Albert Turull
Lleida, 12 de gener de 2006
Amic Josep, Isabel, senyora directora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Carme, benvolguda), benvolgut Lluís (per cert, enhorabona per la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana), amics i amigues, senyores i senyors,
Bon dia, o bona tarda, o en aquest cas permeteu-me la llicència de dir bon capvespre, bona hora nona…És per a mi un veritable honor de ser avui aquí per presentar un llibre que serà reconegut, n’estic segur, com un dels més importants dins de l’extensíssima obra de Josep Vallverdú, del mestre. Us agraeixo, doncs, a la institució i a l’empresa convocants que m’hi hàgiu acollit i, sobretot, al mateix Josep, que m’hagi fet aquesta extraordinària confiança, que em temo no merèixer…
Deixeu-me dir, en primer lloc, que, abans i tot de llegir-ne i rellegir-ne el contingut, m’ha fet molta gràcia aquest llibre, sobretot per dues raons, una d’objectiva i una de subjectiva. La subjectiva, de fet, és una ruqueria, una cosa personal que no va més enllà de la casualitat: és aquest volum el número 86 de la ja molt notable col·lecció Guimet de Pagès editors –i resulta que el 86, el1986, abanda de ser l’any que va néixer el meu fill (que, per tant, enguany en farà vint, déu meu, com passa el temps, també per a mi, Josep!) va ser, si no l’any que ens vam conèixer (que això devia ser poc abans), sí l’any que més de relació vam tenir el Josep i jo, arran del II Congrés Internacional dela Llengua Catalana, on ell era el president de la delegació de Lleida i jo el secretari executiu: vam fer presentacions i curts i llargs viatges junts (conduint ell, que jo encara no tenia cotxe), vam reunir-nos dotzenes de vegades (i amb el Jaume Magre i el Víctor Siurana, entre altres que per sort encara viuen) i vam fer-nos fotos mig boiroses amb el castell i el pantà de Mequinensa de fons… (ho recordes?). Bé, aquesta és l’anècdota personal, agafada per la cua de les xifres. La qüestió diguem-ne objectiva, unida de fet a la qualitat general de l’edició del volum, es troba a la seva portada: aquesta foto, aquesta magnífica foto del Vallverdú de 80 anys ben posats feta per Manel Rey Cascales, que és un excel·lent resum del llibre: un autor que, arribat a l’edat a què arriba, sense dramatismes, n’assumeix l’essència –amb el que té de bo i de dolent– i que, tanmateix (o precisament), ens apareix en primer pla a la coberta del llibre, ocupant-la gairebé sencera, sense amagar la testa nevada però tampoc el somriure, i amb els ulls al mateix temps vius i cansats, desperts i lassos, interrogants i afirmatius… Quina portada, quina fotografia!
I bé: anem a la part del llibre de la qual és responsable últim l’autor, i comencem pel títol. El títol: l’hora nona (que literalment, en llatí, vol dir “novena”) és l’hora crepuscular dels romans, i Vallverdú, per edat, diu considerar que és en la seva hora nona, encarant o entomant o observant (que no és el mateix, i hi ha una mica de tot en el seu cas, em sembla) el crepuscle biogràfic [cf. full imprès de fragment: p. 65]. I és cert que, des d’un punt de vista estrictament cronològic, numèric, hom es troba, en superar els 80 anys com ell va fer el 2003, ja dins la seva novena dècada, oi? Per si de cas no quedava clar, ho rebla el subtítol: Llibre de capvespres. Entenc, hauríem d’entendre, doncs, que l’autor se sent en el seu propi capvespre, amb el clar del dia vital ja ben transcorregut, i potser albirant l’arribada de la nit… Déu n’hi do…
