Andreu Loncà
Ressò de Ponent, 132 (octubre de 1995)
Són els rastres de l’animal més lliure: el llegidor que fa anotacions, subratllats, relacions d’una obra escrita i lliurada al públic. Carles Riba havia titulat un dels seus volums de crítica Els marges tot al.ludint als escrits fets als marges. Era una posició modesta: les notes crítiques de Riba no poden ser escrites en cap marge. Riba tirava molt lluny i exigia molt del lector de crítica que entre la variada gamma de lectors deu ser el summum del lector.
Jo em sento sobretot lector. I a més, un lector arrauxat, canviant, dispers i guiat per una o altra passió, que és una de les formes de llegir més normals. Llegim perquè ens agrada i llegim el que ens agrada. De manera que en reivindico el plaer de la lectura. Fins aquí, evidències.
De tota manera, hi ha moltes maneres de llegir. Llegir és una operació intel.lectual força complexa que presenta moltes cares i que es va aprenent, com tot. Em cau molt bé la mena de lector que és molt a prop de l’escriptor. Sempre m’han agradat les observacions crítiques dels escriptors. Sóc del parer que lectura i creació són a tocar. Llegir porta a escriure. I escriure porta a llegir. Naturalment també porta a mirar, a escoltar, a preguntar, a intuir, a remirar, a fixar-se en els moviments dels homes, i com llurs paraules i llurs accions i fets no concorden, i a mirar com el vent despentina els arbres. Llegir té molt d’edificació mental. Tu mateix ets manobre, paleta, guixaire, pintor i arquitecte. I pots seure a la cabana, casa o palau que has bastit. És recomanable que els altres també es dediquin a la vasta obra d’edificació perquè no hi ha res de més agradable que ser hoste d’un bell palau bastit per a un altre home o dona i fumar-hi una pipa i prendre un cafè i una copa de conyac, parlant, conversant.
Llegir porta a imaginar. Imaginar, com diu l’etimologia del mot, és fer-se imatges com les que he intentat de pintar adés. Fer-se idees, que en justa etimologia també vol dir “fer-se imatges”. Després hi ha coves, cabanetes vora el riu o la garriga, cases, pisos enxovats, gratacels i naus espacials que graviten per l’espai. La diversitat de cases correspon a la diversitat de lectors i de lectures.
Som gegants perquè podem posar-nos a damunt de les espatlles dels que ens han precedit. Podem fer cases més sòlides i més amples i més claroses perquè podem escoltar i demanar parer i força a altres constructors més experimentats.
Hi ha lectors fets i dúctilment emmotllats en altres llengües: Ferrater I Pla tenen un cert fons comú perquè sobretot eren I havien estat copiosos lectors en francès. Murgades és lector d’alemany de l’est. Foix ha estat un lector persistent de català medieval. Fuster té alguna cosa d’orteguià, vull dir de l’espanyol llegit abundantment en època de formació. Ni que sigui per reacció.
Això també són evidències. M’agraden molt especialment les notes de lectura que plantegen les obres des del punt de vista del creador, del poeta. Tant sigui les crítiques que feia Gabriel Ferrater o Jorge Luís Borges, però també han acabat agradant-me les crítiques més erudites del món medieval, en especial les que feu Joan Fuster o Umberto Eco. Pla no passa per crític i és un crític sagaç que quasi sempre fa diana. Fuster, no gaire, i deu n’hi do de com podia ser de punyent –i punyeter- en una sola frase.
La crítica, però, vista i entesa com a operació de lectura, sospesada honestament, hauríem d’acceptar que parteix de poques eines intel.lectuals a les quals hom pugui atorgar un valor universal. Tota crítica pivota sobre els gustos, els desitjos –alguns d’estrictament individuals, d’altres de propis de l’època o de la societat- i valors que hom atorga a la literatura en una determinada època. Els catalans de la Renaixençaençà, com a mínim, hem afegit un suplement de nacionalisme, de rescat de la pàtria moribunda als papers galdosos que sol atribuir-se a la literatura escrita.
