i el segon comprenien Segarra, Segrià, Noguera, Llitera, Baix Cinca, Ribagorça, Aran i els dos Pallars. I el quart volum tornaria en part a Ponent per descriure l’Urgell, Les Garrigues, el Priorat i la Conca de Barberà. Més Ponent no pot demanar-se. Els centenars, milers de quilòmetes que anàvem sumant per als deu volums encarregats, per terres agrícoles de secà i regadiu, per carretera i camins, a peu, pels embassaments i estreps muntanyosos, em certificaven que el llibre que començava a redactar paral.lelament i de pròpia voluntat, Proses de Ponent, contidria una reflexió prou substanciosa entorn del tema i retrataria intencionadament els canvis que el camp sofria: inici de noves estructures viàries –autopistes- fenomen de les urbanitzacions, la segona residència, incidència del vehicle particular en la vida social, com també de la indústria agroalimentària. Dos mons, doncs, el vetust i tradicional i l’altre que naixia i urbanitzava en un cert sentit el camp, portant-.hi més serveis i activitats abans desconegudes. Vet aquí que un encàrrec quasi periodístic em fornia trossos de vida i de paisatge, simbiosi de gent i llocs, material útil i profitós per a l’elaboració de les Proses.
D’aquesta manera la confecció intensa dels primers volums de Catalunya Visióel 1968, -recordeu, quatre volums en menys d’un any- em serví en safata informació que vaig aprofitar estilitzadament o directa per a Proses de Ponent.
Un altre element, fins ara no esmentat, influí en la decisió d’escriure el volum. L’any anterior jo havia participat i n’havia coordinat la confecció, en el llibreLleida Problema i Realitat, idea impulsada per Jordi Pujol que, dos anys enrere, desterrat a Girona després d’abandonar la presó, em va convocar a la ciutat de l’Onyar per proposar-me de fer un llibre sobre Lleida. “Allò de Lleida ens queda massa difuminat, poc explicat”, -argumentava-, “convé que se sàpiga, que es proclami la seva catalanitat i que se n’expliqui la dinàmica actual”, va dir-me. I afegí: “ara allí teniu l’expansió del fenomen fruiter, aviat tindreu universitat i la força econòmica i la vida de Lleida s’han de reflectir en un mirall de catalanitat global”. Jordi Pujol, no podia ser altrament, veia Catalunya com un tot, i coneixia el fenomen, cristal.litzat en el primer franquisme a Lleida, del “leridanismo”, i els perills de consciència catalana imprecisa, desdibuixada, que sotjaven tothora. Jo de seguida vaig creure que un tal llibre valia la pena, però que l’havia de fer un equip. Un any després ell em recordava la vigència de la recomanació. I vaig triar els altres quatre companys: vam ser cinc, doncs, els autors; enyoradís, en sóc l’únic supervivent. Totes les argumentacions de tipus històric, econòmic, de tarannà, de moral, la relació Lleida-Barcelona, tot allò que entra en el llibre Lleida, problema i realitat, em va ajudar molt a prendre perspectiva per escriure encara més motivat, les Proses.
Em movia, doncs, dins una atmosfera ponentina, comarcal, d’anàlisis, síntesis constants i de reelaboració sovintejada de conceptes.
Em pregunto, encara, si aquell Jordi Pujol, de moment immobilitzat, no posseïa ja tota una xarxa informativa prou extensa i eficaç per parlar-me d’aquell projecte de llibre revulsiu i contundent. Ho dic perquè aquell precís 1966, sortia a la llum pública i causava un espectacular rebombori, un brutal projecte: segregar la “província“ de Lleida de la resta de Catalunya i annexionar-la a una pretesa nova regió geogràfica anomenada del Valle del Ebro. Això , avui, s’hauria d’explicar a les escoles.
