Els dietaris de Josep Vallverdú, de la lluita al desencís

v Simposi Internacional sobre Literatura Autobiogràfica

Universitat d’Alacant, 6, 7 i 8 de novembre de 2008

Maria Pujol i Valls

Els dietaris de Josep Vallverdú, de la lluita al desencís

(Revista de Filologia Ítaca, n. 1, any 2010)

En aquesta comunicació em proposo esbrinar si el desengany que es desprèn dels últims dietaris de Josep Vallverdú és il·lustratiu d’una trajectòria literària frustrada o bé si aquest desencís és vers la realitat en què viu.

La frustració personal que s’expressa en els dietaris Hora nona. Llibre de capvespres (2005) i Quasi nou llunes (2007), escrits quan l’autor ja sobrepassa la vuitantena d’anys, em fa qüestionar si a Vallverdú li sap greu no haver aconseguit un estatus d’escriptor més reconegut, és a dir, si el seu projecte personal ha fracassat en part, o si està desenganyat perquè el projecte col·lectiu de normalització cultural pel qual ha lluitat sempre no ha reeixit.

Per tal de respondre aquesta pregunta, primer examinaré l’abast de la seva carrera literària. El segon pas consistirà a valorar si la normalitat a la qual ell aspirava s’ha acomplert. Finalment, establiré vincles entre els dos àmbits per identificar què origina el desencís copsat en aquests dietaris recents.

La carrera literària de Josep Vallverdú s’ha desplegat en diversos camps. El gènere que l’ha convertit en un autor famós ha estat indubtablement la literatura infantil i juvenil. Però no es pot oblidar la prolífica producció assagística i les abundants traduccions. La publicació d’El venedor de peixos l’any 1960, la seva primera novel·la en català per als lectors més joves, marca el tret de sortida del mig centenar de títols que escriurà per a aquest públic. Tant les institucions com els lectors han demostrat el seu reconeixement a bastament ja que els premis més significatius per a narrativa infantil i juvenil en català figuren en la seva biografia, a part d’altres guardons internacionals; es tracta del Premi Joaquim Ruyra, dos Premis Folch i Torres, el Premi Serra d’Or, el Premi Generalitat i diversos premis estatals i estrangers, entre els quals cal destacar la candidatura al Premi Andersen (l’equivalent al Nobel de literatura infantil i juvenil); també forma part dela Llista d’Honor de l’IBBY, el consell internacional de llibres per a joves, i ha ocupat el càrrec de President d’Honor del Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana. No us he volgut estalviar aquesta llista interminable de premis per emfasitzar justament la valoració tan positiva que han rebut els seus llibres per als més joves.

El nombre d’obres seves traduïdes tampoc no fa cap mal paper. Una trentena llarga de narracions infantils i juvenils s’han traduït al castellà, i en molt menys nombre al basc, italià i gallec. Aquestes dades es converteixen en una arma de doble tall: demostren, d’una banda, que la major part de la seva producció infantil i juvenil es tradueix i, de l’altra, que aquestes traduccions normalment no van més enllà del castellà. Aquesta paradoxa es deu també a la qualitat i al prestigi que Vallverdú ha adquirit com a autor infantil i juvenil, i alhora s’explica gràcies a la peculiaritat que la indústria editorial en llengua castellana peninsular es trobi situada en gran mesura a Barcelona, fet que facilita que les obres originalment en català també es publiquin en castellà. Així doncs, la repercussió d’aquest escriptor fora de l’Estat no s’ajusta a la rellevància que sí que se li ha atorgat a casa.

