El vent del Far West
(Lladres de cavalls, Punta de fletxa, Joc d’eixerits)
La Galera, 1999
Pròleg d’Andreu Sotorra: Al cinema tot era bonic…
El vent del Far West més convencional que ha retratat el cinema circula per les tres novel˙les que integren aquest volum: Punta de fletxa (1991), Lladres de cavalls (1992) i Joc d’eixerits (1994). Josep Vallverdú hi recupera les tardes de cinema en alguna sala dels anys trenta al Segrià, possiblement la sala Portafolio, a la qual dedica un homenatge en Lladres de cavalls, i aporta al gènere del llunyà Oest, a través de la distància, una sobrecàrrega mítica i una saviesa literària.
Es tracta de relats d’aventures que presenten unes localitzacions, unes situacions i uns personatges tòpics del gènere de l’oest americà. Aquestes tres novel˙les podrien ser considerades un exemple de literatura popular si no fos que l’ambició literària de l’autor les converteix en tres obres dignes de figurar en l’obra completa sense distincions.
Ara bé, a banda que l’autor s’hagi divertit fent el seu propi guió cinematogràfic, que l’hagi reelaborat amb consciència literària i que, a més, entretingui amb dignitat la concurrència lectora, la pregunta no es pot evitar: quin sentit pot tenir una represa del temari western sense gairebé reflexió ètica? Perquè, de fet, Vallverdú fins i tot reprodueix en Joc d’eixerits i en Lladres de cavalls alguna referència discriminatòria amb relació als indis. De tota manera, el mateix autor desfà aquests prejudicis quan diu que és legítima la intenció dels indis de recuperar la terra per a ells i els seus descendents o quan fa confessar al protagonista de Punta de fletxa que, en realitat, dels indis no en sap res, és a dir, la por que no permet cap interrelació positiva és la causa del desconeixement mutu. De fet, sembla que la intenció de Vallverdú no és establir cap debat moral sobre els esdeveniments històrics de «la conquesta», sinó que més aviat incorporar i subratllar aspectes de valor universal que salvin aquelles pel˙lícules de la seva infantesa.
Valors com ara la superació personal, la resolució de conflictes mitjançant el diàleg, les actituds que denoten un encaix harmoniós amb la natura, la confiança en un mateix o la capacitat de compromís personal són temes recurrents en les tres obres. Així, els relats són plens de situacions perilloses que permeten exercitar la capacitat del protagonista per sobreviure autònomament i mesurar les pròpies forces, davant la natura i les altres persones. En aquell ambient hostil on regna la malfiança, els protagonistes es troben desemparats. Ni Norma Brass, de Lladres de cavalls, ni Bill Goran, de Joc d’eixerits, ni Marc Biscay, de Punta de fletxa, no es troben en el seu medi i s’espavilen i obtenen resultats positius de les situacions adverses sempre amb el suport de l’amistat i de l’amor. La peripècia de to iniciàtic, a la recerca d’un objectiu relacionat amb la supervivència econòmica, es converteix en un viatge transformador en el qual es dóna més importància als esdeveniments del recorregut i, és clar, a la manera d’explicar-los, que no pas a l’arribada a la meta.
