Article d’Andreu Sotorrs a l’AVUI del 28.10.2004
titulat Molt més enllà de Robinson Crusoe 

M‘atreviria a dir que, a aquells que no hagin llegit mai el Robinson Crusoe de Daniel Defoe, l’autèntic, passar abans els ulls per l’última novel·la publicada per Josep Vallverdú els pot representar un estímul per conèixer què hi va haver abans d’aquest Divendres, un dels personatges del clàssic de Defoe, que l’autor ens recrea i humanitza ara al màxim, fent-li rebentar les entranyes, tant les de l’animal venjatiu com les de l’individu primitiu de bon cor que porta dins, transformant-lo en un personatge igualment de novel·la d’aventures de fa tres-cents anys, però identificant-lo amb un personatge desconcertat, decebut, fora de lloc, com molts dels que ronden perduts per porxades i carrerons de qualsevol urbs civilitzada del nostre segle.

Josep Vallverdú escriu Les raons de Divendres entre el 2000 i el 2002. És una novel·la densa, però amena, plena d’imatges, de paisatge exòtic, d’illes verges, de mars sense fi, de sentors, de sentiments, de llenguatge fort com el ferro, travat i contundent, en definitiva, vallverdunià. La va publicar just ara fa un any. I amb un pèl de paciència, i també de mala fe, he esperat que algun crític oficial dels que gosen atorgar premis anuals des de la trona la descobrís abans que un servidor en parlés aquí -falsa esperança!-, si més no perquè la col·lecció on s’ha publicat passa la maroma de la frontera tan difícil d’establir entre joves i adults i que l’editorial faria bé de resituar sense ambigüitats.

Les raons de Divendres és, al costat de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, l’altra novel·la catalana que qualsevol literatura normalitzada -¿o hauríem de dir honesta amb ella mateixa?- no hauria dubtat gens a posar al costat de la que, també per mèrits propis, ha estat la novel·la dels últims dos anys traduïda a més llengües, gairebé d’un sol cop. I, per cert, sense premi de la crítica en el seu moment, tampoc.

Recordo La pell freda perquè Les raons de Divendres té elements que aparellen les dues històries i, atenció, perquè La pell freda, de Sánchez Piñol, es publica el 2002, just quan Josep Vallverdú tanca l’escriptura de Les raons de Divendres. Per tant, no havent-hi cap possibilitat de connexió lectora ni d’influència mediàtica externa, es produeix, en un mateix moment, l’adopció d’un gènere literari i d’una ambientació i una temàtica que, tot i les distàncies i les diferències que es vulgui, es toquen.

Les raons de Divendres dispara la imaginació de Josep Vallverdú i fa que s’empesqui una continuació als avatars del personatge de Divendres, el nadiu sotmès per Robinson Crusoe, i que, saltant-se les lleis de Defoe, li atorgui un esdevenidor al seu gust, però incidint en les lleis de la natura, del dominador i del dominat, del joc de traïcions, de l’amistat tensa, del cultiu de l’odi, de l’idealisme per retrobar l’illa dels avantpassats i del desencant en descobrir que l’home blanc ha convertit els de la seva tribu en esclaus conformistes del mateix jou contra el qual Divendres s’havia rebel·lat, fins a matar, si calia.

Per això deia que Les raons de Divendres, una de les novel·les més rellevants de l’extensa obra de Josep Vallverdú -i escrita als 80 anys-, dóna als nous lectors l’empenta que feia falta per redescobrir com devien anar de debò -és una manera de dir- les peripècies a la ficció del nadiu Divendres amb el nàufrag Robinson, tal com el món, des que és món lector, les coneix.