Josep Vallverdú: un escriptor tot terreny
Isidor Cònsul
Cultura, 18 (novembre, 1988)
L’entrada de l’estiu, quan el Centre Català del Pen homanetjà Maria Aurèlia Capmany amb motiu dels setanta anys un cofrare del ram aprofità un comentari de passadís per dubtar de l’eficàcia d’aquesta mena d’actes. Argumentà que eren, potser, massa convencionals i que no menaven enlloc. Allò que és realment important, deia, és la plenitud amb què s’arriba a certa edat i tant li fa que siguin setanta, com seixanta-nou o setanta-un. Perquè existeix el perill, a més, de caure en la paradoxa d’organitzar un cerimonial amb responsoris pre-fúnebres amb tipus que vessen vitalitat i intel.ligència per totes bandes. Certament aquest era el cas de Maria Aurèlia Capmany, com ho és també el personatge motiu d’aquest article, Josep Vallverdú i Aixalà, que el darrer 9 de juliol va sentir com repicaven els seixanta-cinc. En l’argot laboral la dada és prou sugnificativa: vol dir que aquesta tardor, quan comenci a rodar el curs acadèmic, l’escriptor deixarà la docència i podrà dedicar més temps a la literatura de creació, al lleure de menar l’hortet i a l’organització de centenars de papers personals atapeïts en un munt de carpetes. Potser sí que era lúcid el comentari del meu amic. Però em penso que també hi ha una altra manera de mirar-s’ho: fer-ne seixanta-cinc o setanta –o els que toqui mentre siguin múltiples de cinc o de deu- són dades que conviden a la reflexió, a l’actitud de passar comptes i de constatar, amb tota la lucidesa que calgui, que el fil s’aprima inexorablement. En darrer terme, jubilar-se és assistir a la sortida del primer indicador, com el full vermell del llibret de fumar de la novel.la de Miguel Delibes. Per endavant potser queda molta corda i anys de fecunditat creativa, però no s’ha d’oblidar que ja ha sortit, llampant, l’avís vermell del fullet. És un bon moment, doncs, per retre homenatge a un present vigorós, per resseguir els topants d’una existència rellevant i per lluitar, en la mesura que sigui possible, contra la injustícia dels oblits prematurs.
La propera tardor, els alumnes de l’Institut de les Borges Blanques esdevindran orfes de la presència reposada, bonhomiosa i pacient que ha caracteritzat sempre Josep Vallverdú i enyoraran el tarannà net d’un mestre d’actituds, esmolat d’intel.ligència i identificat profundament amb l’essència de la terra, com si es tractés de l’alè viu de la marinada, un capvespre d’estiu, o de la flaire persistent de la farigola en les terres grasses del secà.
Ben mirat, l’aportació intel.lectual i literària de Josep Vallverdú és la d’un pagès essencial de les lletres i no crec que hi hagi dubte a l’hora d’identificar-lo amb les arrels i la saba del terrer que l’ha pujat. Una mena de síntesi entre la gràcia efímera del bolet de xop i l’essència més adusta de l’oliva arbequina: una substancialitat que regalima d’ell mateix i de la seva obra com ho fa la boira, tenaç, quan repixa incansable en el llarg hivern lleidatà.
-Gairebé tots els papers de l’auca
Actualment, Josep Vallverdú és conegut arreu com un narrador per a nois I noies I, en una síntesi atabalada, aquesta seria potser la faixa classificatòria més adient. Si més no, es tracta de la vessant literària més reconeguda i guardonada tant en l’àmbit esrictament català com en el d’altres llengües. Bona part de la seva narrativa infantil i juvenil ha estat traduïda al castellà i algun títol cabdal, com és ara Rovelló, s’ha tarduït al francès, al rus i al èuscar.
Ara bé, l’obra narrativa és, només, una de les branques –la més esponerosa sens dubte- d’un arbre literari que ha crescut agraït i fruitós. Lluny de l’esquematisme i dels criteris d’especialització del nostre temps, Josep Vallverdú ha esdevingut un autor tot terreny que ha interpretat, com qui diu, tots els papers de l’auca: erudit incipient, divulgador literari, poeta a estones, dramaturg i guionista, autor de llibres de viatges, traductor, assagista i narrador fonamental. A més, a cavall dels mítics anys seixanta i setanta, esdevingué l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida. Això vol dir una enorme activitat de prologuista, conferenciant, pregoner de qualsevol acte cultural i la cua de tot el que hi vulgueu afegir.
