Records de postguerra
per Sergi Dòria
AVUI, 18.04.1996
La trajectòria de Josep Vallverdú (Lleida, 1923) –traductor de novel.les negres, divulgador de les contrades lleidatanes, autor de literatura juvenil i de peces teatrals- ha estat molts anys associada a Rovelló, narració de 1968 que enlluernà tota una generació d’infants i que roman en un lloc privilegiat a la biblioteca sentimental dels que de la mà d’en Vallverdú s’iniciaren en la lectura de la llengua catalana.
L’abundosa producció infantil i juvenil no ha d’amagar, però, les incursions de Vallverdú en el gènere memorialístic, per bé que ell s’apressa a marcar distàncies. En els primers mots de Vagó de tercera, la seva darrera obra, Vallverdú ens posa sobre avís i reivindica la digressió com el recurs que permet alliberar tot allò que navega pels afluents del coneixement que aboquen llur matèria al gran cabal de la memòria. “Si el magma de la vida de cada persona es presenta tan bigarrat, no serà foraviat oferir la pròpia vida amb els sotracs que un llarg camí ha fet fer al carruatge personal. En un viatge es produeix sovint una barreja de sensacions –paisatge, veus dels veïns, canvis en la densitat i la temperatura de l’aire- i de vivències no del tot racionalitzades –mitja son, trossos de records, resposta a estímuls imaginats, monòleg interior fragmentari- que per mi es riquíssima. I que només pot transcriure’s si l’autor té la voluntat de recuperar en bona mesura precisament aquella confusió enriquidora, polièdrica”.
Llibre de digressions, que Vallverdú associa amb les pàgines més reeixides de Lawrence Sterne –el mestre del viatge sentimental- i de Josep Pla –la concisa efectivitat de la ironia-, Vagó de tercera constitueix una peça més del mosaic afaiçonat amb “una experiència, una reflexió continuada i molts, molts dubtes” que el prolífic autor lleidatà ja va iniciar a Proses de Ponent, Indíbil i la boira i Les vuit estacions.
Instal.lat còmodament en la multiformitat de tractaments que permet la digressió, Josep Vallverdú es desmarca de les memòries stricto sensu i s’escapoleix de la responsabilitat que suposa la sistematització dels records i la feixuga literatura de la justificació. Amb aquell distanciament del memorialisme diguem-ne dogmàtic, i després de reconèixer “blocs reservats que mai no seria capaç de treure a la llum: i qui amaga l’ou no és bon memorialista”, Vallverdú es limita “a contar tan sols situacions determinades, experiències puntuals, fenòmens que han passat a prop meu i que m’han impressionat. En aquest sentit, aquest és el quart llibre que dedico a fer exposició personal”.
Per dur a terme aquest retaule, centrat en els anys de postguerra, i tal com ho anticipa el títol, Josep Vallverdú fa servir la metàfora del tren. Arran de la sagnant Guerra Civil, el país esdevé un atrotinat vagó de tercera. Inexistent en altres països europeus, la tercera és la classe del proletariat i l’indret on es barregen la sentor de la suor amb la flaire de l’entrepà de xoriço embolicat amb paper de diari. L’autor recorda que “la gent de la tercera classe era generosa i s’ajudaven mútuament com, per exemple, quan venien els inspectors d’abastaments a detectar queviures amagats”. A escala històrica, el vagó de tercera que travessa el paisatge esgarrapat per la guerra suggereix a Vallverdú la pròrroga indefinida d’un retard històric, encadenat i augmentat pel retrocés ideològic. “Ni cal dir que, essent el transport per carretera minvat per la manca d’automoció, a causa de les destruccions bèl.liques, de la inexistència de fàbriques, de la manca d’importacions i de l’escassesa de combustible, el tren era el mitjà de transport, si no preferit, acostumat”, apunta. Aquest “vagó de tercera” de la postguerra es caracteritza per l’anihilament de la llengua catalana, les depuracions, l’amenaça de la denúncia i l’”usted no sabe quién soy yo”. En resum, tot allò que Vallverdú engloba en una gran “bombolla de por” i qualifica com “la taumatúrgia de la victòria”.
L’escenari que serveix de teló de fons a l’exposició personal de Josep Vallverdú és el de la generació que quan veu que el nét s’ha deixat la meitat del menjar al plat li recorda allò de “com es nota que no heu passat una guerra”. El problema de les subsistències i el calvari diari del racionament són el negre pa de cada dia durant els anys quaranta. Els signes d’ostentació del nou règim i la publicitat de les “adhesiones inquebrantables” completen un quadre desolador en el qual, i des d’una activitat individual i voluntarista, el jove aprenent d’escriptor que era Vallverdú aleshores enceta el seu aprenentatge vital i cultural. Un aprenentatge que té la seva vessant mítica en la foscor del cinema, de ben segur la més agradable de les foscors. La portada del llibre amb el pòster de Gilda remarca el paper de cinema com a refugi. Vallverdú esguarda a través d’aquesta “finestra d’il.lusions” les pel.lícules d’”alta comèdia” que es couen als estudis Orphea de Montjuic i s’emporta a casa alguna xinxa, crescuda al caliu d’una butaca de fusta tan incòmoda com les dels vagons de tercera. Només les belles mentides cinematogràfiques permeten suportar el fred i les restriccions de llums que obliguen a berenar a les fosques. “Els humans desitgen viure envoltats de mentida, desitgen viure el somni de la vida com Segismundo”, conclou Vallverdú.
Com anticipa als primers compasos d’aquest Vagó de tercera, Vallverdú realitza diverses digressions. El seu relat no cronològic li permet reflexions al voltant d’una societat regida pel “quiero y no puedo” que es palesa en un calçat lluent, sinònim de certa distinció social i que explica la presència de cirabotes als carrers, o la meditació sobre l’ús de la corbata i la proustiana evocació dels anys 30, en comparar la textura dels jerseis de llana: “Quan recordo la vetusta obra del jersei de la infantesa, o les llanes regenerades de la postguerra i veig les llanes actuals, tractades i de colors sòlids, m’adono del pas del temps”.
El reviscolament de les “velles i conegudes olors “benetijornetianes” té com a contrapunt permanent l’inamovible compromís de Vallverdú amb la cultura catalana i el reencontre amb el genius loci. La toponímia vital de l’autor de Vagó de tercera passa per diverses estacions: comença a la Lleida on va néixer, segueix a Barcelona i continua amb l’entranyable carrilet que permet gaudir dels aires empordanesos de Sant Feliu de Guíxols, per retornar a Sant Martí de Maldà, on Vallverdú decideix recuperar el temps passat i ésser cronista de les terres de Ponent: “I el retrataria per als barcelonins i els gironins, ignorants d’aquella altra meitat de Catalunya, però també per a mi, perquè el medi natural és un llibre que mai no acabes de llegir, i que fa l’efecte que afegeix cada dia fulls nous”.