Pel que fa al ressò entre els lectors, la major part de joves catalans no té cap dubte a l’hora d’identificar qui és el Rovelló, el gos protagonista de la novel·la més famosa de Vallverdú. Jo mateixa sóc testimoni que, quan algú em pregunta quin autor estudio i responc “Josep Vallverdú, l’autor de Rovelló, el gos”, al meu interlocutor se li dibuixa un somriure a la cara. Aquí cal aclarir que Rovelló també és conegut gràcies als dibuixos animats basats en la novel·la, però aquest fet no treu cap mèrit a la feina de l’autor: ben pocs escriptors catalans han pogut veure els seus personatges fer el salt a la televisió. Dit d’una altra manera, si entrem en qualsevol llibreria o biblioteca de poble o d’una escola catalana –sobretot si és de Catalunya–, és molt possible que hi trobem mitja dotzena de novel·les seves. O si fem un cop d’ull a la prestatgeria de qualsevol jove, l’autor català que té més números per aparèixer-hi és Josep Vallverdú. Aquest últim fet, però, desencadena les següents qüestions: Vallverdú és un dels escriptors catalans que té més probabilitats de ser present en la lleixa d’aquest noi o noia perquè ha esdevingut un clàssic? S’hi troba acompanyat d’altres autors catalans reconeguts? I, anant més enllà, si mirem el prestatge dels pares d’aquest jove, hi trobem algun dels seus assajos? I alguna de les traduccions que ell ha fet? Espero que al final d’aquesta comunicació hauré pogut contestar si la presència o absència d’aquests diversos llibres van en concordància amb el prestigi de l’autor i la normalitat de la seva literatura.

Pel que fa a la recepció dels seus assajos, el panorama és ben diferent del de la seva obra infantil i juvenil. La figura del Vallverdú per a adults no ha adquirit difusió. Corregiu-me si m’equivoco però em temo que uns quants de vosaltres us heu sorprès de saber que el pare del Rovelló també escriu dietaris o que, fins i tot, quan heu llegit el seu cognom us ha vingut a la ment el sociolingüista Francesc Vallverdú. Però tinc la intenció de demostrar que el que ara ha semblat una anècdota delata una deficiència en els mitjans de difusió culturals. És a dir, el desconeixement sobre els llibres de no-ficció per a adults d’aquest escriptor no es deu a la falta de volum i qualitat de la seva producció, sinó a la manca de plataformes de crítica i divulgació literària. Tot i això, l’existència anèmica d’aquests circuits no exclou que els seus tretze assajos hagin rebut valoracions positives per part d’institucions i estudiosos reconeguts ja que ha quedat dos cops finalista del Premi Josep Pla i, fins i tot, un prestigiós premi d’assaig porta el seu nom. Tampoc no cal matar tot el que és gras i ignorar que l’assaig Proses de ponent ha estat lectura obligatòria a secundària i que també apareix a molts dels catàlegs de les biblioteques dels nostres barris, però segurament molt més empolsat que els llibres amb més coloraines d’uns prestatges més enllà.

Per reblar el clau de l’encasellament de Vallverdú dins de la categoria de literatura per a infants i joves, comentaré la seva vessant com a traductor. Al cap de quinze anys de traduir de l’anglès al castellà, a la dècada dels seixanta és una de les primeres persones que rep encàrrecs de traduccions al català des de l’inici del franquisme, juntament amb Maria Aurèlia Capmany i Manuel de Pedrolo. Més d’una dotzena d’editorials li confien les versions en català d’autors tan dispars com G. K. Chesterton, Bronislaw Malinowski, Jean Piaget, Martin Luther King, Graham Greene, Robert Louis Stevenson, Henry James, Edgar Allan Poe, John Steinbeck, Oscar Wilde, Jack London o Gianni Rodari. La varietat d’estils d’aquests autors posaria a prova les habilitats de qualsevol traductor que encarés aquests originals; en el cas de Vallverdú, però, aquesta feina té un repte afegit perquè ell i els altres traductors de la represa han de maniobrar amb una llengua que ha estat fora de circulació pública des del final de la Guerra Civil i que també ha patit altres sotracs poques dècades enrere. Per tant, per tal de realitzar aquestes traduccions al català, aquests torsimanys poden emmirallar-se en els traductors noucentistes o poden crear un nou model de llengua més planer i proper al carrer, tal com van intentar  alguns professionals de la generació anterior a la seva durant els anys vint. Vallverdú beu dels seus precedents noucentistes, però aconsegueix desmarcar-se bastant de la seva tibantor i floritura de manera que col·labora en l’establiment d’un català escrit modern i apte per a diferents registres. El model de llengua que crea no només és necessari per a les seves traduccions i per a la resta de la seva obra literària, sinó que esdevé model per als seus contemporanis i successors.