Però, ni en persona ni a través del llibre, vaja, ningú ho diria: trobem aquí –i aquí– un Vallverdú pletòric, en plena forma, lúcid i savi potser més que mai (també deuen ser coses de l’edat, això!), hàbil en la combinació de registres i tons, magistral com sempre pel que fa al domini de la llengua, en el qual assoleix aquell punt tan i tan difícil de fer-ho semblar fàcil…
D’altra banda, és clar, és obvi que aquí un cop més Vallverdú deixa de banda la ficció narrativa per endinsar-se en un altre dels diversos viaranys de la prosa assagística, i ho fa amb una força, un to i una ambició última impressionants. Dic ambició última perquè, aparentment, és un llibre lleuger, un dietari presentat com a epistolari, fet de fragments que, a més, com veurem, solen començar amb un to distès i fins irònic a propòsit d’algun dels sants o celebracions religioses del dia… Però més enllà d’aquesta primera aparença, en el fons, una lectura dels textos, ja sigui en el seu conjunt plenament coherent, ja sigui de forma aïllada, ara un text ara un altre, però amb el xip de la reflexió despert i apunt, revela un capteniment sòlid, una alçada moral i fins i tot, en segons quins capítols, un pessimisme vital –no gens dramàtic, sinó serè, però tampoc no gens dissimulat, sinó autènticament percebut pel Josep (això es nota) i transmès fil per randa al lector, amb pura sinceritat, amb to de confessió– que, tot plegat, de debò, deixen glaçat. Res de llibre lleuger, doncs. Més aviat un llibre d’aquells que, essent dietari (o més o menys dietari) des d’un punt de vista formal, podeu convertir de manera particular en dietari de lectura, també; vull dir: d’aquells que –com recomanava si no recordo malament Ramon Llull amb la seva obra més poètica i aparentment, només aparentment lleugera, el deliciós Llibre d’Amic e Amat– podeu o podríeu reservar un sol capítol per a cada dia, a fi de tenir temps per reflexionar-hi sense pressa i arribar al fons no solament del que s’hi diu sinó de tot allò que suggereix (diferent sens dubte, i aquí rau la gràcia, per a cada lector, i fins i tot per a un mateix lector en diferents èpoques o moments).
Però anem per parts – ja que ho porto escrit (em temo que per influència i respecte del mateix Josep), deixeu-me ser una mica ordenat, almenys un dia. Donaré quatre pinzellades a aquestes qüestions: la gènesi del llibre, la seva estructura, el to i algun dels seus temes principals.
Es tracta, ja ho he dit, d’una mena de dietari –vull dir, un dietari, sí, però un dietari singular– que, al llarg de 63 capítols (escrit no pas cada dia, doncs), s’enceta el març de 2004 i arriba fins al novembre del mateix any, data que també és la que figura al peu de la carta inicial, destinada a l’amic Niço, és a dir, Anicet Casañas (a qui d’altra banda és dedicat el llibre), carta que al mateix temps fa de pròleg i serveix per desdibuixar un poc, d’entrada, el gènere de l’obra: si crèiem ser clarament davant d’un dietari, ara resulta que pren una certa aparença d’epistolari… (Bé, en realitat, podríem dir que es tracta d’un dietari epistolar o, a la inversa, d’una successió fictícia de cartes tan sovintejades que, en efecte, esdevenen un dietari… Tant hi fa: no crec que sigui qüestió d’angoixar-nos per una etiqueta de gènere; al contrari, podem ben gaudir-ne, d’aquesta volguda hibridació, d’aquesta habilitat per situar-se a mig camí, sense deixar-se encasellar amb la facilitat que alguns crítics voldrien…).
