Andreu Sotorra
AVUI, 19.04.2007
Des d’ara, aquesta novel·la editada fora de col·lecció, en cartoné, la més recent de Josep Vallverdú (Lleida, 1923), es mereix ser al costat de les diverses edicions de L’illa del tresor, si pot ser, al costat de la de Quaderns Crema (2001), en cartoné blanc, traduïda per Joan Sellent.
No, no és que l’autor de Rovelló hagi plagiat Stevenson, sinó que, com ja va fer amb el personatge Divendres de Robinson Crusoe, de Defoe, ha donat continuïtat ara al personatge de John Silver -el de la crossa, el lloro Flint i el bossot de monedes- i n’ha creat una història nova que, al marge de conèixer o no L’illa del tresor, funciona per si sola amb tots els atributs de la novel·la d’aventures del XIX, però amb el llenguatge fort i també planer de Vallverdú.
Els que es lamenten que els clàssics ja no es llegeixen que comencin per aquesta novel·la de factura contemporània que mira a l’època posterior de L’illa del tresor. M’hi jugo una bona peça de vuit que després no se sabran estar de córrer a buscar l’origen del bucaner John Silver.
L’admiració que Vallverdú pot tenir per una de les obres que ha captivat tantes generacions es transmet en cada línia, en cada capítol, en el tractament que en fa. Josep Vallverdú parla amb afecte d’un perdedor i no té compassió en el retrat que fa de John Silver. En tot cas, li dóna una sortida honrosa que acaba sent la petita trampa literària perquè el lector s’hi senti identificat.
Sí, perquè, malgrat recórrer a un paisatge del segle XIX, la trama que s’ha inventat Josep Vallverdú sobre el que hauria pogut ser la vida de John Silver després de fugir en un bot de l’illa sense que ni el mateix Stevenson en sabés res més, té ingredients de novel·la contemporània, capaç de crear emocions com la més realista d’avui mateix. Ah!, i contràriament al que pot semblar, de L’illa del tresor, només la flaire. Referències d’alguns personatges i elements. I tot, des de la veu del jove Jim, ja fet home culte, en qui l’autor confia El testament de John Silver. Un tresor literari que no hauria de passar per alt a l’illa que l’acull.