Per tal d’acabar l’exploració sobre l’èxit o fracàs de la seva trajectòria literària, cal afegir que la carrera de Vallverdú ha estat mereixedora d’una Creu de Sant Jordi, un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català i un títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, a més de ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ara bé, tot aquest reguitzell de premis, llibres publicats i traduïts és només una cara de la moneda; ara ja podem dir que és la cara més amable de la moneda, la cara que no pot desencisar gaire Vallverdú ja que si es fa un repàs de la seva carrera ens adonem que el seu projecte personal d’esdevenir un autor polifacètic –tot terreny, se l’ha anomenat– ha reeixit. Així doncs, han d’existir altres fets que el portin a afirmar rotundament en els seus dos últims dietaris que està desenganyat.

Vallverdú escriu els dos dietaris Hora nona. Llibre de capvespres i Quasi nou llunes durant el 2004 i el 2006-2007 respectivament, tot i que l’any 1991 ja s’ha iniciat en aquest gènere amb Les vuit estacions, un text que ofereix una visió del món més esperançadora. Encara que aquests tres títols corresponen als seus únics dietaris pròpiament dits, Vallverdú escriu al llarg de la seva vida altra prosa autobiogràfica i assagística que ell anomena llibres personals.[1] Aquests volums inclouen reculls de  premsa i de ponències, assaig sobre les terres de ponent i sobre la seva obra, i una trilogia memorialística. Tot i que la forma sigui diferent de la dels dietaris, totes aquestes obres tenen diversos denominadors comuns de manera que els dietaris estan en plena consonància amb la resta de la seva obra per a adults.

El període de temps entre el primer i els dos últims dietaris li fa agafar una perspectiva més pessimista perquè les seves apreciacions sobre certs aspectes socials, polítics i culturals reflecteixen un home que valora amb desencís, dolor i tristesa el seu pas per aquest món i l’evolució del seu país. En moltes de les cartes dirigides al seu amic Niço que componen Hora nona, declara la seva insatisfacció i desil·lusió com a escriptor i com a català. En la primera carta, que adopta la funció de pròleg, ja hi destaca els seus sentiments.

Són moltes les matèries sobre les quals opino en aquest llibre, i em reconec potser agosarat i imprudent algun cop, però t’asseguro que ho he escrit tot des del plantejament més constructiu i alhora des de la lucidesa de qui, per l’edat i per l’amargor massa sovint sentida, espera poc de la vida. (Vallverdú: 2005, 10)

Diverses afirmacions dels dos dietaris porten el lector a pensar que Vallverdú està frustrat perquè la realitat dels Països Catalans a principi del segle xxi no es correspon amb el que ell i molts catalans havien imaginat durant el franquisme, la transició i l’inici de la democràcia. Veu que la feina titànica d’ell i dels homes de lletres de la seva generació no ha donat els resultats que esperaven. El fet que aquest sentiment encara no s’hagi despertat en el primer dietari es pot explicar perquè l’any 1991 Vallverdú és més jove i encara té temps per continuar la seva lluita per situar la cultura catalana en un nivell semblant al de les principals cultures europees. En canvi, ja dins del segle xxi, l’autor s’adona que aquest somni es troba cada vegada més lluny de la realitat i que ell i les persones que han actuat per aconseguir aquest objectiu van desapareixent sense que les generacions més joves hagin heretat l’esperit combatiu. Les següents cites demostren que la desesperació de Vallverdú el porta a afirmar que és impossible intervenir en el destí: “[…] amb la nostra presència no hem canviat ni canviarem el ritme de les coses, ni l’ordre de l’univers, com en la nostra joventut ens pensàvem que s’esdevindria.” (Vallverdú: 2005, 177), i que la seva professió no és indispensable: “Tant li farà, comptat i debatut escriure és una activitat innecessària. Innecessària perquè el món continuï caminant, no es tracta de cap combustible.” (Vallverdú: 2005, 218). Per tant, amb aquestes declaracions aconsegueix subratllar tant l’absurditat del seu projecte personal, de la seva vocació, com del seu projecte col·lectiu, de la seva lluita.