Tota crítica radica en la subjectivitat, ço és, en el subjecte. En aquest ser perfectament desconegut inaferrable, inaprensible en la seva totalitat. Vull dir que les raons últimes de tota crítica són un pur misteri. Qüestió de gustos personals, qüestió de gustos d’una època, d’una societat; reivindicació d’allò que és propi davant del que és aliè, negació del que és propi davant del que és aliè; negació del que és propi davant del que és aliè. Què sé jo! Hi ha un molt perceptible moviment pendular davant dels contrastos que es pretenen antagònics, Les oscil.lacions són perceptibles i l’aturada, com escrivia aquell deu ser la mort.
Carles Riba es demanava davant una certa obra literària: què és? què val? La primera pregunta amb una mica de cultura literària es pot respondre satisfactòriament: basta relacionar-la amb la tradició. Ni que sigui per reacció. La segona pregunta exigeix un risc, és una mena de salt mortal sense xarxa. Sospito que tot crític hauria d’ensenyar les seves cartes (i que aquestes no estiguessin marcades) però això només ens dóna seguretat sobre l’honestedat del crític, no sobre la seva vàlua.
I al capdavall, saber els gustos dels crítics ni ens ha d’impedir de gustar l’obra ni tampoc ens assegura que els nostres gustos i els seus tinguin cap punt de contacte. A l’últim, a l’últim de tot, anem on el cor ens porta. El cor i la raó, és clar.
De la vasta obra literària, que abasta la narració per a adolescents, la narració tout court, l’assaig que gira a l’entorn del país i de si mateix, l’obra periodística, la traducció literària, les conferències i els articles de crítica literària de Josep Vallverdú no en podem dir gran cosa amb sentit, a gratcient. No disposem de cap lectura crítica completa, cabal que sàpiga destriar el gra de la palla. Unes lectures –el plural resulta ben escaient- que sàpiguen valorar allò que excel.leix en la seva obra i allò que és per sota de la mitjana. Aquells valors indestructibles i la pallarofa destriable. Necessitem lectures parcials i visions més globals; necessitem aportacions laudatòries i crítiques espaterrants. Posseïm el distanciament necessari? l’enfocament crític emboira i entela, com en altres escriptors que han hagut de defensar la identitat nacional, la seva vessant com a escriptor nu?
A partir d’un determinat moment, Vallverdú decideix esmerçar-se a fer cada any un llibre de literatura juvenil. El mercat ho reclamava; l’efervescència catalanista, escolar i de redescobera de la llengua, ho exigien. Vallverdú aplica la seva versàtil imaginació a la creació cada any d’una novel.la juvenil.
Tothom sap que Vallverdú té talent literari. No seré jo qui ho descobreixi: presenta un do de llengua remarcable i una capacitat per situar accions. Hauria estat un bon guionista de cinema, com en Manuel de Pedrolo, si hagués hagut a Catalunya indústria cinemaogràfica.
Mentrestant Josep Vallverdú sap que el seu motor literari té prou cavalls de potència per encarar una obra d’assaig que sigui premiada en una convocatòria prestigiosa. Durant dues convocatòries presenta dos llibres al premi Josep Pla (un dels premis més prestigiosos d’assaig literari clàssic). En la primera convocatòria és finalista després d’un llibre brillant de Baltasar Porcel dit Difunt sota ametllers en flor i en la segona volta queda després d’un llibre de Josep Piera dit El cingle verd. Queda dolgut, i ho expressa per escrit diverses vegades, de la poca publicitat i del poc interès que mostra l’editorial Destino pels seus llibres. En especial Indíbil i la boira és un dels seus millors volums.