Era un projecte no pas del Ministeri de l’Interior sinó del Consejo Económico Sindical Nacional: es tractava de basar la divisió geogràfico-política en les valls fluvials: així les terres d’administració lleidatana queien en una regió amb capital a Saragossa (Valle del Ebro) la qual, amb Lleida més tot l’Aragó, agafava Navarra, la Rioja i (atenció) Alava. La intenció era prou clara i se li veia la grapa matussera i malèvola, ensenyava l’orella. Avui causarà astorament saber que una part de la societat lleidatana, adepta al leridanismo, hi estava d’acord, i tenia els pregoners més visibles en el professor Josep Tortosa, en el senyor Álvarez Pallàs i en “La Mañana” timonejada pel periodista Piñeiro. I també en figures del moment com Eduard Aunós. Lleida no era ni catalana ni aragonesa, era leridana, i en darrera instància, una mica més aragonesa. El sentiment d’inferioritat respecte de Barcelona hi navegava també per aigües molt profundes.
Per sort, la majoria de lleidatans i ponentins s’oposaren fermament a la pretensió segregacionsita, i la premsa barcelonina, “La Vanguardia“ al davant, va dir molt enèrgicament que era una solemne barbaritat, una bestiesa i un despropòsit. A banda, grups radicals clandestins van engegar accions força sorolloses.La Diputaciólleidatana, franquista, va haver de dir que tot plegat aquell projecte de noves regions eren només rumors. Però mentrestant, algunes editorials ja s’havien apressat a editar llibres de geografia escolar amb la nova divisió. Sort en vam tenir que la pretensió es va diluir vergonyosament en el més escorregut silenci.
Un altre element, doncs, per a la reflexió sobre el Ponent, per a mi, tot i que naturalment jo el descriuria com una parcel.la catalaníssima.
Catalunya Visió va tenir un llançament publicitari força encertat, les Proses, en canvi, com que era un text de fabricació artesanal i volgudament discreta, tractant-se d’una obra que has d’enviar a un concurs, no va córrer a la bestreta carrers i places, públicament precedit de cap pregó ni article, per tant aparegué sense cap avís previ, tenint endemés en compte, i per comble, que va quedar finalista del Premi Josep Pla, i va caure damunt d’ella la cendra volcànica del quasi silenci. Com lliga finalista i silenci? Això cal ampliar-ho per deixar-ho clar.
En un Premi literari editorial, comercial, l’obra guanyadora obté tot el pes de la publicitat, en raó del momentani esclat de difusió, però també perquè la casa editora hi ha invertit els diners del guardó i de la festa i li cal recuperar-los amb la venda de molts exemplars. Pura lògica.
En un concurs, sovint la votació final dels cinc membres del jurat ha estat de tres vots a favor per dos que s’inclinen per una segona obra, que quedarà, doncs, finalista. Us sóc franc si us dic que ara no recordo en el meu cas si només vaig treure un vot o dos en l’escrutini final: em sembla que dos; el guanyador fou Baltasar Porcel amb la novel.la Difunts sota els ametllers en flor.
El Premi Josep Pla es donà el gener de 1969. La meva obra, la finalista, trigà un any a publicar-se. Ja sabia d’antuvi que, si quedava finalista, em tocaria ben poca quota de publicitat i possiblement d’atenció de la crítica. En tenia experiència. Allò que es diu que en els concursos “el que importa és participar“, pot ser veritat per als campionats de bitlles, però en els certàmens literaris de premi gros el que cal és guanyar.
He dit que tenia experiència a ser finalista: ho he estat algunes vegades: dues en el Premi Josep Pla, amb Proses, i la segona amb Indíbil i la Boira, una més en un concurs de novel.la curta a Terrassa, i també en el Premi Víctor Català. En aquests dos darrers casos les obres van quedar inèdites, de moment.
Vint-i sis anys, després -de 1966 a 1992-, amb retocs, la de Terrassa la va treure Columna amb el títol de Els Genets de la Tarda. Pel que pertoca al premi Víctor Català, -era el 1961- la cosa havia anat més malament: l’obra meva, un volum de contes no juvenils de títol Peripècies, no s’ha publicat mai, i l’he desballestada, parcel.lada, he aprofitat un conte per aquí, n’he reformat un altre per a un altre lloc. I jo vaig abandonar aquell univers del relat. Només el 1981, publico “Ara mateix eren aqui”. I no he tornat a aquest gènere fins al 2008, passats disset anys, amb La germana de la Núvia i Un segrest ecologista. Deia tot això en parlar de la meva experiència com a finalista.
