Pròleg d’Eva Esteve
Tot sovint, en la tranquil·litat de la lectura, ens sentim assaltats pel desig d’endevinar quins engranatges lògics o emocionals s’amaguen al darrere de tal o tal decisió lingüística, i moltes vegades ens veiem imparablement abocats a rumiar en les causes o els atzars que han dut l’autor a optar per aquella determinada concreció literària. Potser és per això que, quan tenim l’ocasió de llegir un text en què l’autor s’explica ell mateix, gairebé sempre experimentem l’agradable sensació de la curiositat satisfeta, tot i que al mateix temps se’ns arrapa al clatell una emoció similar a la pudícia, produïda sens dubte per la suggestió d’entrar en un espai privat i remenar uns calaixos d’escriptori que no són els propis. És així, les raons ocultes d’algú sempre són motiu d’interès, però si resulta que aquest “algú”es dedica al respectable ofici d’escriure, l’exercici es converteix en un interessant joc de miralls en què l’objecte que s’observa és al mateix temps l’objecte que serveix per a observar. Montaigne, Pavese, Sòria, Manent, Gil de Biedma… en són exponents diversos i brillants. No em puc estar de dir que, a parer meu, és aquest un dels fenòmens més interessants de la literatura, potser encara no tan sotmés al desgast de gèneres més convencionals i més comercials.
El llibre que teniu a les mans va i no va per aquest camí. D’una banda es tracta d’un repàs, fet pel mateix autor, al conjunt de la seva producció escrita. Tenim, per tant, un escriptor que parla de la seva obra. Però a diferència d’aquesta línia que esmentava adés, les reflexions no tenen el format del dietari ni la immediatesa de la idea pescada al vol ni la voluntat d’escatir conceptes o poètiques. Es tracta d’un exercici de revisió de la feina feta, des del començament fins al final. Bé, millor dit, des del final fins al començament, perquè a Vallverdú, com ja ens té acostumats amb els seus llibres de memòries —Desmudat i a les golfes, que relata els seus anys d’infantesa, és el darrer a publicar-se de la trilogia memorialística—, li agrada ordenar els records sense seguir la pauta lineal del transcurs real, com si d’alguna manera es rebel·lés contra aquest mestre de tirans que és el temps. Així doncs, Pelegrí dels mots és un llibre estructurat seguint aquest patró: comença amb Hora nona, el darrer títol abocat a les marees del mercat editorial, i es tanca amb el primer text original que l’autor va escriure quan en tenia set, en els ja llunyans anys 30.
Amb la ruta ben fixada, Vallverdú es pren tota la llibertat per navegar per l’oceà de la seva obra en funció de com bufin els vents de la memòria, això sí, sense perdre mai de vista el rumb. L’autor, com a bon navegant, esquiva amb gracilitat els esculls que una estructura tan marcada necessàriament comporta i és pertinent a l’hora de distribuir l’anecdotari, altrament un excés de detall hagués encarcarat un producte la frescor del qual és una de les millors virtuts. Així podem constatar que alguns títols són rics en anècdotes i records mentre que d’altres en diu ben poca cosa —que, ben mirat, és una manera de dir-ne alguna cosa—. Ara bé, el que ens explica Vallverdú de la seva prole, quan ens ho explica, és d’una densa diversitat. Hi podem trobar el procés de concepció d’un llibre, aquella situació o aquella experiència que encén la flama de l’inici de l’escriptura, aquelles històries que acompanyen sovint la vida de les publicacions, les opinions de la crítica (Vallverdú no fa trampes, i no s’està d’apuntar, quan n’hi ha, les crítiques negatives), o (i això és summament interessant) la seva opinió sobre els propis escrits. Pel que fa a això darrer, trobo especialment remarcable que, des de la distància dels anys i els llibres deixats enrere, l’autor, que en certa manera ja és un altre, faci de crític de la pròpia obra.
Afortunadament per als lectors, els textos literaris tenen l’interès d’oferir molts replecs. Si ho voleu, en una primera instància, Pelegrí dels mots és un balanç de la producció literària de Vallverdú feta per ell mateix. Ja us he avançat molt succintament què hi podeu trobar, quines en són les parets mestres. Gairebé sempre, però, cal anar més enllà de gèneres, pretextos i anècdotes. I més enllà d’això en aquest cas hi trobem, o hi retrobem, aquell Vallverdú —que a mi tant m’agrada— que gaudeix refinant el so de la digressió. En un dels meus llibres preferits, Vida i opinions de Tristram Shandy, de Laurence Sterne, el protagonista narrador empra una mica menys de 200 planes per contar el que succeeix entre el moment de la seva concepció biològica i el seu naixement. És —per això l’esmento— un exemple extrem d’ús lúdic de la digressió, que trenca les expectatives d’un lector que espera trobar-se amb una narració autobiogràfica quan resulta que aquest format és només el pal de paller que sosté la divagació crítica, reflexiva, anecdòtica, satírica, humorística, etc. És clar que el gust del lleidatà per aquest recurs que permet estiragassar el temps a pler i papallonejar tranquil·lament pels pensaments no arriba a la desmesura d’aquest autor anglès del XVIII, però ja sigui en les memòries, els assajos o les revisites a la seva producció literària com la que ara presentem, quan emergeix aquest Vallverdú, la resta queda, a parer meu, difuminada. Sens dubte l’autor té una aptitud especial per utilitzar aquest pinzell, i ben pensat això té molt a veure amb el seu caràcter, una mica anglès segons com, enemic d’efusions, púdic i contingut.