Tot i que Vallverdú no ha estat una figura política activa, a Hora nona i Quasi nou llunes exposa obertament la seva simpatia per Esquerra Republicana de Catalunya. A Les vuit estacions afirma el seu “refús a les afiliacions expresses i a l’acció pública” (Vallverdú: 1991, 19), tot afirmant: “Sóc profundament reaci a l’acció política. Opino que el joc polític canvia, destenyeix i desfigura la gent” (Vallverdú: 1991, 3). Però més endavant recorre a la política com a última esperança per aconseguir el seu ideal. Tot i confiar que el govern socialista català de 2004 destensarà les relacions amb Madrid, s’adona que això no passa, i dóna suport públicament a l’únic partit que no depèn de Madrid, que no està a favor dela Monarquia i que és independentista.

En els dos últims dietaris dóna el seu punt de vista sobre diferents etapes dels governs catalans i espanyols i les polítiques de la Unió Europea, i els retreu algunes accions que han dificultat la normalització de la cultura catalana. Per exemple, es queixa de l’autoritat de Madrid sobre Catalunya, de la falta de persistència dels catalans en la lluita contra l’espanyolisme i del tractament que la Unió Europeaestableix amb els seus territoris. A Quasi nou llunes manifesta: “Estic admirat de la mansuetud amb què, si bé ho mirem, el govern de la Generalitat accepta les dilacions, trepitjades i evanescents promeses del govern de Madrid.” (Vallverdú: 2007, 113), mentre que en Hora nona confessa: “Viure tothora amb la impressió que [els governants de l’Estat] fan amb tu el que volen, que és ben poc el marge de maniobra que pots usar, resulta fatigós i enervant, i et deixa l’esperit adolorit.” (Vallverdú: 2005, 96), on també declara: “Europa només reconeix estats […]. I si pot ser, amb una sola llengua […]. A l’Europa nova, o ets un estat o no ets res o quasi res, aquesta és la pura realitat. Així ha acabat aquell somni, aquella bella utopia de l’Europa dels pobles, l’Europa de les nacions.” (Vallverdú: 2005, 87)

A part de posicionar-se políticament, Vallverdú també disserta sobre la situació actual del català perquè la recuperació d’una llengua apta per a totes les funcions és un dels ideals per als quals ha lluitat. Mirant el passat i el present, l’autor augura que serà difícil que el seu somni esdevingui realitat. En els següents exemples lamenta particularment que l’ús del català hagi retrocedit i que la divisió terminològica actual entre català i valencià provingui d’una actitud tan diferent al posicionament comú entre parlants de diferents dialectes durant la seva època més combativa.

La llengua s’ha mantingut. Fins quan? La més gran decepció actual ha estat que l’extensió en el coneixement ha estat paral·lela i simultània al mateix temps amb la minva en l’ús social.

[…]

Jo no gosaria temptejar un pronòstic. Però no sóc optimista. Han de canviar encara molts plantejaments, regirar-se moltes actituds. I, com tots els de la meva generació, estic cansat d’esperar: porto dècades i dècades de vida caminant amb una sabata vella i una espardenya foradada. (Vallverdú: 2005, 100-101)

Quina diferència amb els darrers anys seixanta i tots els anys setanta del segle xx. Vivíem una ofensiva de recuperació, sorgida des de tots els pobles de parla catalana. (Vallverdú: 2005, 173)

Vallverdú pensa que la llengua no és l’únic element de la cultura catalana que està reculant i també es dol per la pèrdua de les tradicions, amb afirmacions com: “Qui agafarà el toro per les banyes i ens tornarà al pessebre, al tió i als Reis, bandejant costums forans? I podrem algun dia esborrar l’horrible Halloween?” (Vallverdú: 2007, 58)

A part de mostrar la seva insatisfacció amb la situació de la política, la llengua i les tradicions, Vallverdú naturalment també opina sobre literatura. Per començar, es queixa sobre la falta de normalitat pel que fa a la debilitat de la tradició literària perquè aquest fet li demostra que la tradició que ell havia intentat recuperar i enfortir continua xacrosa.