Amb les Proses de Ponent doncs, tot i considerar que el premi Josep Pla tenia més ressò, que era de més gruix que el Víctor Català, veia una mica magre que el finalista arribés a editarse, no imaginava que Destino decidís treure al mercat l’obra. Per sort, un dels socis de Destino, i membre del Jurat, el poeta Joan Teixidor, convencé la casa de publicar l’obra, que considerava més que bona. Joan Teixidor m’anuncia el propòsit i em fa oferta de publicació, per a joia meva, en una nota molt positiva el 12 de gener de 1969, sis dies després de la festa de lliurament.
Estimat Vallverdú :
Com va veure, la seva obra Proses de Ponent va quedar finalista del Premi Josep Pla. Com a membre del jurat el felicito. A mi personalment em va interessar moltíssim. El trobo un llibre oportú, molt viu i útil. Però ara li escric com editor. A nosaltres ens agradaria publicar-lo. Si no hi ha cap inconvenient per part seva, m’ho faci saber. Suposo que ve a Barcelona, ens podríem veure per comentar aquest projecte.
Li torno a dir que Proses de Ponent em sembla un llibre admirable. Bencordialment…
Teixidor feia un elogi directe, explícit, del llibre en dues frases: a meitat de la carta diu llibre oportú, molt viu i útil. I al final rebla llibre admirable. No podia demanar més. I el llibre, efectivament, va publicar-se el l970, però sense que hi figurés ni a la coberta ni a la portada interior, que era finalista de cap premi, només ho esmentava a la pestanya de la sobrecoberta, dins el breu text de referència a la persona de l’autor. Proses de Ponent està dedicada a Guillem Viladot.
Em sembla que no tots els socis de Destino van veure aquelles Proses amb tan bons ulls com Joan Teixidor. Decidit el dia que aniria a Barcelona per parlar de la publicació, el soci principal de la casa, Josep Vergés, fou qui em va rebre, en Teixidor era fora. Em va atendre, uns minuts d’espera, Baltasar Porcel, aleshores empleat de l’editorial i al cap de poc Josep Vergés, gerent de Destino, em va fer passar al seu despatx.
Explico l’anècdota a Pelegrí dels Mots, la meva autobibliografia:
Vergés, que jo no coneixia, no va estar gens afable, aquell matí, i si jo vaig voler imaginar que en una altra ocasió aquell poderós editor tractaria més deferentment l’autor finalista no vaig poder comprovar-ho, perquè no el vaig veure ni parlar-hi mai més en la vida. Em sembla que ell participava de la tendència estesa encara avui entre molts editors que munten premis, de considerar que el finalista és més aviat una nosa.(…) No en fa cas ningú, una petita gasetilla a la premsa, quan es publica, si es publica. El finalista queda quasi sempre en un racó del jardí de les celebracions, perdut en una malenconiosa zona de penombra.
Heus ací que Vergés féu el següent: agafà l’original i el féu ballar entre les mans.
-Això pesa molt, farà moltes planes –va objectar, no sé per què. Potser pensava i desitjava que el volum finalista sumés en total vuitanta o noranta pàgines i fes menys volum, mai més ben dit.
Jo vaig callar, encara que sabia que el meu llibre, un cop imprès, respondria a una mida discretament normal, entre les 200 i 250 pagines. Al cap i a la fi era el que les bases del Premi demanaven.
Ell no m’havia quasi mirat a la cara. Tot d’una va fer-ho, sostingudament.
-D’on diu que és vostè?
-De Lleida.
Va tornar a abaixar els ulls al manuscrit, i va dir, no sé si pensarós o consirós:
-De Lleida –com si busqués d’encaixar inútilment la capital del Ponent dins el fenomen literari.
I jo, aleshores, amb veu més enèrgica:
-Sí.
Deixà el manuscrit sobre la taula i m’allargà la mà en un gest ràpid, de comiat.
-Molt bé, jove. Enhorabona. Deixi’m el manuscrit. Passi-ho bé.
No sé si en Josep Vergés mai va mirar-se el manuscrit ni l’obra publicada. Ja al carrer vaig considerar que allò de “jove” –“molt bé, jove”-, no era cap compliment, volia dir “aprenent”. I jo ja tenia 46 anys.
Aquella mena de retenció, de pausa malagradosa abans de la frase “de Lleida” no m’havia fet gens de bon efecte. El senyor Josep Vergés devia ser dels que atàvicament consideraven que de Ponent no era possible que en sortís un escriptor: els escriptors eren a Girona i a Barcelona.
