De signe cranc, de Josep Vallverdú
Carta-pròleg de Carles Duarte
Benvolgut Josep,
Quina me n’has fet! Això d’escriure uns mots per acompanyar el llibre d’un veritable Mestre de la nostra literatura no sé pas si m’escau gaire. Certament ho visc com un honor que em fas, fruit de l’amistat que ens professem i que l’Espluga de Francolí, onla Isabeli tu vau decidir d’arrelar-hi i on em duu sovint la meva feina ala Fundació LluísCarulla, ha envigorit aquests darrers anys. I si encara no era prou difícil el repte de parlar de tu, a més em convides a estrenar-me –sempre hi ha d’haver un primer cop!- en això de les cartes-pròleg. Som-hi, doncs!
Abans de res, perquè no en quedi cap dubte, cal que deixem clar –tu fes com si no em llegissis!- que aquest és un llibre molt important, per assaborir-lo amb calma i per tornar-hi, que ens ofereix l’oportunitat de capbussar-nos en una mena de memòria emotiva, on trobem l’home íntim pensant-se, el relat dels afectes, l’expressió lírica del lligam profund que t’uneix ala Isabel, la mirada commoguda sobre paisatges que t’han anat esculpint al llarg dels anys i que són ja part de tu.
Si sempre he admirat la teva infatigable capacitat de veure i de sentir més enllà de les aparences, resseguint aquestes pàgines percebo amb nitidesa el pintor magistral que fa de la paraula un pinzell atent a plasmar davant nostre, precís, intens, els rostres de la vida. Escriptor i lector infatigable com ets, un aspecte que adesiara m’ha cridat l’atenció dels teus versos és la persistent i explícita voluntat d’homenatge a alguns dels millors referents de la nostra tradició poètica, com Joan Alcover o Ausiàs March, entre d’altres, sense desatendre insignes escriptors de Ponent com Màrius Torres, Guillem Viladot o Jordi Pàmias. És a dir, que, generós com ets, capbussar-nos en la teva obra ens duu, a més, a sentir-nos empesos a endinsar-nos en la d’altres grans autors.
Amb aquest mateix títol, De signe crac –el teu signe; vas néixer a Lleida el 9 de juliol de 1923, a les cinc de la tarda- vas publicar l’any 2007 dotze poemes al número 21 d’Els quaderns de Mahalta. Ara, però, es tracta d’una tria molt més àmplia, ambiciosa i representativa de la poesia que has escrit, on s’apleguen textos creats al llarg de més de cinquanta anys. El llibre s’estructura en cinc parts: uns primers Sonets submarins de l’inici dels anys cinquanta a la Costa Brava, uns Cabdells que ens acosten el savi intel·ligent i sensible que apreciem tant, un Caliu on descobrim el poeta delicadament i joiosament amorós, un Mediterrani fet fragments de mar i d’història, i El joc, perquè somriure ens ajuda a comprendre i perquè no hi podien faltar, en aquest volum, algunes engrunes d’aquesta ironia que amb tant d’encert fas anar quan t’adones que ens posem un vestit massa sever.
Però anem a pams. Una constatació prèvia fonamental: en aquestes pàgines hi ha una gran varietat de formes poètiques: sonets, estramps, romanços, corrandes, versos lliures,… I precisament el llibre s’inicia amb un conjunt de nou sonets marins, encapçalats per aquests versos bellíssims que ens deixen de cop davant de l’èxtasi de la visió d’un mar encès de nit: “Ara la lluna és dintre l’oceà/ i alhora al cel, misteri d’atzabeja.” Però segurament el moment més culminant d’aquest primer cicle és Peix escàpol, una obra d’orfebreria des del vers inicial (“M’has esguardat amb un llambrec forà”) fins al colpidor que clou el poema (“i un fred obscur d’immensa soledat”).