Començarem un itinerari de síntesi per l’obra de Josep Vallverdú a partir d’aquesta dimensió agitadora i alhora didàctica que és a la base, d’altra banda, dels seus llibres d’assaig. Després, mirarem de repassar breument la resta de les branques, si més no les més importants.
-“L’home de Lleida”
El títol li fou atorgat –sembla- per Jordi Pujol amb motiu d’una visita a l’Abat Escarré, l’any 1963 o 1964. En un paper a Indíbil i la boira expressa l’anècdota i afegeix que el nomenament més aviat va entristir-lo perquè la singularitat de l’expressió indicava la penúria de gent compromesa que es manifestava, en aquell temps, a Lleida. El cas és que algú ho havia de fer i Vallverdú va convertir-se en una base operativa fonamental, en la referència exacta, a les terres de Ponent, del catalanisme militant en uns anys alhora difícils i engrescadors. Tot i que sovint s’hi refereix com a una obligada feina de suplència, la veritat és que esdevingué l’orientador de la realitat catalana, el pedagog d’un país segrestat i el mestre d’aquelles pàgines d’història sistemàticament escamotejades per la dictadura.
Un fet de rumorologia política és a l’escapça de la seva obra assagística. A la meitat dels anys seixanta es parlava d’una matussera maniobra de l’administració de l’Estat per trossejar les nacions històriques, despersonalitzar-les i incardinar-les en altres agrupacions geogràfico-administratives. La província de Lleida en resultava tocada perquè hom volia que formés part del “Valle del Ebro”. Per fortuna, el disbarat no tirà endavant i serví, amb un efecte de bumerang, per impulsar un procés de reflexió oberta entorn de la peculiar dimensió lleidatana. Així, a partir d’un suggeriment de Jordi Pujol, Josep Vallverdú es trobà amb l’encàrrec d’iniciar un debat en forma de llibre sobre la problemàtica lleidatana. L’escriptor renuncià a fer-ho tot sol i es convertí en el coordinador d’una obra d’especulació col.lectiva, Lleida, problema i realitat (1967), que va escriure amb la col.laboració de Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel i Joan Gabernet. El llibre ara és un clàssic del lleidatanisme i una obra d’utilitat si hom vol primfilar alguns aspectes del passat ponentí més immediat.
La reflexió encetada a Lleida, problema i realitat ha continuat, bé que amb un to diferent i registres d’altra mena, a Proses de Ponent (1970), Pregoner de Ponent (1982), Indíbil i la boira (1983) i en un autèntic gavadal d’articles, pròlegs i conferències que caldrà esperar a veure ordenats en algun volum que els aplegui sistemàticament. Proses de Ponent és un recull miscel.lànic que reuneix, fins i tot, una narració històrica protagonitzada pel Rector de Vallfogona i Perot Rocaguinarda. El conjunt és amarat d’un considerable to costumista i s’adreça, fonamentalment, a l’observació dels mecanismes de canvi en la societat agrària tradicional a partir de la segona meitat dels anys seixanta. A Pregoner de Ponent, l’escriptor recupera un to més assagístic i l’esforç de penetrar les essencialitats del terrer. Hi recull tres pregons festius, el més important dels quals, El pregó de l’oli, fou pronunciat la primavera de 1981 en la festa Olis Catalans celebrada a Les Borges Blanques. El darrer llibre d’aquesta branca assagística, Indíbil i la boira, esdevé una obra girada endins, de reflexió més personal i introspectiva, que abunda en elements de caient autobiogràfic.
-La literatura infantil i juvenil
L’estrena narrativa de Josep Vallverdú per a un públic de nois i noies es produeix a mitjan dels anys cinquanta amb tres originals en llengua castellana: La flor del olvido (1954), que signà amb el pseudònim d’ E.P. David, Las cinco vidas del “Nereo” (1954) i Tambores en el río (1955). Dos anys abans havia publicat el seu primer conte en català, Primavera, no!, en el número 1 de la revista “El Pont”, creada i dirigida per la tossuderia exemplar de Miquel Arimany. Cal dir que els anys eren difícils i just començaven a esquerdar-se els paràmetres més tradicionals de la literatura de gènere per a menuts. Les tres novel.les castellanes ja entraven de ple en un procés de renovació del gènere i foren un bagatge d’experiència important quan aquesta narrativa –a partir d’El venedor de peixos (1960)- començà a escriure’s, només, en la llengua que li era pròpia.