No vull ser malpensat, aquell dia o l’editor de Destino no estava prou fi, o jo m’havia imaginat candorosament una rebuda entusiasta. El cas és que l’obra va publicar-se i amb ella comença una branca de la meva carrera enfocada als llibres de reflexió o crònica personal, allò que se’n diu literatura del jo. Que en la meva elaboració és com un assaig lleuger entreviat de reflexions, confessions, records, autocrítica i autovaloració i tot, com molt bé van detectar aviat crítics tan fins com Jaume Pont , Josep Maria Aloy o Xavier Macià, i repeteix sovint Vidal Vidal. Si no vaig errat d’aquests llibres del jo n’he fets vuit. Josep Maria Aloy coincideix amb Maria Pujol, que està enllestint la seva tesi doctoral sobre el conjunt de la meva obra, a dir que aquest escamot de llibres constitueix un esforç d’autoretrat, simplement, sostingut amb tenacitat.
Proses de Ponent, doncs, naixia d’un impuls d’explicar, he dit, el Ponent al Llevant. No és del tot clar que fos l’únic motiu. Encara que jo havia reprès el contacte amb les terres ponentines feia ja dotze anys, el trasllat a Puiggròs, el 1968, em portaria a residir en el medi rural, des d’on la redacció sobre un món de pagesia, d’immediatesa natural, s’imposava amb fluïdesa i amb peremptorietat. El retrobament amb la terra sempre m’ha excitat, m’ha motivat i donat forces. Faltava poc per a la instal.lació definitiva a Puiggròs, i per això part de les Proses estan escrites encara a Lleida. El llibre fou acabat a Puiggròs. I la seva confecció, la progressiva arquitectura del conjunt va representar un retrobament amb mi mateix, com si els amples horitzons d’aquelles Garrigues mig urgellenques m’eixamplessin també els paratges interiors. Devia fer sovint cara beatífica, perquè el meu co-autor de Catalunya Visió, Ton Sirera, sempre que venia a veure’m em deia: “vius com un rei”; o, “vius com vols”.
Puiggròs, lloc on es completa les Proses fou, endemés, el marc on podia escriure més a lloure. El meu amic Frederic Roda deia que jo li recordava els escriptors britànics que viuen en un cottage al camp, els farm gentlemen, que produeixen rímicament, quasi tal com les flors creixen. Per la finestra jo sempre veia o el paisatge obert en direcció a l’Urgell o el gran pati-jardí amb gos, gats i tortuga. I l’hort, element d’autoidentificació tothora. Si bé ho mirem, les Proses de Ponent inicien per a mi la confecció de llibres des d’un habitatge arran de terra. També avui, en una població diferent, el meu escriptori es troba a peu pla del pati i pel finestral obert m’arriben les sentors i les fresses de la vegetació i les bestioles. Acabava les classes de les Borges Blanques a quarts de cinc de la tarda, abandonava aules i alumnes. I, a només quatre quilòmetres, retrobava les quietes hores d’un poble de cent cinquanta habitants.
