Malencorat
No és casualitat que la darrera obra de Josep Vallverdú, Hora nona, editada per Pagès, porti el subtítol de Llibre de capvespres. L’autor que ha fet els vuitanta-dos anys, se’ns sincera com mai abans no havia gosat, sempre tan contingut i tan britànic, i ens confessa la seva por de la vellesa (la falaç paradoxa de l’expressió envellir feliçment) i de la mort, tant la pròpia com la dels amics que han anat desapareixent, “el somriure dels quals em visita ara i adés, com un senyal de confort que prové de no sé on”. La terrible soledat, tan crua per a un home, potser no tant per a un home de lletres, perquè al capdavall aquest veterà de la literatura tot terreny sap que “la soledat de l’escriptor és potser la seva única força”.
Però fins i tot la vocació de tants anys comença a flaquejar. El prolífic prosista es qüestiona la utilitat del seu esforç. Un editor li anuncia que tres dels seus volums memorialístics recents seran descatalogats i la notícia dóna peu a amargues reflexions. És colpidor que un llibre teu sigui introbable a les llibreries i aquest serà el destí previsible dels setanta o vuitanta més que haurà escrit al llarg d’una existència de dedicació quasi plena a la creació. “Una vida d’escriptor acaba així, en l’oblit i el buit quasi total”. A cada nova reedició, les enciclopèdies aniran reduint l’espai destinat a l’autor i el nombre de les seves aportacions bibliogràfiques. Estem condemnats a l’oblit: “Si desapareixo demà, passarà poc temps que, fins i tot per als que em van conèixer, es vagi desdibuixant el meu perfil”. Això sí que no, mestre Vallverdú, la vostra empremta personal i artística es mantindrà sempre viva en aquells que podem presumir d’haver estat els vostres prosèlits. Una admiració tan profunda i tan sentida no s’esborra mai.
Hora nona és un llibre trist, potser perquè és un llibre molt lúcid. Magníficament escrit, no cal ni dir-ho, perquè la distinció d’una prosa elegant i substanciosa és marca de la casa. Un català ric, expressiu i magistral que contrasta amb l’empobriment actual de la llengua. Entre les moltes troballes lèxiques, es recuperen mots desusats i fan acte de presència d’altres que no he sabut trobar en els diccionaris, com ara el verb malencorar. I en aquest dietari descobrim el Josep Vallverdú més íntim, més franc, més clarivident, potser per això mateix el més pessimista. Tant pel que fa a l’horitzó particular com al col.lectiu. El país i el seu idioma tenen un futur incert. En aquestes pàgines trufades de comentaris d’actualitat es recull un compendi de desenganys, especialment polítics. I una deriva conseqüent cap a posicions més radicals, tant en el vessant social com en el nacional, fins a proclamar-se obertament independentista. Una definició que per a un català conscient acaba sent inevitable, diu. No hi ha altra sortida, sentencia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2000.
Als seus deixebles i amics ens corprèn la revelació d’un Vallverdú tan desencisat, sovint amb els ànims ran de terra però que no l’impedeixen seguir treballant com el jove més engrescat. Es confessa profundament trist, “una tristesa que no em precipita a depressions però sí que de vegades em fa veure un mur al meu davant”. Trist i fatigat: “Són massa anys viscuts sota pressió, alerta a obrir-me camí, a fer una família, a tenir-ne cura, a donar, ai de mi, una imatge”. Aquest Vallverdú malencorat i tan despullat, tan humà, afirma que de vegades li agradaria asseure’s en un marge amb tres fulles de menta als llavis i cloure els ulls per sempre. Si, home, i privar-nos de llibres tan savis com aquest…
Vidal Vidal (escriptor)
Presència, 5 de maig de 2006.