A partir de la dècada dels setanta, unes generacions joves, obertes a tendències innovadores, com era lògic, van ocupar llocs de la crítica, del periodisme, de la càtedra; però en comptes de vincular-se a les generacions anteriors, vull dir immediatament precedents, van trencar amarres, i ni tan sols van voler salvar allò que podia salvar-se de les lliçons anteriors. (Vallverdú: 2005, 223)

També li sap greu l’acceptació d’algunes traduccions de baixa qualitat perquè no valoren i desacrediten la feina dels traductors que van obrir camí als anys seixanta: “[…] volta pel món una plèiade de traductors a mig fer, que esguerren el panorama dels traductors conscients i amb expertesa.” (Vallverdú: 2005, 92) De fet, aquest fenomen està principalment causat pels canvis en el món editorial: molts editors s’han convertit en homes de negocis i tracten el llibre com a simple objecte comercial. Aquesta pèrdua de respecte per al llibre, el tractament d’aquest element com a producte mercantil i la seva substitució per altres formes de cultura o entreteniment més despersonalitzades demostren a Vallverdú el desconeixement actual sobre la importància que va suposar la presència del llibre en català. Vallverdú té, a més, molt present que la reaparició del llibre en català –i sobretot la literatura per a nens– va simbolitzar la restauració de la cultura catalana malgrat la censura i els entrebancs de l’època. La presència física d’una publicació en aquesta llengua tenia un valor que anava més enllà de la qualitat literària, havia esdevingut un símbol. Ara, però, part de la societat ignora aquest fet i no es planteja que alguna vegada no hagi estat possible publicar en català. A més, Vallverdú no només es lamenta de la desmitificació del llibre en català, sinó en qualsevol llengua perquè les noves tecnologies li han pres protagonisme i molta gent ja no l’aprecia com abans.

Finalment, Vallverdú destaca la falta de reconeixement d’alguns escriptors cabdals i la precarietat dels mitjans de difusió literària. Relaciona la falta de valoració d’alguns autors i la deficient difusió de la literatura catalana perquè aquestes dues circumstàncies han afectat considerablement la seva carrera. Tot i que admet que la seva obra ha estat premiada, els circuits de crítica i divulgació no han estat suficients per donar a conèixer i valorar autors com ell.

Parlava de la meva tasca llarga. Diria que de les més llargues i durables del panorama literari del nostre segle xx i el que toqui del xxi. De diplomes i de premis ja me n’han caigut, com de nomenaments, no és que em faci l’avi rondinaire. És que la cosa està mal muntada. No funcionen prou les antenes, hi ha massa gent ombrejada i inadvertida. (Vallverdú: 2007, 25)

A tall d’exemple, es pot afegir que, malgrat la importància inqüestionable del seu paper en la recuperació de la literatura catalana, Vallverdú no va ser convidat a la Fira de Frankfurt de 2007. És a dir que les persones que van seleccionar els escriptors per representar la literatura catalana no van trobar pertinent que un homenot com ell hi figurés.

A efectes més pràctics, també el preocupa que la poca permanència dels seus títols a les llibreries indica la poca petja que ha deixat en la societat. En el cas d’un escriptor que s’autoanomena de literatura majoritària, és a dir, no de literatura per a uns pocs, sinó per a un públic ben ampli, aquest sentiment encara s’aguditza més.

És colpidor pensar que un llibre teu sigui introbable a les llibreries […]. No puc fer-hi res, estic mancat de cap possibilitat d’aturar aquest procés d’esborrament pel qual en un període de temps previsiblement no llarg, quatre títols infantils encara es mantindran en reedicions i dels altres setanta o vuitanta llibre escrits i publicats per mi, ningú no serà capaç de trobar-ne més enllà de mitja dotzena als Encants. (Vallverdú: 2005, 217)

Si el pes pesant de la premsa a Catalunya és en castellà, si la premsa en català és ens mans poc partidàries d’oferir una plataforma sòlida i si els diaris i revistes en aquesta llengua que podrien crear diàleg dins la cultura no arriben a les masses, molts escriptors es troben silenciats. Per tal de compensar aquesta falta de plataformes de difusió i d’atenció mediàtica i la tímida recerca acadèmica al voltant de la seva producció, Vallverdú aprofita els seus assajos com a eina d’autodifusió. És a dir, la falta de premsa, crònica cultural, crítica literària que s’encarregui de certes funcions divulgadores dins de la cultura catalana provoca que la seva producció assagística –no tant en els dietaris com en les obres autobiogràfiques i reculls de premsa– inclogui explicacions sobre els seus llibres. El cas d’aquest autor arriba a extrems sorprenents amb títols com Pelegrí dels mots, un assaig en què ressegueix tota la seva trajectòria literària i explica el context i motivacions de les seves obres més representatives. Tot i que Josep Maria Aloy ha estat un dels estudiosos que més s’ha dedicat a Vallverdú i ha publicat un estudi biogràfic de l’autor, Vallverdú s’adona que la seva obra no ha incitat la recerca que s’adequaria a un autor del seu calibre, i decideix treure a la llum assajos que en altres cultures serien plantejats per investigadors o periodistes culturals. D’aquesta manera crea un joc de miralls amb la seva pròpia creació.

