L’aventura de llegir a Josep Vallverdú

Teresa Duran

(Urc, 8 – hivern, 1993)

La gent d’URC em demana que resumeixi en un sol article l’obra literària per a infants i joves de Josep Vallverdú. De les dues coses, una: o bé el demanadant peca d’ingenu, o bé jo d’impotent. Perquè fer-ho, és a dir, concentrar la quinta essència de l’obra narrativa juvenil d’aquest gran autor en unes poques planes vol dir, entenguem-nos, que quedaran més coses al tinter que no pas al paper; i també vol dir, entenguem-nos de debò, que, si a aquestes alçades hi ha algú que encara no sap què representa l’obra d’aquest grandíssim escriptor per als nostres adolescents, no és pas llegint aquestres quatre línies que ho descobrirà. Per tant,  potser jo hauria hagut de rebutjar l’encàrrec, i deixar a d’altres, més entesos i més erudits, la tasca encomanada. Però potser no: per una simple qüestió de lleialtat. En aquest cas concret, la lleialtat ha pogut més que la honestedat. I per tant començaré confessant-me. Sé positivament que hi ha gent més bregada en literatura juvenil i més pròxima a aquest autor que podria acarar aquest article amb més coneixement de causa. Deixar l’encàrrec a les seves mans hauria estat un afer d’honestedat. Acaparar-ho entre les meves és, per a mi, un deute de lleialtat. M’explicaré.

Jo tenia 10 anys quan la meva mare em va regalar El venedor de peixos, d’un tal Josep Vallverdú, editat per Arimany. Aquell llibre em va encisar.

En aquesta lectura, l’any 1960, s’hi congriaven moltes coses que cap dels que hi participàrem, no podíem preveure. Anem a pams. En primer lloc, la meva mare. Nascuda i educada dins la bona escola catalana d’abans de la guerra, va revoltar-se sempre contra l’evidència dictadora segons la qual les seves filles no podrien accedir a una formació qualitativament tan bona com la que ella havia rebut.  Ella havia conservat –i conserva encara- tots els llibres de la seva infantesa, els llibres del noucentisme, que ens va lliurar i fer viure amb delectança. I un bon dia, quan els llibres ja se’ns acabaven, ens va reunir, a la meva germana i a mi, i amb veu de predicador dalt de la trona ens va anunciar, amb el pap ple d’orgull i d’esperança: -“A partir d’ara, tindreu tots els llibres que s’editin en català, tots!”.

Me’n recordaré sempre, d’aquella promesa. Perquè és significativa. No només és l’única promesa que la meva mare no ha complert (al cap de trenta anys és evident que aquesta promesa era impossible de dur a terme) sinó que també és la frase que em va fer adonar que jo no era sola a créixer, perquè amb mi i al meu costat creixia una cultura, una societat, un món, del que jo en podria ser partícep.

Si la meva mare ens havia promès allò, devia ser perquè, per algun canal desconegut, o per obra de Sant Clandestí, patró i advocat d’aitals canals i passeres, sabia de bona tinta que ja hi havia editors disposats a publicar en català i –ara ve la bona!- autors disposats a escriure, i el que és més, a escriure per a infants.Un d’ells, era aquest tal Vallverdú de qui parlàvem suara. I el seu El venedor de peixos no només era la primera novel.la juvenil que ell va escriure, sinó també la primera que em va enxampar a mi al bo i millor de la meva febre lectora. Això és un privilegi: no sempre a un lector se li pot proporcionar la lectura al moment àlgid de la seva demanda. Per a mi, aquell llibre era nou, no només físicament, sinó també narrativament. No tenia res a veure amb l’obra de Riba o d’en Carner, ni tan sols amb la de Folch i Torres, que era la meva pastura habitual. Era el que jo n’hauria dit “un llibre d’ara per a lectors d’ara”, si entre els deu i els dotze anys hagués gastat una terminologia semblant. Me’l vaig rellegir una mala fi de vegades, perquè qui té el virus de la lectura acaba agafant el de la relectura. I quan em van subscriure a “Cavall Fort” em va semblar ben normal trobar-hi els escrits d’en Vallverdú, el “meu” autor. I quan ell va començar a publicar a La Galera, jo dali que dali a llegir-lo. I quan al 1972 va publicar-hi L’home dels gats, amb la millor coberta i les millors il.lustracions de tota la col.lecció ”Els Grumets”, jo ja era una noia granada, que em rascava la butxaca per continuar llegint llibres juvenils, i vaig considerar que el meu amic escriptor havia arribat al cim més alt de la narrativa juvenil.

