L’aire del realisme
(En Roc drapaire, L’home dels gats, Marta i Miquel, Els genets de la tarda)
La Galera, 1997
Pròleg de Joaquim Carbó
No és la primera vegada que tinc el goig d’ocupar-me de l’obra de Josep Vallverdú. En la meva aportació a la Miscel•lània que li va dedicar l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida, 1987), vaig escriure en relació a Festa Major: «Una primera part de contes calents, vius, emotius, realistes, presentats amb una redacció impecable, sense cap mena de concessió ni estovament: les coses són com són i no hi ha res a fer.» De moment, no he canviat d’opinió, com tampoc no ho he fet respecte L’home dels gats, cosa que ara em permetrà de reproduir gairebé íntegrament les impressions que vaig publicar a Urc (núm. 8 – Hivern 1993).
Marta i Miquel és una narració curta, un conte d’aquells que arriba als infants gràcies a l’ajut d’algun adult que ha tingut la sensibilitat de pensar que, com a primer pas per acceptar-los, respectar-los i estimar-los, els petits han de saber que «hi ha nens que sempre seran nens», segons definia Josep M. Espinàs a Cavall Fort (núm. 53 – Octubre 1965). La Marta, que és una nena que sempre serà nena, sent una joia infinita quan pot ajudar en Miquel, un noiet que «belluga molt el cap i les mans, i jo diria que tot el cos. I encara més: qui el veiés per primera vegada tindria por que en Miquel no caigués a terra, perquè sempre sembla que no se sostindrà dret». La Marta, que no entén ni entendrà tantes coses que semblen elementals als infants de la seva edat, «ha descobert que pot sortir d’ella mateixa» i ajuda en Miquel a posar-se la bata, li dóna la mà quan el camí es fa més difícil i l’estimula a barrejar colors a l’hora de pintar. I quan per raons familiars el pares d’en Miquel canvien de domicili i els dos amics s’han de separar, la nena no recuperarà la seva estabilitat fins que a la parada de l’autobús no aparegui un altre nen que la necessiti per a pujar l’escaleta, buscar un seient o fer qualsevol activitat escolar.
Josep Vallverdú va guanyar per segona vegada el Premi Folchi Torres amb En Roc drapaire, una novel•la que va presentar M. Antònia Canals, directora de Ton i Guida, una escola modèlica d’un dels suburbis més marginats dela Barcelona dels anys setanta, els alumnes de la qual n’haurien pogut ser molt bé els protagonistes.