Els primers èxits arribaren amb Trampa sota les aigües, Premi Joaquim Ruyra, 1963 (1965) i, sobretot, Rovelló, Premi Folch i Torres, 1968 (1969), a partir del qual, Josep Vallverdú ha esdevingut un dels autors més emblemàtics i prolífics de narrativa infantil i juvenil catalana: un autor d’una novel.la cada any, com a mínim, amb una colla d’anyades amb torna. Tot plegat vol dir més de trenta-cinc títols entre 1963 i 1986. Llibres per triar i remenar, que poden classificar-se amb criteris de signe ben diferent. Ha escrit novel.les ambientades en èpoques diverses de la història: Tres xacals a la ciutat (1976), en la prehistòria; Un cavall contra Roma (1975), El vol del falcó (1985) i El fill de la pluja d’or (1984), en l’edat antiga. En Mir l’esquirol (1978) i L’espasa i la cançó (1986), en l’època medieval, Bernat i els bandolers (1974), en el segle XVII. D’altra banda, només posant de costat alguns dels títols, ens trobem amb un autèntic bestiari; a les obres esmentades hom podria afegir Rovelló, que és la història d’un gos, L’home dels gats (1972), Saberut i Cua-verd (1982) i Gasan i el lleopard (1984). També ha tocat l’aventura exòtica a La caravana invisible (1968), s’ha deixat seduir pel vol de la fantasia més enllà del realisme a Els inventors de fantasmes (1977), Les vacances del rellotge (1981), Els convidats del bosc (1986), Nàufrags a l’espai (1986), i de cap manera no es poden bandejar els llibres amb problemàtica i missatge social, com és el cas d’ En Roc drapaire (1971) o L’alcalde Ferrovell (1981). A la vora mateix de les novel.les ha crescut un bancal esplendorós de contes i narracions, que ha aplegat en reculls com Homes, bèsties i facècies (1979) o Gira-sol d’històries (1980).
Ras i curt vol dir un feix de milers de pàgines que comença a fer respecte, un gruix de producció narrativa que no hagués estat pas possible sense algunes de les qualitats que orlen Josep Vallverdú i que detallo sense criteris de prioritat: una enorme capacitat de treball, una envejable força fabuladora, una intel.ligència subtil en un cap ben estructurat i el do d’escriure a raig, sense necessitat de gaires retocs posteriors. El maridatge ben avingut d’aquesta colla d’elements és l’únic secret d’una màquina que inventa i explica històries, com qui diu sense aturador.
Resulta, però, que sovint hi ha efectes secundaris, com en el cas dels medicaments, i podria ser que la narrativa per a adults hagués estat una víctima paradoxal -i potser inconscient– d’aquest conjunt de facilitats fabuladores. Només cal llegir alguna de les narracions publicades a Festa Major (1961), recuperades darrerament a La festa i la ganyota (1987), per adonar-se de les immenses possibilitats d’aquesta literatura quan, a la vora del talent personal, els papers reflecteixen també la tenacitat d’un combat amb els ressorts de la llengua i l’estructura de la narració. Desconec si fou la polivalència o la torrencialitat del seu temperament literari, les culpables de barrar-li el pas com a narrador més convencional. En tot cas afavoriren la seva indiscutible consolidació com un dels narradors catalans més carismàtics per al públic infantil i juvenil. I no cal pas lamentar-ho ni plantejar hipòtesis inútils. Vés a saber, en darrer terme, si aquesta no ha estat la literatura que ha volgut fer sempre, l’escriptor.
-Llibres de viatges i traduccions
L’any 1966 o 1967, mentre d’una banda anava prenent forma definitiva l’assaig col.lectiu Lleida, problema i realitat, Josep Vallverdú i el fotògraf Ton Sirera reberen, per part de l’editorial Tàber, l’encàrrec de Catalunya Visió que s’havia de concretar en una sèrie de deu volums publicats entre 1968 i 1974. L’editorial projectava una obra essencialment gràfica que organitzés els llibres per comarques amb un gruix important de fotografies comentades a plana i contraplana. Fotògraf i escriptor es proposaren de treballar plegats i junts, com una llançadora, viatjaren amunt i avall de la geografia catalana: mentre l’un feia rodar el carret de les fotografies, l’altre pensava o enfilava el comentari que el paisatge, la contrada o el monument de torn demanaven. L’entesa i col.laboració amb Ton Sirera continuà a La Catalunya continental (1968) i a Els rius de Lleida (1973). Ja en solitari publica Viatge entorn de Lleida (1972).
