Andreu Loncà
Ressò de Ponent, 150 (juny, 1997)
Davant la inapel.lable supremacía massiva dels serials televisius, els contractes milionaris dels esportistes, la nova moral del 0’7% per al tercer món, les lluites entre els okupes i la política nacional, les runes de l’antic socialisme d’estat, la por a l’exhauriment ecològic del planeta, l’opressiva publicitat dels automòvils com a signe de distinció de classe, els supermercats, els films d’efectes especials i l’internet, la BibliotecaVallverdú, ara premiada, té tot l’aire de pertànyer a un altre temps, a uns altres valors educatius i a unes altres classes socials que pugnaven per fer prevaler els seus models i valors socials. La BibliotecaVallverdú, ordenada segons criteris temàtics: El vent de la història, El vent de la fantasia, El vent de la mitologia… és una obra amanosa, de tapes dures i impressió nítida, de paper fort i pulcra edició que té el sabor dels ous d’abans, la llet de vaca d’abans i el pollastre de corral d’abans.
Al meu entendre l’obra narrativa de Josep Vallverdú caldria situar-la en els paràmeres del que podríem dir, i prenguin l’accepció cum granus salis, i d’una manera aproximada, allò que hem convingut en anomenar la ideologia de la classe mitjana. La classe mitjana es troba entre dos focs: entre les masses obreres assalariades, que tenen en la seva força de treball el seu capital i les classes burgeses que disposen del capital financer i patrimonial necessari per crear riquesa i mantenir la seva preeminència social i ideològica.
Sense patrimoni ni riquesa heretada ni possessió de mitjans de producció –vull dir alguna que altra fabriqueta o negociet-, les classes mitjanes només tenen en el treball, en la intel.ligència i en l’esforç la seva pedra de toc. El seu alçaprem. És així com hem d’entendre l’enorme energia despesa per Josep Vallverdú: com un enorme esforç per descollar d’entre la mitjania que té en la laboriositat i una certa gosadia un dels seus elements característics que correspon a una de les seues màximes humorístiques: una mosca atrapada en un got de llet acaba fent mantega. O potser citant Píndar, triat per ell mateix: “L’obscur silenci escau als qui res no gosaren”.
És molt probable que l’obra narrativa per a joves, el seu llegat, la seva herència per a la comunitat, per al bé comú, nasqués molt estretament lligada a un context social i cultural –la lluita contra la dictadura i un cert catalanisme de caire cultural- que deuria girar a l’entorn de la revista Cavall Fort, l’editorialla Galera–i el seu promotor, Andreu Dòria i Dexeus, traspassat només en eixir el primer volum dela BibliotecaVallverdúal carrer-, i certes institucions educatives com ara l’escola Alba i l’escola Espiga, a Lleida, i altres arreu del país. Deu de correspondre exactament als paràmetres de la cultura de les noves classes mitjanes urbanes, formades culturalment a la universitat, catalanistes i moderadament d’esquerra en cap cas revolucionària, en un moment històric que no posseïen cap recer institucional on aixoplugar-se.
Perquè l’obra de Josep Vallverdú és una obra que vol “ensenyar entretenint” segons la dita clàssica. El propòsit docent de les seves novel.les salta a la vista només en anotar que Vallverdú, per exemple, empra paraules derivades de prefixos amb un gust tot savi de professor de llengua. Només cal llegir algunes planes de qualsevol de les seves novel.les per adonar-se que Vallverdú vol ensenyar. Vol ensenyar llengua catalana. Vol ensenyar història universal, vol ensenyar l’humanisme grec, vol ensenyar antropologia i vol proposar uns models de conducta morals als seus lectors. I en cap cas no vol ensopir ni avorrir els lectors. Des de la primera ratlla els situa in media re, no els obscureix els capítols,no els eriça la novel.la de costeres ni de dificultats avanguardistes.
Sense aquesta perspectiva no entendrem res de res. El propòsit educador de Vallverdú amera de cap a cap les seves obres. I aquest fet inapel.lable pot esdevenir una enorme qualitat o un enorme perjudici només que canviïn els valors i els mètodes que governen l’educació. O que noves classes socials populars accedeixin a l’educació i no puguin trobar en les seues obres referents i espills on reflectir-se.