Però no descrivia exactament aquella ruralia immediata; d’allò que veia rondant per l’univers garriguenc hi ha retalls, exemples puntuals, però jo havia vist anteriorment la pagesia de paisatges més secaners, i també de terres situades als estreps de les muntanyes, quan vaig viure a Balaguer: en total feia una síntesi de la gent dels pobles de Ponent, en uns anys, com he dit anteriorment, que produien uns canvis accelerats: la dècada dels seixantes del passat segle presenta les línies de força de la transformació social de tot l’Estat començada els anys cinquantes, que ara projectava els seus especials fruits damunt la nostra qualitat demogràfica amb la incorporació laboral i escolar respectivament dels fills i els néts dels primers immigrants. Però era en general que la vida social canviava, amb el treball de la dona, la casa menys terrassana i més ciutadana, la mecanització de les labors i l’automòbil. En aquells anys es multiplicà l’afluència d’alumnes femenines, procedents del camp, als estudis de Magisteri, la qual cosa proporcionalment ens feia deduir que un nombre respectable d’aquell estudiantat, els i les que no accedien a facultats o escoles de Magisteri, seguien nogensmenys tots els estudis secundaris, una novetat per a la societat agrària. Jo m’adonava que en aquells anys convivien la rèmora dels antics costums amb les noves tendències, introduïdes des de fora per models corporis o vistos en la televisió, la gran finestra que s’obrí per a tots però amb particular impacte sobre la pagesia. Els antics costums pervivien, la tradició pesava, certament, les Festes Majors encara tenien el dring dels anys pretèrits, no havien caigut en mans dels promotors d’avui, que les han enrasades, es feia la festa pròpia, la processó encara se seguia des de la fe, hi havia el sermó predicat per un frare o canonge de fora, i s’hi veien, això sí, les padrines amb faldilla llarga i mantellina al costat de les xiques amb texans. Com, fora de cerimònia, el capellà vell portava sotana i el vicari jove jersei i calces de vellut. Tot això pot ser anecdòtic, però darrere els canvis visibles se’n produïen de més profunds i potser determinants, no ben descrits encara en el llibre, però que es perfilaven, per exemple la destrucció de l’ancestral estructura monolítica familiar, molts fills primers no eren ja hereus, les noies guanyaven acceleradament una independència desconeguda abans. Els capellans joves i alguns de ben grans es dreçaven contra la immmobilitat de les jerarquies, moviments religiosos de laics feien la viu-viu a tenor dels requeriments i necessitats del cercle humà immediat (barris desatesos, exclusió social), el fenomen dels sacerdots obrers mobilitzava moltes simpaties, tant més que de vegades rebien càrregues policials d’especial duresa. Jo tenia present tot això, però no ho reflectia, jo estava escrivint una crònica d’estampes que desapareixien i el rastre i el perfum que en quedava, no una anàlisi antropològica amb lliçó de política social.
Tenia en compte, a més a més, la càrrega literària: escrivia de gust, i servia el contingut amb la forma, amb un deler producte del retrobament amb les realitats de la terra; endevinava que aquesta comunió es traslluiria en el text.
Volia escriure una prosa que fos alhora d’arrel ponentina i vàlida com a exemple de literatura general catalana: l’ideal que sempre havia perseguit, o sigui, contribuir al reconeixement de la plena catalanitat de les terres i de la gent de Ponent, hauria de fer-se visible en aquell llibre. Això em portaria, era inevitable, a construir alguns capítols del volum sota l’àcid de la crítica o el rumiament d’anàlisi assagística i, amb resultats no sempre falaguers per a segons quins lleidatans, segons quins ponentins. Érem a 1968, set anys abans de la mort de Franco, en un moment de canvi només econòmic, sense reconeixement de cap factor distintiu de la catalanitat, i l’espectacle de Lleida en aquest punt no era engrescador. Repensant-hi em faig creus de la gran quantitat de persones que, almenys a la capital, s’havien acomodat a la situació, i que a tot estirar, en termes de llengua, per exemple, s’apuntaven al lleidatanisme o al leridanismo, que era i és una forma de dimissió.
Avui sembla com si tothom vagi haver estat contrari al franquisme; pocs són els qui se’n declaren antics militants o efectius simpatitzants, i als que ho fan els reconec una difícil sinceritat, declarar que ja els estava bé tot aquell muntatge; perquè, la veritat, la majoria avui neguen el seu senyor tres vegades, com Sant Pere. Per això el llibre traspua una certa angúnia en aquest punt, i és que mentre el redactava era conscient del retard que portàvem. No, Lleida, el 1968, no es deixondia prou. Això, ho he comentat diversament, i crec que és degut en bona part, o conseqüència, precisament, de la data tardana en què Lleida va entrar en el comú denominador de la consciència global d’una Catalunya derrotada. El front, el cèlebre front aturat bona part de l’any 1938 sobre la fantasma del pont enderrocat, començà a crear un desarrelament que va durar anys. El 1939, a finals de gener, la resta de Catalunya tingué consciència d’una comuna derrota; Barcelona, Sabadell, Granollers, Vilafranca, Girona, Tarragona, s’agermanaven en un sentiment comú de dol. Però Lleida havia caigut en mans franquistes quasi un any abans, i tenia trencades les comunicacions amb la resta; és més, la societat civil, el cens ciutadà, estava esquarterat, i una part dels professionals establerts a Lleida des de 1939, vinguts de més a l’occident, per neutres que fossin políticament, -que alguns van arribar en cavall militar-, no podien contribuir a la recatalanització.