En aquest període de nou mesos (dada potser també significativa: nou de nona, nou mesos com un part, etcètera), a banda de les reflexions més o menys intemporals i de les motivades precisament per l’edat i la constatació del pas del temps, s’esdevenen tot de coses, de manera que, a més de dietari real i epistolari fictici, la cosa pren encara un tercer matís: el de crònica. Una crònica personal, és clar, i ben cert que una crònica crítica. Per exemple, durant aquest temps, que pràcticament s’enceta amb el lliurament del doctorat honoris causa per part dela Universitat de Lleida (fet en el qual, com a membre del Departament proposant, tinc el goig d’haver-hi tingut alguna cosa a veure) i alhora amb les famoses eleccions del darrer canvi de govern a l’Estat, en aquests mesos, dic, es produeix la mort de Joan Oró, personatge eximi i amic de l’autor, o esclata l’enèsima crisi política (més que filològica, no cal dir-ho) entorn de la filiació del valencià respecte del català, o, en un àmbit més familiar,la Isabel i el Josep sofreixen un accident de trànsit que, amb les seves conseqüències per sort no tràgiques, marca una bona part de la vida quotidiana d’aquell any…
Hi ha un poc de tot, ja ho veieu, i després hi tornarem una mica més. Però em sembla que, en l’estructura del llibre, malgrat la seva gestació dia a dia i per tant en bona mesura a expenses dels esdeveniments, gairebé res no és casualitat. Em refereixo a coses com les següents (que, per cert, em recorden el gust pel joc numèric i per la simbologia de tot tipus que es troben en la poesia de la Rosa Fabregat, que vam presentar en aquesta mateixa sala, si no em falla la memòria, fa uns pocs mesos): d’una banda, potser (no ho sé), el nombre mateix de capítols, ja que 63 fou l’any que Vallverdú va guanyar el seu primer gran premi (el Ruyra amb Trampa sota les aigües), però d’una altra banda, d’això n’estic molt més segur (vull dir que no pot ser casualitat) el fet que aquests 63 capítols estiguin dividits gairebé per la meitat (o agrupats, vaja) en dues tongades (amb aquest nom, sí: Primera tongada i Segona tongada), i de tal manera que el salt de l’una a l’altra no es produeix ni tan sols amb un canvi de mes, sinó que té lloc a mitjan juliol: i si el primer capítol de la segona tongada és notòriament especial perquè, tal com s’hi explica només de començar, és el dia d’aniversari del Josep (per cert, diada dela Mare de Déu Reina dela Pau: déu n’hi do, també, dels símbols que podem estirar-hi!), resulta que també ho és, de singular i significatiu, el darrer capítol de la primera tongada, i en aquest cas per partida doble: és Santa Isabel de Portugal (i bé: aquí hi hala Isabel…) i, a més, és el dia que, segons s’hi explica, fan una visita vers el Segrià, a casa tot just de l’amic Anicet Casañas, que, com hem vist abans, és el destinatari de les cartes a partir de les quals es va construint el llibre. Tampoc l’inici de tot i el final no em semblen casuals pel que fa a les dates: el primer, com he apuntat fa poc, coincideix sobretot amb el doctorat honoris causa, mentre que el darrer correspon amb la diada de Sant Martí de Tours, que, com sembla prou evident, és el patró, entre altres llocs homònims, de Sant Martí de Maldà, el poble originari dels Vallverdú (amb el permís dela Lleida natal i de les residències successives a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Balaguer, Puiggròs o l’Espluga de Francolí…). I fixeu-vos que el seu simbolisme apareix com invertit des d’un punt de vista cronològic i vital: en lloc de “començar” a Sant Martí i “culminar” amb l’honoris causa, ho fa a l’inrevés –com passarà amb la trilogia de llibres biogràfics, oi, que van d’endavant a endarrere, fins acabar just amb la infantesa, tant a Lleida com a la vall del Corb, amb el padrí de Sant Martí de Maldà…
Pel que fa a allò de cada dia un sant, cal fer ara una acotació important: aquest sant o santa o advocació de referència apareix a l’encapçalament de cada capítol justament en lloc de la data, que per tant no sabem, ni sabrem si no és que ens prenem la molèstia de consultar un santoral, o un calendari prou complet. Ve a ser una altra manera de desdibuixar el caràcter merament dietarístic de l’obra, que, com he dit, se situa expressament en un terreny híbrid, a cavall de gèneres i fórmules diferents.
I a propòsit d’això, una altra curiositat hagiològica (que no hagiogràfica, ep, ja m’enteneu): el sant del dia serveix de motiu inicial, sí, però no sempre és el primer o més important o més conegut del dia, sinó de vegades un de secundari, o complementari del primer en forma de parella però mig oblidat a l’ombra d’aquell (per exemple sant Pastor sempre de la mà de sant Just, o sant Pau, malgrat la seva importància històrica, mig amagat sempre darrere de sant Pere…); i de vegades, fins i tot, escull explícitament l’últim dels noms que esmenta el santoral de la jornada… (altres camins no és ni tan sols exactament un sant o santa, sinó alguna altre mena de celebració, com ara la mare de Déu de la Mercè, o la de la Cinta, patrones de Barcelona i de Tortosa, respectivament, o el profeta Jonàs, o el Dolors… –o la lluna nova!). Però el fet és que, per norma general, després de dedicar dos, tres, màxim quatre paràgrafs no gaire extensos a parlar del sant, la seva història i, si és el cas, la lliçó que se’n pot extraure, Vallverdú passa al tema del dia (que pot ser certament el tema del dia, mig empès per circumstàncies ja siguin personals ja siguin generals, o que, per contra, pot ser simplement el tema escollit inopinadament per a aquell dia, sense res que l’hi lligui en particular). Llavors l’autor es dedica en forma gairebé d’assaig pur a donar el seu punt de vista, la seva opinió, les seues certeses o incerteses, sobre una qüestió, o més d’una si és que les va enfilant o relligant. Però el més xocant, des del punt de vista estructural, i textual, és que no sempre es produeix una transició entre la primera part –l’hagiològica, l’excusa– i la segona –l’assaig sobre el tema del dia–, sinó que és molt freqüent, per no dir majoritari, que hi hagi un salt abrupte entre una i l’altra, és a dir que, de sobte, talli allò –el sant– i enceti això –l’altre tema– d’un paràgraf a un altre, sense avís, preàmbul ni cap mena de subterfugi o artilugi retòric. Bé, no deixa de ser una curiositat, però em fa l’efecte que és, en realitat, una de les marques d’estil d’aquest llibre, original des de tants punts de vista.