Dins del sistema de pesos i mesures de la seva classe social, la literatura és un mitjà per accedir a la cultura humanística que té en el llenguatge l’argila bàsica per afaiçonar la seva personalitat –la del lector, vull dir- i la seva concepció del món. És per això que la precisió i l’amplitud lèxica, la riquesa expressiva, la contenció sintàctica, l’anivellament estàndard i el gust per escriure bé formen part de tots els seus llibres. Ara bé, comença a detectar-se que les classes altes, partidàries decidides de l’economia mundialitzada com a rectora de tota la vida social, de la disciplina com a mètode i l’anglès com a llengua franca d’ascensió social, s’interessen molt més pels coneixements tecnocràtics, econòmics i científics com correspon a una època de desenvolupament tecnicocientífic.
Un altre element constitutiu essencial dels seus llibres el poua de l’humanisme grec. L’art narratiu de Josep Vallverdú, tal com es pot llegir a l’excel.lent volum intitulat El vent de la mitologia, és un art fet a la mesura de l’home, i on l’home és la mesura de totes les coses. I, en el matix sentit, diria que és un art que posa molt d’èmfasi en l’individu diferenciat, únic i senyor del seu destí. La història del fosc pastor a Mans de bronze que es rebel.la, quasi d’esma sense tenir-ne plena consciència, contra el destí brutal de ser sotmès i anul.lat, resulta ben significatiu i èticament modèlic.
Els reis, els dèspotes, els monstres i els impostors de tota llei i nació són bandejats per homes heroics, que es fan a si mateixos i despunten des de la seva migradesa inicial. Moltes de les històries de Vallverdú són històries de la seva ascensió social a través de l’enginy, la fortalesa moral, la intel.ligència en un clar exemple de conducta moral proposat als lectors.
A més a més, en l’obra narrativa d Vallverdú mai no hi aflora la maldat intrínsecament perversa sense causa ni motiu, ni la tragèdia sense remissió ni les instrospeccions en una consciència contradictòria i bruta. Els seus herois són homes joves de carn i ossos que es llancen a una aventura pel gust de la veritat o de l’aventura per se, pel gust de la justícia. Com si l’art encara posseís un tremp redemptor i rialler. En aquest sentit, moltes de les seves obres defugen el mal i pinten paisatges riallers on la bondat, al capdavall, triomfa.
És en aquest sentit que crec que l’art de Vallverdú és un art pedagògic. Per a bé o per a mal. En aquest sentit remarcaria que mai –o gairebé mai!- Vallverdú a cap excessiu rebaixament d’exigència ètica ni estètica, ni, en cap cas, a un art popularista o sentimental com a vegades relliscava Josep Maria Folch i Torres en algunes Pàgines viscudes, l’altre exemple català d’obres juvenils adreçades a un públic amplíssim. Carles Castellanos recordava en analitzar la novel.la dels anys vint i trenta com Folch i Torres era envejat pels enormes tiratges (i beneficis) que aconseguia amb la seva Biblioteca Gentil, per exemple, però alhora era criticat pel que els intel.lectuals consideraven com un rebaixament de la qualitat.
L’obra de Vallverdú correspon a una època de reconstrucció moral de després d’una llarguíssima i penosa postguerra. Tal vegada així comprendrem millor aquest èmfasi en el coratge i en la defensa de la llibertat que s’esmola –ja ho sabem- quan les dificultats són dures i emprenyadores. També sabem que en temps de placidesa aquest coratge tendeix a amollar cap a la mol.lície. No sé si els valors i els models proposats corresponen al món real que vivim ara que celebrem vint anys de democràcia en curs, en procés. Mai ni guanyada del tot perquè la llibertat i la participació en la vida pública no són una qüestió enllestida, acabada sinó un procés en perpètua recerca crítica i en perpètua inseguretat. Potser no cal que hi correspongui. Imperceptiblement el món ha canviat molt i encara canviarà més i més en profunditat. Potser amb certes dosis d’apocalipsis; potser amb retrocessos en certs aspectes i avanços en altres.
Al capdavall les seves novel.les són ideals: proposen un model de conducta en espais, temps i personatges molt diferents.Ideals en l’espai i en el temps. I ideals en els models morals que proposa. Al cap i a la fi esdevenen una mena d’ètica portàtil per a viure dignament.
methandienone
stanozolol
masteron only cycle
proviron side effects
what is anadrol
oxandralone