Vallverdú, els seus nombrosos lectors ja ho saben, és un individu de factura polièdrica, i en conseqüència la seva producció també ho és. Una de les gràcies d’aquest llibre, precisament perquè descriu el seu corpus literari, és que ofereix el mosaic complet de la figura de l’autor: des de l’obra adreçada al públic juvenil a l’obra per a adults —que abraça tant les proses assagístiques de dimensions més cíviques com la trilogia memorialística abans esmentada—, passant (i aquest és un material de primera) per la seva tasca com a traductor. I ja sabem que els mosaics s’han de mirar de lluny, amb una certa perspectiva. Si fem aquest exercici amb l’obra de Vallverdú —i amb aquest llibre l’autor ens ha ofert una ocasió immillorable per fer-ho— veiem com les peces dibuixen una figura compacta i coherent. Tant l’escriptor de literatura juvenil, com el traductor, com l’assagista, emergeixen d’aquell home d’una peça que utilitza els recursos que té a l’abast per no haver de combregar amb les rodes de molí que dispensava a tort i a dret el franquisme tant a nivell cultural com ideològic. És clar que ell no en fa bandera, d’aquesta activitat resistent, no ho ha fet mai i no és el seu estil, però el lector no pot deixar de fer-se la composició mental de l’important paper d’enllaç amb la “normalitat” que va dur a terme durant els anys de pertinaç sequera cultural. Llegir a Pelegrí delsmots la ressenya d’un acte com les sessions sobre la traducció que va organitzar a Lleida als anys 60 —que delata un esperit de pioner i una actitud saludablement valenta— em du instantàniament a pensar que Vallverdú mai no ha estat atacat pel bacteri del provincianisme, que tan fàcilment infecta aquells que fan cultura des de la perifèria. Em penso que és Javier Javier Cercas qui diu que només és provincià aquell que creu que ho és. Ben mirat és potser la millor definició que he escoltat mai sobre aquest concepte, i a l’empara d’aquesta idea aparentment tan simple em sembla d’una total evidència que l’actitud de Vallverdú no encaixa en aquest motlle i que, per contra, sempre ha exercit la seva tasca cultural des dels pressupòsits de la més serena normalitat.
Hi ha una frase de la saviesa popular que avisa dels perills que l’arbre no deixi veure el bosc. No sé quina és la visió que els lectors de Vallverdú tenen de la seva obra: si s’han quedat amb alguns arbres aïllats, tots de la mateixa espècie, o si es passegen pel vastíssim bosc de la seva producció. Els lectors juvenils, que ara ja s’han fet grans, és possible que desconeguin la seva obra assagística, i fins i tot és probable que els lectors de les memòries recents desconeguin la sèrie de Catalunya visió, o Els rius de Lleida, encara que només sigui perquè són introbables en el mercat editorial. Aquest llibre pot venir a reparar aquesta situació, però ultra la bondat d’oferir una visió del conjunt de l’obra, té encara una altra virtut. Mig carta nàutica, mig quadern de bitàcola, segons com es miri, acompleix una funció molt interessant: incita a la lectura o a la relectura dels llibres de l’autor. A la llum dels detalls que Vallverdú va recordant d’aquella novel·la o d’aquell assaig, pot ser que el lector tingui ganes de tornar-la a emprendre amb tal o tal títol. El meu consell és que no se n’estigui, és clar. D’acord amb les seves preferències, hi retrobarà el memorialista, el narrador, l’assagista, l’escriptor de teatre i el poeta (en menor mesura), o l’escriptor de literatura juvenil. Una cosa és indubtable, però: sigui quina sigui l’obra que decideixi visitar o revisitar, hi descobrirà un senyor d’actitud diàfana i profunda humanitat, enemic d’escarafalls i bèsties de similar pelatge. “Estic en relativa conformitat amb mi mateix”, diu en un moment a Pelegrí dels mots. I jo penso de seguida que aquesta frase llençada al torrent verbal de la confessió és una instantània perfecta del que en algun moment he intentar de transmetre en aquest pròleg.