La nostra crítica, si ha existit, sempre s’ha dit i s’ha fet sotto voce, amb sordina. He sentit i he reproduït en algun article de diari les apreciacions de molta gent que critica però que no aireja llurs crítiques. En tot cas s’ha instal.lat en les publicacions –vegeu la Miscel.lània Vallverdú i la revista Urc– una mena de cantarella no sempre pel que ha escrit i com ho ha escrit Vallverdú sinó perquè ha estat un escriptor català de pedra picada. Ha estat un atot en una regió especialment atacada per intents secessionistes i “lleidatanistes”. Ha estat, al cap i a la fi, l’aplicació d’aquell aforisme segurament encunyat en la decadència cultural que fa “Puix parla català, donem-li glòria”. No s’ha propugnat cap mena de discussió literària sobre la seva obra. Se l’ha aixecat als altars de les vaques sagrades. I per a més inri, no se l’ha llegit. Qui pot dir a hores d’ara que s’ha llegit tota l’obra de Vallverdú? Qui pot dir que coneix a tocaditet la seva obra narrativa, extensa i dispersa en tot de col.leccions i editorials? Qui pot dir que coneix a fons la seva obra cívica, el que ell anomena els llibres personals o els seus llibres de viatges? Molt poca gent. Una dotzena de lectors? Dues dotzenes? Més? No és, al capdavall, una situació irrisòria?
Vallverdú, d’altra banda, ha patit una societat cultural pobra d’estímuls que ha basculat bé cap a l’autocomplaença sense nervi o bé cap a l’autoodi ferotge. I ell era al mig tot intentant entendre què passava davant dels seus ulls. Vallverdú és un self-made man típic. No a la manera americana amuntegant dòlars sinó a la catalana: amb un treball permanent i sistemàtic, fent llibres.
Vallverdú, doncs, té al seu favor la grossa virtut que ha tirat pel camí de l’autorealització personal i intel.lectual en un temps i en un país de poca coloració cultural. I de gens de crítica. Ell ha conformat la seva circumstància amb alguns apunts de desdeny per la manca de fibra i ambició moral del seu entorn. A Festa Major (1960) ja s’hi pot llegir, entre línies, en el primer relat dit “Monsieur Grasz, pyrothecnic”, aquests distanciaments d’aquella gent vulgar, en el pitjor sentit del mot que menysprea el pirotècnic, una mena d’alter ego de l’artista, del creador, “es revoltava contra aquesta horrible convivència del foc imponderable que es fonia en el cel i de la picant i rovellada escena sobre una coca”.
La fulguració ígnia de l’art enfrontada a la vulgaritat d’una coca de recapte menjada per noies rient de bajanades dels acompanyants. L’artista que nota un distanciament moral profund entre ell i la seva societat.
Ell mateix parla entre línies a les primeres planes de Proses de Ponent (1970) un dels atots de la seva obra assagística, tot cercant arguments per defensar la manca de cultura literària de Ponent, les seves causes immediates, mediates i sobretot remotes. De fet hauria pogut argumentar el contrari: la tradició literària a Ponent, per bé que discontínua, oscil.lant i de qualitat variable, existeix. Des de Màrius Torres fins al mateix Vallverdú. Però també Joan Santamaria, Mossèn Antoni Navarro, Joan Duch i Manuel de Pedrolo. I tota la colla de gent que escriu i publica a partir de la meitat dels anys vuitanta. Segons com els reculls d’articles de crítica sobre autors de Ponent De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980) contradiuen ben extensament la tesi expressada en Proses de Ponent. És mentida que Ponent no posseeixi una tradició cultural literària. És simplement una tradició subterrània –no admesa mai per Barcelona per mor de ser confós amb un o altre secessionisme cultural i també per un ranci provincianisme dels ponentins que s’enlluernen del que ve de fora i no saben valorar el que és propi-. La dita tradició és oscil.lant per causa de guerres, setges i dictadures, i possiblement per raons més complexes. Per exemple perquè falten edicions cabals d’autors poc coneguts com ara Joan Duch, que ara ha enllestit Joan Cornudella o Joan Santamaria que estudia Miquel Viladegut, i tants altres.
Rellegir Vallverdú i rellegir la tradició ponentina em sembla a hores d’ara una feina apassionant que cal fer. Hi calen moltes intel.ligències i molts braços.