Però la meva visió interior no era negativa: jo creia amb fermesa en la força de la nostra gent, l’empenta, la frontalitat, el coratge: avui xerricaran alguns conceptes massa afuats o poc encoixinats de Proses de Ponent. Altres textos meus de l’època, potser amb tocs més sensibles i suaus, a manera de les ones costaneres d’un llac encalmat, però sense deixar de conrear el mateix esperit vigilant respecte de la nostra terra, farien costat a les Proses. Un exemple en fóra la meva conferència “Lleida i l’Esperit”, que formava part d’una sèrie de xerrades, a càrrec de persones diverses, pronunciades el 1968 al local del Consejo Superior de Investigaciones Científicas de Barcelona o al Centre Comarcal Lleidatà, que n’era el promotor, com a resposta i reacció al projecte de separar Lleida de Catalunya. Les xerrades foren publicades el 1971 en el llibre col.lectiu “ Les Terres de Lleida en la geografia, l’economia i la cultura catalanes·,volum de Pòrtic patrocinat pel Centre Comarcal Lleidatà. Fou un llibre molt comentat en aquell moment. M’hi acompanyaven, com a conferenciants, noms com Solé Sabarís, Joan Ainaud de Lasarte, Joan Coromines, Ramon Trias Fargas, Josep Lladonosa i Simeó Miquel, ambdós lleidatans, Ramon Maria Roca Sastre, Josep Iglésies, i Pierre Deffontaines; és una part de la llista d’importants noms que garantien l’interès del volum.
Tots aquests antecedents jugaven a empènyer-me més a arrodonir el llibreProses de Ponent .
Proses de Ponent ha tingut abans de l’actual tres edicions, la primera de 1970, a Destino, la segona, a càrrec de El Mall el 1986, i la tercera el 1994, editorialment i didàcticament preparada per Josep Borrell. Destaco que en aquest volum preparat per Borrell la introducció ocupa vint-i-quatre pàgines, i que les notes al marge o al peu de pàgina situen el jove lector en el terreny del sinònim, l’ampliació semàntica, el dialectalisme o l’explicació a nivell de diccionari enciclopèdic. Notícia breu també de personatges adduïts en el llibre. Aquesta edició, molt ben pensada per a lectura a classe, està mutilada: alguns capítols els va suprimir l’editorial per donar més unitat, diuen, al text. A mi em va doldre, però vaig avenir-m’hi; sobretot lamentava la desaparició d’ un excel.lent capítol descriptiu, “El riu més llarg de Catalunya,” que és el Segre. El recorregut que hi faig en aquell volum va donar peu perquè, dos anys després, Destino ens proposés a Ton Sirera i a mi de fer un volum de gros format sota el títol destinat al gran públic, Els rius de Lleida.
Per a l’edició commemorativa dels 40 anys de les Proses, he demanat que hi figuri el text sencer.
Encara hi ha un factor de confecció, a les Proses, que és molt personal i no puc transmetre’l verbalment amb tota la seva intensitat, i és la consciència que en mi creixia d’estar fent una obra que em sortia de dins, una crònica que era una confessió i un vessament. Podia aparèixer als ulls de molts lectors com un reportatge a estones líric, d’altres pintoresc, descriptiu, de la meitat occidental de les terres catalanes. Ho era, i una part de la gràcia li venia de la prosa deseixida de molts dels seus capítols, el fraseig desimbolt i àgil, ressaca positiva de la confecció paral.lela, més periodística, de Catalunya Visió. Jo hi posava, tanmateix, un entusiasme de neòfit, d’algú que, enfonsant les arrels novament a la seva terra, feia més robusta la carcanada del llibre: jo em declarava militant del Ponent, testimoniava que m’hi havia reincorporat, adult, jo que n’havia sortit adolescent. Que hi estava en disponibilitat des del modest lloc d’escriptor, d’ensenyant, de testimoni sempre a punt de declarar, un testimoni innegablement apassionat i reivindicatiu.
És un compromís que, sortosament, no ha defallit en aquests quaranta anys.