Llavors jo ja feia de secretària de redacció de “Cavall Fort”, i la literatura juvenil esdevenia per a mi cada cop més professió i menys candor. Va ser a partir d’aleshores quan vaig començar a prendre contacte –diguem-ne real- amb Josep Vallverdú (i amb tants d’altres amics i companys seus). Contacte que sempre he valorat i que va tenir un bonic llaç d’amics un dia d’estiu, quan jo, que era a Lleida, vaig ser convidada a sopar a casa seva. I vam menjar cargols, i ell em va ensenyar a fer-los, amb ceba i pebrot sortits del seu hort, i a menjar-los tot xerrant en bella companyonia ambla Isabeli el seu fill. No he oblidat aquell convit –que, vergonyosa, mai he retornat- ni aquest escriptoràs que és Josep Vallverdú, a qui vaig tenir la ventura de conèixer primer llegint i després compartint quimeres i professió.

És doncs, per la gratitud que, com a lectora, sento envers qui m’ha fet fruir de valent quan llegir era l’aventura més forta que em podia permetre, i pel respecte que sento per la seva persona, la de carn i ossos, que proposo ara, al possible lector d’aquestes mal engiponades línies, una breu anàlisi de la totalitat de l’obra narrativa juvenil de Josep Vallverdú, que sé insuficient.

És cert que, dins les lletres juvenils catalanes, dir Josep Vallverdú és dir cosa bona i segura, premiada repetidament i justa, d’anomenada nacional, estatal i internacional. És cert que el seu nom és un dels més emblemàtics, si no el que més, d’allò que es considera literatura per a nois i noies a casa nostra, i que és merescudament citat a tots els articles i estudis que es fan sobre el tema. Per tant, no en penso pas fer, d’apologia.

Ara bé: com s’ho ha fet en Vallverdú per accedir a la seva famosa reputació? Quins són els trets comuns de la seva obra? Què tenen, d’específic, aquests trets?

Genèricament, la totalitat de la seva obra juvenil, que abastaria molt més de cent textos si consideràvem la seva tasca a les revistes, i una mica menys de cent si només consideràvem els llibres, presenta uns trets narratius ben difinits, tant pel que fa als recursos del llenguatge, com pel que fa referència a les estructures narratives i a les edats lectores.

Ens trobem, doncs, davant un escriptor coherent, concís I metòdic, que sembla tenir molt clara la fita I l’abast de les seves ambicions. Vist amb ulls de lector és “un autor que no et falla” Vist amb ulls de crític és un autor “capaç de crear una línia pròpia” i, el que té més mèrit, de ser-hi fidel, lluny dels batzacs de la moda.

Acarem el llenguatge que utilitza Vallverdú. És un llenguatge, i s’ha dit repetidament, acurat, molt àgil, d’arrel col.loquial i popular en els diàlegs (cosa molt més patent en les seves mini-peces teatrals de “Cavall Fort”, per exemple) i d’arrel lleugerament més culta en els paràgrafs descriptius. Sempre preocupat per la sintaxi, Josep Vallverdú escriu amb frases curtes, incisives, molt ritmades. Ell és, al meu entendre, un artesà magistral en afers de puntuació. Té un cert do per l’el.lipsi, entre frase i frase, entre paràgraf i paràgraf, entre capítol i capítol. I potser encara en diria un altre, de do, si no fos que aquesta virtut, en ell deu ser, positivament, més fruit de la voluntat que no pas de la musa, i fa referència al lèxic: a cadascuna de les seves novel.les Vallverdú sap intercal.lar el vocabulari específic de la professió, paratge, època a què fa referència la narració, tant si és l’alguerès a Un estrany a l’Arca (Barcelona: Cruïlla, 1992) com la terminologia jeràrquica de la cultura bizantina a La creu dels quatre anells (Barcelona: La Galera, 1991), o el nom de les eines artesanes de L’home dels gats (Barcelona:La Galera, 1972), sense enfarfegar mai. Tot plegat fa d’ell un autor molt “gràfic” que és penyora que sempre plau als lectors adolescents (i encara més als il.lustradors de bo de bo).