Segurament, però, els cims més alts de la teva poesia, els assoleixes dins de Cabdells, on esdevens més proper i personal, més minuciós, més radicalment poeta, com constatem en aquests versos tan subtils amb què arrenca Sobtós retorn: “Esquerda un vol d’ocell/ el velam de la tarda”. I en molts altres. Però sobretot a Una mà llunyana, un poema memorable, impressionant, on les tres primeres estrofes comencen successivament amb aquests versos lúcids que ens interpel.len serenament: “Quan era infant, els dies eren amples”/ “Quan vaig ser jove, els dies foren llargs”/ “D’adult els dies se m’han fet profunds.”
A Caliu se’ns fa present el poeta amorós, com a Lluny de mite i de mot, un poema intens i reeixit que s’inicia així: “Sento la teva passa dintre meu.” Al costat de poemes nadalencs o de Sant Jordi, a Caliu domina la devoció cap a la Isabel, d’una flama persistent que no minva malgrat les maltempsades que a cops escampen ombres dins la nostra existència. Són poemes apassionats però de llarg recorregut, densos i madurs, com a 7 gener 2003: “sóc ric de tu, tu ho ets de mi/ i caminem ensems.” Esplèndid també l’ausiasmarchià Ardida proa, amb aquest formidable final: “Jo sóc aquell qui, al grat de l’ampla vela,/navego foll vers qui amb l’esguard em salva.” El teu excepcional talent poètic queda del tot acreditat en força fragments de Caliu, però d’una manera singular en aquests versos de Dos: “Cauen les fulles manses sota el gris de novembre,/ cada fulla un sospir, cada sospir un càntic. I nosaltres,/ cuirassats d’esperança, som dos perfils encesos/ enfront d’ignots designis.” Compromès amb els teus sentiments, es tornen de vegades guspires colpidores d’una llum diàfana: “Quan jo no hi seré/ hi seran les roses.” I aquest gest que ens trasbalsa, el reprens magistralment a la fi d’Ombra fidel, el darrer poema de Caliu: “Un dia he de quedar-me enllà del temps, /el bot a la deriva, i sense rems./ Llavors la meva ombra enamorada/ com l’heura romandrà, a tu abraçada.”
A Mediterrani, el quart capítol d’aquesta selecció de la teva poesia, has aplegat un seguit d’excel·lents evocacions sobre Delos o el mite fundacional d’Ulisses, a Troia (“Hel·lena no val pas/ la teia ni l’incendi; /les naus, veles a punt,/ et portaran a Ítaca…/ T’espera un llarg camí/ des del ventre de fusta.”) o a Ítaca, on Penélope: “I ella sap que una albada carregarà la vela/ i es perdrà dins el pèlag, presoner del seu fat.”
Però també són ben mediterranis els poemes sobre l’Alguer que tanquen aquesta part del llibre i on reflecteixes el vincle entranyable que t’hi uneix i que t’empeny a dur-nos el ressò del seu llenguatge: “Llumera de la fosca! Qui diria/ que poguessi tornar de la nit dia/ un sol estel tremolador?”
De signe cranc es tanca amb un capítol més lúdic, més provocador i irònic on corren pollastres de Nadal, poemes dedicats i uns inoblidables Los goigs a la llaor del gloriós Sant Clandestí: “Qui un anunci, qui unes rípies,/ qui un fullet de to ferreny,/ fèiem anar linotípies/ com si perdéssim el seny.”
Celebro ben de cor que alguns passats quedin cada cop més lluny, sense oblidar que no s’hi val a badar, que no podem afluixar i que cap pas endavant no s’assoleix sense un gran esforç, com el que al llarg dels anys has posat al servei de la construcció d’una obra literària que ens dignifica com a literatura i que amb tu ha conquerit nous lectors i projecció internacional per a la nostra cultura. Amb De signe cranc, en coneixem una expressió més, la poètica, potser fins ara menys popular, però certament digna de ser valorada com cal. Modestament he intentat de destacar-ne alguns dels molts versos que sorprendran i commouran els qui, encuriosits per aquest poc fressat vessant de la teva producció, s’endinsin per aquestes pàgines on la teva emoció i la nostra ens conviden a caminar junts.
Amb molt d’afecte i una profunda admiració
Carles Duarte i Montserrat
14 de juny de 2009