(Josep Vallverdú, un tarannà humaníssim i
una literatura que ha esdevingut universal)
Guillem Viladot
AVUI, 5.05.1990
Josep Vallverdú i Manuel de Pedrolo són dos escriptors catalans, nats a les comarques ponentines, que no tenen parió en nombre i qualitat d’obra escrita. Els dos, entre l’obra de creació i les traduccions, depassen el centenar i mig de títols. En el cas de Vallverdú s’hi ha d’acompanyar l’obra verbal, és a dir, aquells textos que procedeixen de conferències, pregons, xerrades, col.loquis, presentacions, etc. No és de la seva obra, però, de què voldria parlar, sinó del Vallverdú persona.
L’any 1956, el mes de febrer, Lleida se sent afectada per la cacera de bruixes que s’engegà a Madrid a resultes de la primera crisi universitària pels conflictes sorgits entre els estudiants i el SEU (Sindicato Español Universitario), obligatori. Les bruixes, a Lleida, érem tots els que escrivíem a Labor, que dirigia Cesc Porta, i la bruixa més grossa vaig ser jo perquè en el número de Labor , corresponent a aquell mes, s’hi publicava un paper meu dedicat a comentar dues obres de Rafael Alberti: Oda marítima i Oda a la pintura. Aquests dos llibres eren de poesia però el seu autor estava considerat la bèstia negra del règim, de manera que el seu nom no es podia escriure, i qualsevol referència havia de fer-se a l’autor de Marinero en tierra. El resultat va ser que vaig caure en desgràcia i no se’m va permetre d’escriure. Si no recordo malament, va ser aleshores que Josep Vallverdú entrà a Labor per fer la feina de crítica i comentaris literaris, tasca per a la qual, val a dir, estava molt més preparat que jo. L’acció de la censura va tenir, sense cap mena de dubtes, un efecte molt gratificant per a mi: l’inici d’una amistat amb Josep Vallverdú, una amistat fonda i persistent.
El tracte amb Josep Vallverdú ha estat intens, tan personalment com al llarg d’una abundosa correspondència, circumstància que em sembla que m’ha proporcionat un coneixement d’ell ben ampli.
D’entrada diré que Josep Vallverdú és un home nòmada pel que fa a la seva residència, i a cops penso si fins i tot és itinerant pel que fa a la dedicació a la seva professió i al cultiu de les amistats. Jo he tractat Vallverdú a Balaguer, a Lleida, a Sant Martí de Maldà, a Puiggròs i, ara, a l’Espluga de Francolí. Per tant se m’escapà l’època que l’escriptor residia a Sant Feliu de Guíxols i a Barcelona. Aquesta mena de diàspora proporciona,, donat el caràcter profundament nacionalista de l’escriptor, un arrelament que no s’escau en un lloc determinat, sinó que més aviat s’endinsa per tot el país, que ell coneix pam a pam. El paisatge, les contrades, la gent, han peixat una part important de la seva obra, Visió de Catalunya, una dotzena de volums els protagonistes dels quals són la terra i els homes.
Aquest coneixement de la terra pròpia i d’una colla de llengües (llatí, grec, anglès i francès) han fet de Josep Vallverdú un escriptor excepcional. La seva tasca d’escriptor de literatura infantil i juvenil ha depassat, pel nombre i la qualitat, l’estricta anècdota d’una aventura, ja que en els llibres sovint és present la nostra Mediterrània a través de la seva gent, dels seus mites, de la seva claror humaníssima sàviament transportada a unes coordenades de modernitat i de relació actualitzada. El nostre escriptor estima com ningú les coses menudes que ens acompanyen i que a cops es belluguen (gats, gossos, bestioles) o que a cops, estàticament, formen part d’un jardí o d’un hort: les plantes, els arbres, les flors, les fruites, els fruits…
El diumenge abans de Sant Josep, d’enguany, l’escriptor i la seva dona, la Isabel, ens van venir a veure: era per celebrar el sant amb l’amic. De primer vam anar a Artesa de Segre a veure el mercat; hi vam prendre uns gots de vi i uns trossos de pernil. En el mateix colmado, els Vallverdú ens van obsequiar amb una ampolla de Calvados dels temps de la dictadura. Després vam anar a dinar a Santa Maria de Meià, al costat de Vilanova de Meià, just a la falda del Montsec.
Feia un dia d’àngels, i a l’Hostal del Montsec, no hi havia ningú més que el capellà d’aquelles contrades, mossèn Joan Marquilles, amb qui vam bescanviar uns breus comentaris sobre Milan Kundera i la seva obra La insuportable lleugeresa del ser. Aquell dinar es podria interpretar com un dinar de síntesi, vull dir que, amb la lucidesa mediterrània, l’escriptor es manifestà l’home de sempre: cordial, entranyable i, sobretot, ple d’humor.
Després no vam parar fins a la seva casa a l’Espluga de Francolí. De primer vam visitar la meva escultura mòbil que emergeix, com un aferrissat testimoni d’amistat damunt una gespa verdíssima. Després vam saludar la gata que l’Urc ila Pik, els nostres gossos, van respectar en detectar el seu estat de pre-part. La fresca ens va treure del jardí i, un cop dins de casa, vam poder veure tot de canals de televisió per antena parabòlica i satèl.lit. Mentrestantla Isabel, l’esposa de l’escriptor, servia una cosa que ha esdevingut mítica al llarg de la nostra amistat: la crema, en aquesta ocasió, crema de Sant Josep.
La crema va ser entronitzada, sembla, a Sant Martí de Maldà, com una dovella de color, consistència i tonicitat perfectes al costat de la tupina (llom i llonganissa confitats) visceralment recolzades damunt unes llesques de pa amb tomàquet reverencials. Al seu voltant, com uns acòlits del més genuí antifranquisme ponentí, és a dir, progressia, ens acompanyaven el malaguanyat Ton Sirera, Cesc Porta, Manuel de Pedrolo (poques vegades) i Miquel Lladó (no gaire sovint). Amb gairebé tots aquests amics, a més de Leandre Cristòfol, es va crear el premi L’Argelaga d’Or, que el primer cop s’atorgà a El Correo Catalán, si bé només teòricament, ja que a la pràctica algú avortà la intencionalitat de distingir la tasca catalanitzadora d’aquell diari.
En totes les trobades, Josep Vallverdú sempre s’ha comportat com una persona còmoda, tranquil.la, lúcida, que improvisa gran quantitat d’acudits sobre el diàleg. És un home de gran capacitat d’observació, de relació i, sobretot, d’estimació. Jo m’arriscaria a dir que aquesta capacitat de donar i de rebre estimació és tan forta en ell que sembla que se’n defensi. La seva obra, ben llegida, dóna una mesura d’aquest amor. L’altra mesura n’és el seu fill Eloi.
El que potser no se sap gaire és que Josep Vallverdú és també poeta. Jo, quan tenia oberta l’editorial Urgell, li vaig publicar Poemes del gos. La poesia té aquesta virtut: la de deixar oberta la finestra de la identitat profunda. Si algú es vol fer càrrec d’aquest Vallverdú entranyable, que llegeixi aquests poemes, uns versos clàssics transparents, directes, que parlen d’allò que l’escriptor no ha tingut avinent de dir en aquesta llarguíssima llista de títols: narracions, novel.les, reportatges, viatges, textos diversos que, al cap i a la fi, palesen una cosa molt certa: la realitat d’un home resident en un país, Catalunya, que ell estima i serveix a bastament amb un tarannà humaníssim i una literatura que ha esdevingut universal en ser traduïda a les llengües més cultes del món.