I on es poden trobar aquestes meravelles? A les seves novel.les. Bàsicament, Josep Vallverdú ha publicat cada any, des del 1960, una novel.la adreçada a un públic lector al que als amants d’etiquetar les lectures per edats atorguen dotze anys. Doncs bé, què pot trobar aquest ideal lector de dotze anys a les novel.les de Vallverdú? Són novel.les d’acció, d’aventura, molt més emparentades amb les anomenades novel.les iniciàtiques, que no pas amb el denominat “realisme crític” o amb el gènere “fantasy”. Si bé no són mancades de lirisme, el seu to és abundantment més èpic que no pas líric. El seu substrat no és pas la rondalla popular, sinó més aviat la novel.la d’aventura i d’intriga del XIX, i, sobretot, de la novel.la d’aventures del XX. A aquesta, Vallverdú hi aporta una singular preferència pels protagonistes masculins, generalment joves (el ja citat El venedor de peixos o bé Bernat i els bandolers (Barcelona: La Galera, 1974) o Un cavall contra Roma (Barcelona: La Galera, 1975); o bé protagonistes masculins adults als que diferents circumstàncies obliguen a tornar a començar la seva vida (el ja citat L’home dels gats o bé L’alcalde Ferrovell (Barcelona: La Galera, 1981). Però aquest fragment d’article em quedaria massa reduccionista si no citava l’altre tipus de protagonistes que ha fet gran l’obra narrativa de Vallverdú: el protagonista de Rovelló (Barcelona: La Galera, 1969), la seva novel.la més premiada, és un gos, i els grans protagonistes de Saberut i Cua-verd (Barcelona:La Galera, 1982) són un colom i un llangardaix, per exemple.

Als seus herois, Vallverdú els situa en un rerafons ben perfilat, ja sia per les seves caracterísitques històriques, ja sia per les seves característiques geogràfiques. Així des de la prehistòria que fa de teló de fons de Tres xacals a la ciutat (Barcelona: La Galera, 1976) fins a l’actualíssima invasió motoritzada de Els genets de la tarda (Barcelona: Columna, 1992) aquest autor ens ha fet costat en un llarg periple de moments històrics. I el mateix ha passat amb la geografia, on, per osar un exemple, citaríem l’ Àfrica de La caravana invisible (Barcelona: Aliorna, 1986). Un cop acotat l’espai i el temps de les seves narracions, Vallverdú aboca els seus protagonistes a una acció individual, fruit de la reflexió intimista, que gairebé sempre repercuteix en el benestar de la col.lectivitat. És a dir, l’acció que Josep Vallverdú proposa no és mai gratuïta, a base de l’acció per l’acció, la intriga per la intriga, no. Tant el personatge principal, com els secundaris, han de trobar en la causa i, sobretot, en l’efecte de l’acció, l’inici d’un renovat equilibri de convivència. I aquest equilibri percaçat –ha de tenir, diríem- un abast sociològic i ecològic.

Segurament és per això, per mor d’aquest equilibri “ideal”, que Josep Vallverdú escriu. Jo crec que és un escriptor equilibrat. També crec que és un escriptor que no juxtaposa, ans al contrari, que es val de la novel.la per fer confluir mons, gent, éssers… I que treballa en solitari, com els seus herois. I que observa, com els seus protagonistes. I que fa: fa llibres, ni que siguin novel.les dins d’aquest tan bescantat àmbit de la literatura per adolescents, pel goig de fer realitat impresa allò que fóra ideal de somiar com a vivència. I que estima: estima allò que l’envolta: terra, gossos i persones, perquè de tots ells en treu la clau de volta per estimar altres terres, altres animals i altres persones. I que respecta: respecta els seus propis límits tant com respecta les opcions (literàries o no) dels altres. I que s’interroga, sovint i amb contumàcia, sobre si mateix i sobre el que l’envolta, tant si és el temps, com l’espai, com l’art. I que prefereix la senzillesa a l’ampulositat, la quotidianitat a la disbauxa, el seny a la rauxa. Perquè és –i és vol- humà.

Que ningú es pensi que aquest semi-perfil de la seva personalitat l’he tret del meu tracte habitual amb ell. Ai las, no ens hem vist pas gaire sovint, ell i jo! L’he destriat dins la seva literatura juvenil. Tanmateix deu ser així com molts nois i noies se’l deuen imaginar. I si ho he endevinat, si l’hem encertat, només ell ho podria dir. En tot cas, Josep Vallverdú, perdona’m si no he reeixit en el meu propòsit de fer una anàlisi de la teva obra. I moltes, moltes gràcies, per haver-la escrit.