Davant d’aquesta situació una mica galdosa en la qual diversos elements essencials encara coixegen, es pot afirmar que és difícil instaurar referents literaris, crear un fons d’autors i d’obres clàssiques, enfortir una tradició, crear un cànon, donar-se a conèixer a l’estranger, situar-se al mateix nivell que les cultures que descansen sobre un estat.

Després de resseguir la seva activitat literària i de contextualitzar les seves queixes, ens adonem que Vallverdú se sent frustrat perquè s’adona que els Països Catalans pateixen moltes deficiències que ell i els altres homes de lletres de la represa van intentar superar. I no només això; ell té la impressió que les generacions posteriors no els han sabut prendre el relleu per continuar la tasca que ells havien emprès. I, per tant, aquest retrocés encara dificultarà més la normalització de la cultura catalana. En conclusió, els motius per tenir una visió de la vida desencisada no es troben tant en l’èxit de la seva literatura, en el seu projecte personal, sinó en el fet que el projecte col·lectiu no ha reeixit. Està desil·lusionat perquè les persones que, com ell, van actuar perquè el franquisme no aniquilés la cultura catalana no han vist el seu somni fet realitat; actualment molts aspectes de la cultura encara no s’han normalitzat i Vallverdú s’adona del fet més greu: és molt difícil que mai arribin a existir. En aquest panorama desolador, la immediatesa combativa pròpia dels dietaris serveix paradoxalment al Vallverdú ja ancià per expressar el crit desesperat d’alerta encara ple d’energia.

Referències bibliogràfiques

Aloy, J. M. (1998): Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, Lleida, Pagès Editors.

VALLVERDÚ, J. (1960): El venedor de peixos, Barcelona, Arimany.

VALLVERDÚ, J. (1970): Proses de Ponent, Barcelona, Destino.

VALLVERDÚ, J. (1991): Les vuit estacions. Dietari 1988-1989, Lleida, Pagès Editors.

VALLVERDÚ, J. (2005): Hora nona. Llibre de capvespres, Lleida, Pagès Editors.

VALLVERDÚ, J. (2007): Pelegrí dels mots, Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

VALLVERDÚ, J. (2007): Quasi nou llunes, Lleida, Diputació de Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Els dietaris de Josep Vallverdú dins la seva producció assagística (*indica dietari)

VALLVERDÚ, J. (1970): Proses de Ponent, Barcelona, Destino.

VALLVERDÚ, J. (1983): Indíbil i la boira, Barcelona, Destino.

VALLVERDÚ, J. (1989): La lluna amb les dents: articles 1962-1988, Lleida, Virgili i Pagès.

VALLVERDÚ, J. (1991): Les vuit estacions. Dietari 1988-1989, Lleida, Pagès Editors.*

VALLVERDÚ, J. (1993): Entrada lliure, Lleida, Pagès Editors.

VALLVERDÚ, J. (1995): Convidat a parlar, Lleida, Pagès Editors.

VALLVERDÚ, J. (1996): Vagó de tercera, Barcelona, Proa.

VALLVERDÚ, J. (1998): Garbinada i ponent. Els meus anys cinquanta, Barcelona, Proa.

VALLVERDÚ, J. (2000): Desmudat i a les golfes, Barcelona, Proa.

VALLVERDÚ, J. (2005): Hora nona. Llibre de capvespres, Lleida, Pagès Editors.*

VALLVERDÚ, J. (2007): Pelegrí dels mots, Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

VALLVERDÚ, J. (2007): Quasi nou llunes, Lleida, Diputació de Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.*

VALLVERDÚ, J. (2008): Finestra i espill, Juneda, Fonoll.