I del viatge geogràfic passem a la immersió literària del torsimany. Josep Vallverdú tradueix des dels vint-i-cinc anys, la qual cosa vol dir que, a hores d’ara, el volum d’obra traduïda depassa la seixantena de títols –una mitjana, gairebé, de dues obres per any- amb un ventall temàtic que aplega tota mena de llibres: literatura, antropologia, religió, filosofia i pedagogia. És a dir, com a traductor manifesta el mateix tarannà versàtil i polivalent que hem trobat en l’autor de creació. En aquest cas destriaria les versions literàries per informar que fou un dels traductors de la primera època de “La cua de palla” (Ira Levin, Raymon Chandler, Dashiell Hammet i James Hadley Chase) i que cal parlar, a més, de la seva feina amb obres de Graham Greene, R.L. Stevenson, Jack London, Edgar Allan Poe, John Steinbeck, Henry James i Gianni Rodari.
-Un cul de sac amb la resta
Assagista, narrador, autor de llibres de viatge, torsimany i, a més, poeta ocasional, erudit incipient, divulgador literari, articulista tenaç… Una obra, doncs, que té la mateixa flexibilitat dels conreus de regadiu, com si aquest fos un altre dels trets que identifiquen l’autor amb algunes comarques del seu ponent català. Terres ermes cent-cinquanta anys enrera que han esdevingut vergers esplèndits en ser peixades per les aigües lentes del canal d’Urgell. Potser el paral.lelisme és massa senzill, però la desimboltura de l’autor a l’hora de moure’s d’un gènere a l’altre i la versalitat del conjunt de la seva obra semblen filles d’una terra grassa amarada d’aigua que, sense dificultats de cap mena, alterna blat, alfals, panís i pràcticament tot el que convingui a la murrieria i els interessos del pagès.
Si tirem de dret a les beceroles literàries de Josep Vallverdú, pot sorprendre el primer títol, El teatro en la antigüedad (1948), que no desdiu, però, d’uns inicis de l’escriptor per viaranys, diguem-ne erudits, qui sap si atiats pel mestratge de Jordi Rubió, de qui fou ajudant durant un curs. Sembla evident que la recerca o l’alta erudició no havien d’encaixar amb el temperament més inquiet i un punt bellugadís de l’escriptor lleidatà. D’altra banda, però, s’ha de dir que també ha publicat una colla de treballs que entren de ple en la divulgació de la història literària. És el cas de títols com De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980), El Rector de Vallfogona i la llengua del barroc (1982) i Magí Morera i Galícia, traductor de Skakespeare (1982). A més de textos escolars i un feix d’articles i pròlegs que s’adrecen, amb una especial atenció, a la literatura fornada pels pastissers de Ponent, encara un llibre de poesia, Poemes del gos (1977) i les incursions en el món del teatre, algun guió cinematogràfic i apunts de divulgació d’història que configuren un prolífic cul de sac i la torna generosa d’un incansable treballador de les lletres.
-Cloenda
Tel.lúries (a Poemes del gos, 1977) és un poema de reflexió autobiogràfica molt difícil de creure. El poeta hi assaja unes imatges de futur, encara llunyanes, on l’escriptor –Sr. Josep en el poema- es veu vellet i arrupit, prenent el sol, mentre un cor aristofànic de dones canta les excel.lències d’una vida plàcida, pulcra i ordenada.
Sempre va fer bondat, i mai estralls,
joventut endreçada, conjugal discreció, pocs maldecaps, feina ben feta, prudent en tot, senyor del seu jardí.
Ell, a les flors i als llibres;
hores de vetlla i de tecleig,
i molt de llegir. I diu que sabia llengües,
ai, quin do! Senyor Josep, per molts anys.
Josep, et veig el son, absort,
la boca oberta, el nas llarg, d’un morat destenyit.
………………….
T’han tret al sol, com les ametlles,
com el panís, com l’alfals,
talment saca mullada
o poll de quinze dies.
Al sol, com un favor, que a dins,
ara fan endreça, i tot fa nosa. (…)
A mi em sembla del tot impossible aquesta imatge d’un vellet xaruc, emmandrit per la bonança del sol. Serà difícil que el senyor Josep deixi la màquina d’escriure, les hores de lectura o l’entreteniment amable de les escultures de paper “matxé”. I quan ho faci serà només per canviar de feina, per tenir ben arranjat l’hortet, per aixar drets els cavallons del planter o repassar amb detall una taula de cebes. I mentre l’aigua del rec xopi lentament la terra, mirarà d’endevinar si els primers tomàquets vindran enguany per Sant Joan o si haurà estat fidel, un any més, al projecte que, temps era temps, comentà al seu editor: “Jo sóc home d’un llibre a l’any. Ja ho veuràs”.