El to… És molt interessant la qüestió del to, en aquest llibre, perquè, a desgrat d’una primera aparença no només de proximitat sinó de cordialitat (el fet que s’adreci a l’amic Niço, en forma epistolar n’és una clau, per exemple), malgrat això, dic, hi ha una mostra diversa de tons al llarg de les pàgines, al llarg dels sants del dietari –com és bon punt lògic, d’altra banda, en un llibre escrit fragmentàriament, com correspon per definició a un dietari. Sí que, d’una banda, hi sovinteja el mateix to cordial i fins i tot distès, quan tracta, posem pel cas, el caràcter pintoresc de la seva tia-àvia Justina (p. 189-191); però d’altra banda, en contrast amb això, l’autor no pot evitar tot sovint, quan s’acara a qüestions doloroses o punxegudes (el futur de la llengua, la pèrdua de tremp de la societat o de l’educació…), d’adoptar un to greu, sever i tot. Bé, per part meva és clar que dic això de “no pot evitar d’adoptar” com un circumloqui retòric: no cal dir que si agafa aquest to és perquè vol, o, dit d’una altra manera, vaja, perquè Josep Vallverdú és –és– així. I llavors (ja veieu per on vaig) retrobem el gran Vallverdú –per mi, i sense menystenir res de la resta de la seva producció, el Vallverdú principal, sí–: aquell que al llarg ja d’uns quants decennis s’ha erigit en la veu clara de Ponent, o simplement des de Ponent (encara que els darrers temps ho faci des de l’Espluga de Francolí, a recer de tanta boira…). És el Vallverdú guia, el Vallverdú cappare de generacions –no només de la seva, i tant, sinó de més d’una, ja, de les següents–, de gent entre la qual ens hem de comptar no sols aquells qui, com la mateixa Carme Vidal que avui ens acull, van tenir-ne el mestratge directe (docent), sinó aquells qui hi hem tingut un tracte franc –un pèl reverent de vegades, que potser toca, però quan ha convingut anant per feina, colze a colze– i, en definitiva, tots aquells que, de 35 anys ençà, n’hem llegit no solament la narrativa infantil i per a adults, sinó sobretot els assaigs, amb les ja mítiques Proses de Ponent de 1970 al capdavant, però sense oblidar ni els viatges, ni els articles de premsa, ni els successius volums de memòries, que ja es prefiguraven fragmentàriament amb Indíbil i la boira (editat l’any 1983) i que van prendre cos fa menys d’una dècada amb la trilogia formada, en un ordre cronològic curiosament (o significativament) invers al dels temps que hi recordava, i amb un to i un estil també singulars, fugint de gèneres quadriculats –en aquest cas a mig camí entre la narració i les memòries–, els llibres Vagó de tercera (1996), Garbinada i ponent (1998) i Desmudat i a les golfes (2000).
