Josep Vallverdú, entre la festa i la ganyota
Isidor Cònsul
AVUI (13. 09.1987)
Josep Vallverdú és un autor encasellat que ho té difícil si vol llevar-se, ni que sigui conjunturalment, l’etiqueta de narrador per a nois i noies; un gènere dins del qual és un autor reconegut, projectat més enllà de les nostres fronteres, abundosament traduït i premiat amb guardons de prestigi internacional. A desgrat de l’etiqueta, ha tocat amb encert moltes altres tecles del piano literari. El conjunt de la seva obra s’apropa als vuitanta títols i no tots són literatura infantil i juvenil: ha escrit llibres de viatges (i voldria recordar, sobretot, aquella sèrie Catalunya visió retratada per Ton Sirera), narrativa convencional, teatre, assaig i estudis crítics i erudits. Una part d’aquests darrers (assaigs i estudis) són indestriables del seu paper cívic i polític en temps de resistència. Efectivament, Josep Vallverdú ha estat, una collad’anys, l’home escombra del catalanisme lleidatà, el libero de la defensa, per dir-ho en termes futbolístics: prologuista obligat dels llibres editats a Lleida, col.laborador habitual dels seus papers i conferenciant imprescindible de tots aquells actes de cultura que necessitaven permís de l’autoritat. Un conferenciant que ha escrit, sempre, el text dels seus parlaments i fins els estudia amb detalls de representació escènica. Si a tot plegat hi afegiu el gruix de la seva feina de traductor (D. Hammett, R. Chandler, Graham Greene, R.L. Stevenson, etc.), us adonareu que ha fet bona part dels papers de l’auca i que la collita d’èxits, però, ha arribat –per això l’etiqueta- per la banda del llibre infantil.
La festa…
Aquest article només vol adreçar-se a la presentació de l’autor com a narrador convencional, aprofitant l’avinentesa de dues novetats editorials: La festa i la ganyota i Ara mateix eren aquí.
Entre els contes que configuren un i altre volum han passat més de vint-i-cinc anys. La festa i la ganyota recull les narracions de Festa Major (1961), a més d’un afegit actual (Tres pastiches) que esdevé un curiós exercici de dits, lliçons d’imitació a la manera americana, russa i anglesa. L’altre volum, Ara mateix eren aquí, són contes d’aquests darrers anys, aplegats per a commemorar els cent primers números de l’editorial lleidatana Dilagro. D’entrada, he de confessar que ha estat una experiència impagable comprovar la perspectiva del temps damunt d’una part del primer volum: una perspectiva enriquidora i que contrasta amb un comentari anterior respecte a Proses de Ponent.
M’hi referia amb motiu de la seva reedició (fa una mica més d’un any i en aquestes mateixes pàgines)) i constatava l’envelliment prematur d’una part del volum, donada, potser, la conjunturalitat d’alguns comentaris. La sorpresa ha estat, ara, veure que bona part de les narracions de Festa Major aguanten molt bé la prova del temps i no desdiuen dels narradors catalans de més anomenada. En aquest aspecte, ja és rar de comprovar que fins la solapa editorial (més aviat acostumades a estranys malabarismes semàntics) no diu cap mentida quan afirma que el llibre situa Vallverdú entre els conreadors de relat curt més destacats de la nostra literatura. Narracions, poso per cas, com ara M. Grasz, Pyrothecnic, El mentider o bé El crit i el silenci, que esdevenen mostres magnífiques, diria, de la permeabilitat d’una literatura a través dels anys. Són contes amb tocs de costumisme truculent que m’han suggerit alguna mena de parentiu amb Camilo José Cela: els Apuntes carpetovetónicos, sobretot (El gallego y su cuadrilla). Narracions que incideixen, sense comentaris marginals, en les paradoxes i contradiccions de la condició humana; narracions modèliqes, com ara el drama íntim i el doble mirall en la realitat del xerraire de fira (El mentider); narracions, d’altra banda, d’un caldersianisme primerenc.
… i la ganyota
Pel meu gust, aquest to sostingut i notable desl primers contes s’acara a un procés d’irregularitat en els apartats següents (Els al.lucinats i Tres pastiches), malgrat l’interès i braó de narracions com ara Missatge personal, El vint-i-quatre i La crossa. Ara bé, on em sembla que la caiguda es fa més evident és en el volum aplegat per Dilagro, Ara mateix eren aquí. Hom comprova, llavors, que la capacitat fabuladora de Josep Vallverdú no ha minvat pas gens, però sí que ha canviat la seva perspectiva de narrador. Davant dels contes de Festa Major es fa evident el combat amb els mecanismes del llenguatge i amb els ressorts estructurals del conte. A Ara mateix eren aquí, en canvi, s’enfila una única via de solució, lineal i planera, sense cap més altre risc que el de la història que s’explica. Hom intueix, llavors, que el recull milloraria si hagués trobat una particularitzacó més elaborada. La hipòtesi que se’n dedueix és agosrada i qui sap si prematura: els contes del 1961 són molt millors que no pas els de 1986. L’explicació, però, és raonada: Josep Vallverdú pot definir-se en la confluència de dues poderoses facilitats: una enorme capacitat fabuladora i el do d’escriure a raig, sense gaires retocs posteriors. Una desimboltura, si voleu, accentuada per la seva dedicació professional a la literatura per a nois i noies. El seu repte, em sembla, és trobar un equilibri entre aquestes dues forces i evitar la temptació de la facilitat. Aquesta diria que és la distància fonamental entre els dos llibres. buildings beatnik stantii on January 21