Pròleg de Josep Maria Aloy a Convidat a parlar, de Josep Vallverdú
Quan tot just no fa ni un any de l’aparició del volum de conferències Entrada lliure, Josep Vallverdú en publica un altre amb el nom deConvidat a parlar i format per tretze textos els continguts dels quals giren a l’entorn dels temes més habituals de l’autor de l’Espluga com són la pedagogia, el civisme, la cultura, les lletres…, així com alguns perfils o retrats d’homenots ponentins com Pedrolo, Ton Sirera, Maria Rúbies i Josep Espar.
De les tretze conferències d’aquest nou volum deu estan escrites i pronunciades durant els anys 1993 i 1994, fet que demostra no sols l’excel.lent capacitat i activitat creadora de Vallverdú sinó també la seva fàcil i generosa disponibilitat a participar d’una manera activa, i com a orador, en la seva difusió.
I dic generosa perquè, recordem-ho, tots ells són textos pensats per a ser escoltats i si bé la seva lectura produirà en els lectors, no ho dubto, un bon nivell de fruició, em pregunto com havia de ser aquesta fruició sentint-los pronunciar de viva veu -amb la veu vibrant i de sonoritat ponentina com la de Vallverdú!.
L’extensió d’un pròleg no em permet parlar massa -d’altra banda no pretenc entretenir el lector i desviar la seva atenció d’un llibre que mereix ser llegit sense obstacles previs- però no puc evitar un breu comentari a alguns d’aquests textos.
Trobo «Camins de futur» un text lúcid, equilibrat i crític, una nova i actual aportació a l’anàlisi de la realitat catalana, de l’ús social de la llengua -«en procés d’afebliment»- del paper dels mitjans de comunicació, del binomi cultura i llibertat… una realitat, en definitiva, no massa optimista que «fa que es dibuixi un futur de flama somorta». «Camins de futur» és un text pronunciat a Solsona el desembre de 1993 en unes jornades d’anàlisi i prospecció de l’home en el món, amb el títol genèric de «Els camins del futur», organitzades perla Fundació CulturalFrancesc Ribalta. Unes jornades, tot sigui dit, que van haver de suportar una poquíssima atenció dels mitjans de comunicació, enderiats com sempre en altres cabòries.
Emocionant i ple de sensibilitat és el perfil «Sobre Ton Sirera i la realitat». Un text tenyit de melangia que calia publicar perquè el lector pugui conèixer l’abast d’una relació d’amistat entranyable i envejable i la personalitat estimulant d’un artista polifacètic «amb una creativitat sense fronteres». Un text per entendre que no hi ha res que valgui tant com l’amistat.
«Escriure com viure» és també un text important perquè mai com ara Vallverdú havia parlat amb tanta claredat i naturalitat sobre el misteri últim del fet d’escriure i de la seva proximitat amb el fet de viure. Perquè la seva obra està formada per molts llibres que no són més que trossos de la vida d’un mateix. «Pocs entenen -diu Vallverdú- que escriure és com un rerefons de la respiració, un buf que ens alimenta…».
Es un text molt didàctic i alliçonador el que porta per títol «Ciències i Lletres» perquè denuncia les falses escales de valors de la nostra societat. Els científics i els literats poden tenir algunes caracterísitques que ressaltin les diferències entre ells, però tant els uns com els altres, abans que res són persones i «han de saber que el món no té sentit sense l’home».
He dit en començar que els textos d’aquest volum tractaven d’aquells temes ja habituals en Vallverdú. Voldria matisar-ho, tanmateix. Aquests textos tracten sobretot de fer veure com és d’important que les persones siguin persones: ni científics ni literats, ni mestres Tites ni professors electrònics, ni lectors ni escriptors. En el fons hi ha la persona, nua i nova, per a fer el camí amb les altres persones. Aquesta confiança en l’home -«en aquesta biosfera allò que és més important és l’home», deia Vallverdú en una entrevista- és el que fa que el llibreConvidat a parlar sigui un nou regal que els lectors també «haurem d’estimar com una presència càlida al costat nostre».
Es una sort, doncs, haver recuperat aquests textos ja que ens mostren un Vallverdú sensible i patidor. I també proper. Tant proper que gairebé permet que li sentim el batec del cor, equilibrat i segur; sorneguer i crític quan cal, però sempre confiant en les persones.
Si Vallverdú és el «convidat a parlar», nosaltres, lectors privilegiats, estem convidats a escoltar.