Andreu Loncà
Serra d’Or, 388 (abril, 1992)
El darrer llibre de Josep Vallverdú (Lleida, 1923), intitulat Les vuit estacions (1991) pren una forma inèdita en la seva ja vasta i diversa obra literària: el dietari. Aquests papers privats esbombats en públic abracen cronològicament dos anys complets, des de gener de 1988 fins a desembre de 1989.
Vallverdú és d’aquella mena d’escriptors tan extraordinàriament imaginatius, versàtils i sorprenents en la seva obra narrativa com terriblement monòtons i circunscrits a uns temes i recurrències en la seva literatura personal. Aquesta constatació val només com a pura i simple observació, car tots som reiteratius. Segurament, d’aquesta reiteració en diem “caràcter”.
En efecte: si la seva obra adreçada a un públic juvenil prenia el carés d’una investigació en diversos temps històrics, llocs i situacions extraordinaris i aventures fora del comú, la seva vida personal és allunyada de qualsevol vel.leïtat aventurera. L’aventura és interior i imaginada. Probablement és per tot això que en els seus llibres personals no ha fet de si mateix un personatge ni un protagonista. Ja ho apuntava escaientment Josep Murgades en el pròleg del llibre en referir-s’hi: “Vallverdú defuig el reflex especular i, doncs, desisteix d’inventar-se un personatge a partir de si mateix.” Vallverdú defuig la confessió personal i fa l’efecte d’usar la forma del dietari per encabir-hi les seves preocupacions i opinions.
Ser és ser vell, deia Joan Fuster amb la seva lucidesa característica. Josep Vallverdú no fa com Enric Sòria en l’excel.lent volum Mentre parlem o com diu que fa Josep Pla en El quadern gris. El seu dietari no és, en definitiva, un camp d’entrenament de l’escriptor novell. No són “articles sense encàrrec, consideracions intempestives, assajos clandestins, columnes d’una premsa inexistent o inabastable”. Però sí que hi ha alguna cosa de tot això. Certament, la vellesa, el declivi físic i moral no hi són presents especialment. Vallverdú és home literàriament prudent que vol bastir-se un clos i no està per esgarips romàntics ni, probablement, cap strip-tease fraternari. L’educació rebuda, els anys d’auto-formació, la discreció i la decència obliguen a dir però, en cap cas, a descordar-se. El control, ben noucentista, per cert, de les emocions és un dels leit-motive del dietari.
En la tradició moderna del dietari cal ressenyar alguns llibres prou diversos i personals com per crear una tradició pròpia en el si d’una diversa tradició europea: El Quadern gris, Les Notes del Capvesprol o les Notes per a Sílvia de Josep Pla; els dietaris de Joan Fuster per a qui el diari es converteix en una forma més on encabir assaigs i literatura d’idees; el Diari 1918 de J.V. Foix; el diari de Pere Gimferrer; Bosc Endins de Valentí Puig i el diari d’Enric Sòria intitulat Mentre parlem.
El dietari, dins la millor tradició catalana del gènere, és “una espècie de literatura en samarreta”, un dipòsit d’apunts, d’anotacions pausades, d’articles assossegats sense pressió de temps i espai, d’explicació de si mateix literàriament (i fins cívicament) parlant.
M’interessa recalcar aquesta idea: en un país que posseeix dos diaris catalans i una televisió d’abast relativament nacional i alguns altres diaris d’abast local, la possibilitat de ser explicat, comentat, criticat, conegut en la justa mesura –sense excessos avergonyidors però sense silencis o tòpics rebregats- és nul.la o escassa. Les tribunes públiques on exposar l’opinió són poques. En aquest context, l’escriptor ha de ser l’explorador de si mateix. I aquesta dèria es nota tant en els articles com en el dietari: Vallverdú vol deixar constància de si l’han entrevistat o si l’han convidat o li han traduït un llibre perquè probablement sap que no hi ha un espill periodístic que pugui donar una imatge diàfana, clara, contrastada del seu quefer. Ell fa també de periodista cultural. No debades ha descrit que l’escriptor perifèric ha de mantenir una agudesa crítica molt més activa pel fet que rarament és criticat, comentat per una premsa o uns estudiosos que es dediquen a altres coses i a altres temes. Ho deixo anotat: la consolidació d’un moviment literari o d’un escriptor també és el resultat d’una premsa atenta, informada, capaç de donar unes visions raonades dels escriptors que conreen una literatura en un determinat país. I de manera parella d’uns lectors, semblantment atents, informats, capaços de llegir i donar opinions contrastades. En aquest sentit, la mancança a Ponent és notable.
Al diari de Josep Vallverdú, un lector normal pot trobar perfectament netes i dibuixades les vetes temàtiques dels seus llibres personals. Provem d’esgranar aquests temes recurrents en altres llibres personals seus com ara Indíbil i la boira (1984), La lluna amb les dents (1989). La contundent desqualificació del sistema educatiu actual: “ningú no vol exercir la prerrogativa de manar, l’enrasament per baix de l’exigència a professors i alumnes”; la justificació del perquè no s’ha lliurat a la política activa: “Opino que el joc polític canvia, destenyeix i desfigura la gent”; la revisió, a dècades, de la pròpia vida: “Tinc prou anys com per veure dècades com si instants fossin”; la malfiança davant de tota mostra d’ostentació gregària: homenatges, reunions socials; el moviment vodevilesc del protocol (i, doncs, del poder); el record de Catalunya Visió com un exercici d’observació directa i d’amistat, probablement idealitzada amb el temps, amb el fotògraf Ton Sirera; el paper i la funció de l’escriptor perifèric (nota del 12 d’abril de 1988). “Avui en dia, a més de ser ciutadà del padró, cal ser ciutadà dels mitjans”; “l’autor perifèric esdevé autor zonal”; notes de viatge professional a Bolònia (Vallverdú és dels que viatgen amb la imaginació sense moure’s de casa); les envegetes dels escriptors que trionfen i guanyen pocs o molts dinerons; el fet de col.locar-se al costat dels escriptors que cerquen el públic –Segarra, Folch i Torres, Simenon- tot i que amb un punt d’elitisme producte de l’esforç i el treball (Vallverdú és un producte típic de l’educació de la voluntat); la reflexió i la valoració de la traducció com una extraordinària gimnàstica mental. La gràcia i l’impacte del català medieval; les giragonses de la jubilació i el canvi de casa; les transformacions de la vida rural; els revolts que ha pres la seva pròpia vida; el record de la gent que fatalment ha mort i tantes altres pàgines memorables.
Segons el meu parer, el llibre és pulcrament editat per Pagès Editors que va pel camí de deixar de ser una impremta i esdevenir una editorial amb cara i ulls. Només un retret: la dispersió. El llibre de Vallverdú, com les memòries de Josep Lladonosa o d’Antoni Bergós, no desentonarien gens en una col.lecció de memòries i dietaris amb un nom, una marca i un disseny específics; si no, el lector normal va de bòlit.
Esperem amb candeletes els parlaments inèdits I altra mena de papers de Josep Vallverdú, tot just per recordar que no és cap cadavre exquis,
I per acabar. No fora cap follia demanar a Josep Vallverdú una Obra Completa amb prólegs, estudis i ordenació escaient feta per professors competents, per tal que l’escriptor perifèric, tot terreny, pogués donar als lectors una obra ordenada, endreçada temàticament o segons els criteris que hom decidís i que acabés aquesta dispersió global de tots els papers que ha segregat, n’arrodonís la panoràmica i la situés dins d’uns paràmetres d’interpretació adients no solament com a apèndix d’una literatura important.