Una altra clau important, molt important per copsar de debò aquest llibre, té a veure amb una qüestió en la qual no hem entrat però a la qual crec que sí que he al·ludit abans, potser sense dir-ne el nom: em refereixo a la perspectiva. Dit en resum, si en Vallverdú fa aquest llibre i el fa ara, i el fa així, és perquè ha arribat al punt just –i ell ho sap– en què la seva perspectiva, sense forçar-la gens, adquireix una profunditat especial: la que només donen els anys. D’una banda, és més observador que mai; d’altra banda, sap que els grans esforços que havia de dedicar a intervenir en les coses del món hi han estat ja dedicats, i que fins i tot li ho agraïm…
També pel que fa a la temàtica hi ha una important barreja, una voluntat d’hibridació prou explícita. No solament d’una dia a l’altre, sinó fins i tot, com hem apuntat, dins del full corresponent a una mateixa jornada.
D’una banda, com hem dit, hi ha temes estrictament personals, com ara els referits a l’accident de trànsit, a la pròpia casa on viuen i les seves estances i el seu antic mobiliari, o, un dels més corprenedors, el passatge en què, amb motiu d’un record de la seva mare, l’autor s’obre a la meditació sobre la memòria i el pas del temps (p. 158). O quan es declara las –amb aquest mot: las–, i es confessa pessimista sense embuts respecte de la vellesa (p. 174-177)
D’altra banda són freqüents, més que en qualsevol altra obra de Vallverdú, els temes polítics, directament polítics, amb referències tant històriques (el temps de la República, el 6 d’octubre), com, sobretot, actuals, on mostra una gran preocupació i, en conseqüència, un alt grau de compromís. Sovint, per exemple, apareix el problema de la llengua: tant pel que fa a la seva vitalitat (amb referències a l’informe o declaració que precisament el 2004 va fer públic l’IEC) com, més d’un cop, entrant sense cap ambigüitat ni feblesa en el ridícul però dolorós dilema sobre el valencià i la postura de l’Estat espanyol (p. 140; p. 170-172, 193-195).
I sovint, també, parla del país: parla molt més obertament, diguem que més clarament, de manera més explícita que mai, declarant-se per exemple no només catalanista sinó independentista, i de centreesquerra, i crític amb matisos però sense ambigüitats sempre que li sembla necessari –amb Jordi Pujol, per exemple, de qui respecta en gran manera la figura però critica la praxi política i els seus resultats. No és que Vallverdú abandoni la seva mesura, el seu to de gentleman, això és impossible, però sí que sembla evident que, arribats en aquest punt de capvespre, es permet el luxe, diguem-ho així, de valorar amb absoluta franquesa el que observa i l’implica.
D’altres vegades s’enfronta amb qüestions socials, com per exemple la crisi de l’educació, que el preocupa especialment, o el futur aeroport de Lleida a Alguaire (sobre el qual, per cert, emet un judici negatiu); però també d’altres vegades es mostra molt més decantat vers consideracions literàries. El text encapçalat no per un sant sinó pels Dolors dela Verge(on per cert no hi ha pas l’acostumada introducció de glossa o explicació religiosa) és un dels més literaris del llibre (p. 164-166), al costat naturalment de les dues o tres narracions que es permet la llicència d’introduir, com un joc, dins de les digressions entorn un determinat tema…
O no menys literaris, des d’un vessant assagístic de gran tradició entre nosaltres, són els retrats de personatges, entre els quals sobresurt sens dubte el triple retrat que fa, conjuntament però successivament, de Jordi Rubió, Alexandre Galí i Gaziel. Vegem per exemple un significatiu fragment (a cavall p. 144-145), en què parla d’altres, però dient coses que, ben mirat, podríem aplicar a ell mateix…
En definitiva, i ara sí que vaig acabant, un llibre rodó, un llibre amè però profund, divers però unitari, irònic però roent; i, per tant, un llibre important, ja, des d’ara mateix, dins de l’extensa bibliografia de Josep Vallverdú, i important per al País al qual Vallverdú explícitament serveix.
De manera que aquí tornem a tenir –que continuem tenint, per sort, i per molts anys–, com he apuntat abans, el Vallverdú moral, l’autor de prestigi més que literari que, parlant amb la seva veu personal, personalíssima, expressa de fet una veu col·lectiva. Ha estat, és i serà, Josep Vallverdú, la nostra veu, la nostra consciència, el nostre mestre. Moltes gràcies, Josep –i a vostès per la seva atenció.
Albert Turull, Cervera, desembre de 2005 / gener de 2006
Josep Vallverdú: Hora nona. Llibre de capvespres. Lleida, Pagès editors, 2005. Col. Guimet, 86. (233 pàgs.)