Andreu Sotorra (AVUI, 11.02.2010)
En realitat, Blai Joncar és com si fossin dues novel.les. O una novel.la en dues parts, cadascuna de les quals té un protagonista diferent que parla en primera persona. A la primera, Els dies, Josep Vallverdú (Lleida, 1923) dóna veu a qui també dóna el títol, Blai Joncar, un preadolescent, fill d’un milicià sindicalista i activista republicà. El noi sap el que és perdre la mare en un bombardeig. Davant l’embat feixista sobre la població civil, el seu pare l’envia a una masia d’uns oncles on la guerra es viu, aparentment, d’una altra manera.
A la segona part, Els anys, la protagonista és Teresa Noguera i Joncar, cosina germana de Blai Joncar. Però aquesta parla ja des del temps viscut, som ara al 1980, per acabar de relatar què ha estat del seu cosí després de la guerra i també per donar un punt de vista no tan subjectiu com segurament ho faria el mateix Blai Joncar adult.
Aquest recurs de dobles protagonistes pot sobtar, d’entrada. Per què no continuar la novel.la al llarg dels anys amb la mateixa veu de Blai Joncar? La resposta es fa evident amb la resposta literària que aconsegueix l’autor. Si no ho fes així, la mirada de Blai Joncar perdria la força de la descoberta i l’idealisme que, malgrat la guerra, viu el petit Blai i aniria desvirtuant el seu mateix imaginari d’infància.
El cas és que amb aquesta dualitat de personatges, Vallverdú ofereix un retrat de les mil i una situacions personals que dóna i donarà sempre un conflicte bèl.lic. L’ambientació fora de la gran ciutat –un paisatge que Vallverdú no abandona mai- fa també que els lectors coneguin una manera de viure la guerra en un espai que gairebé es podria veure com un espai neutral, una masia, entre ratlla i ratlla del front, per on circulen finalment els desesperats desertors dela Repúblicaque reculen de la batalla final per no caure en mans dels feixistes, i els franquistes que entren en joc com a vencedors a manera que van guanyant terreny i ocupant el país.
Hi ha una intenció molt especial a remarcar les accions criminals dels uns i dels altres i també a generar una relació d’amistat que es crea entre el jove Blai i un pilot d’aviació feixista que cau abatut en un bosc prop del mas i que els oncles refugien, amagant-lo al paller, per no caure en mans dels republicans, cosa que farà que el militar franquista, que més endavant ocuparà càrrecs importants dins el règim de la dictadura, es recordi sempre dels qui li van salvar la vida.
La capacitat narrativa de Josep Vallverdú s’afegeix al seu registre lingüístic, tan corrent com ric i coherent sense invents estrafolaris ni concessions a llengües en contacte i és una altra de les garanties de la seva obra. El catàleg de personatges, accions, aventures, intrigues i històries vallverdunianes és dels més impressionants de la creació literària de la segona meitat del segle XX. Ara s’hi afegeix Blai Joncar, el més recent, un testimoni anònim d’un temps i un país que cada vegada més ha fet seva la necessitat i el deure de no oblidar per no perdre la memòria.