Josep Agustí
(L’Espluga de Francolí, desembre de 1993)
(inèdit)
El proppassat mes de novembre es va celebrar a Lleida el desè aniversari de la instauració del Premi d’assaig “Josep Vallverdú” i, com cada any, el premi va anar acompanyat d’una sèrie d’activitats culturals que, segons els organitzadors, pretenen donar relleu a la concessió del guardó. Si bé és cert que al llarg d’aquests anys a l’entorn del premi “Josep Vallverdú” s’ha parlat d’escriptors com Josep Pla, Mercè Rodoreda, Màrius Torres o J.V. Foix, enguany, la convocatòria tenia, a més a més, un altre al.licient: es podia visitar a la sala d’actes del Casino del Carrer Major, l’exposició “Escriure com viure. Exposició bibliogràfica de Josep Vallverdú.
Quan el mateix Vallverdú em va exhortar a participar a la presentació d’aquesta mateixa exposició a l’Espluga de Francolí em vaig quedar, us ho podeu ben creure, bastant esbalaït, perquè, és clar, una cosa, suposo, ha de ser haver de presentar un llibre i, una altra molt diferent, és fer un tomb, un repàs al conjunt d’una obra fruit de “quaranta anys de tecla”. Aquesta exposició vol ser, no cal ser massa cap de brot per suposar-ho, un homenatge “globalitzador” al conjunt de la seva obra publicada fins ara. I dic fins ara, perquè el Sr. Vallverdú tot i que ja en té setanta de complerts és un escriptor que es troba en plena maduresa i que, per tant, la seva obra és, anava a dir, un llibre obert.
Tant a L’Espill del prestatge com a Indíbil i la boira, Vallverdú explica que per a entendre la quantitat de llibres que, com a autor o traductor ha vist publicats (més de cent-cinquanta títols), s’ha de saber que per a ell, el fet d’escriure és un fet artesanal: fruit de la constància i de l’esmerç sostinguts.
A l’hora de fer un itinerari de síntesi, els pocs crítics que han estudiat la seva obra, ens parlen de Vallverdú com un escriptor “tot terreny”, “un polígraf”, que al llarg de més de 40 anys ha interpretat, com diu Isidor Cònsul, tots els papers de l’auca: agitador cultural i catalanista dela Lleidadels anys seixanta i setanta, erudit incioient, divulgador literari, poeta, dramaturg, guionista, autor de llibres de viatges, traductor, assagista, efccionat al dibuix i a la pintura, narrador i, sempre que ha pogut, pagès.
II
Josep Vallverdú neix a Lleida, al carrer del Carme, el 1923, per tant, quan esclata la guerra civil té tretze anys: “Em fa l’efecte, diu en Vallverdú, a L’Espill del prestatge, que, en altres circumstàncies, sense la guerra ni la postguerra, jo hauria estat un autor precoç a publicar”. Vallverdú, com d’altres escriptors de la seva generació, la primera de la postguerra, començarà a publicar entre els anys cinquanta i seixanta. El context, tothom ho sap, no era gens favorable per a començar a publicar en llengua catalana. Així, doncs, Vallverdú, entre 1954 i 1955, aleshores residia a Sant Feliu de Guíxols, publicarà tres originals en llengua castellana. Amb El venedor de peixos (1960) comença la seva producció narrativa en català, per bé que l’any 1952 Miquel Arimany ja li havia publicat en el número 1 de la revista “El Pont” el seu primer conte en català: Primavera, no!
En la cultura catalana, el llibre infantil ha jugat un paper més important que en la d’un país de desenvolupament politico-cultural normal, ja que, a més d’ésser un complement de l’escola, ha hagut de suplir sovint allò que l’escola no feia. Joan Triadú al1962 ala revista “Serra d’Or” publica l’article “Una edat sense llibres, una literatura sense futur” en el qual es planteja el greu problema de la manca de llibres en català per als nois i noies. A partir dels anys seixanta apareixaran una sèrie de factors que permetran que es publiquin llibres en català i que van connectats, es miri com es miri, amb Josep Vallverdú:
1) al desembre de 1961 s’imprimeix la revista “Cavall Fort”, Aquesta revista havia d’acostar els infants al català escrit i a la cultura catalana. A la revista, de seguida hi col.laborà Josep Vallverdú. Josep Maria Aloy, l’any 1991, va seleccionar vint-i-tres contes dels més de cent que ha publicat Vallverdú a la revista “Cavall Fort”. L’antologia s’intitula Contes en òrbita.
2) L’any 1963 es funda l’editorial La Galeraon en Vallverdú hi editarà les principals fites de la seva narrativa. Tot just ara, em vénen a boca títols com: Rovello (1969), En Roc drapaire (1971), L’home dels gats (1972), Un cavall contra Roma (1976), En Mir l’esquirol (1978)… etc.
3) Durant el mateix any 1963, es concedeix dins dels premis de la Nitde Sta. Llúcia el premi Folch i Torres per a llibres infantils. En Vallverdú el guanyarà en dues ocasions: l’any 1968 amb Rovelló i l’any 1970 amb En Roc drapaire. Rovelló, diria que és un clàssic i el llibre més llegit d’en Vallverdú. Se n’han fet més de deu edicions en català i s’ha traduït al castellà, al basc, al rus, al francès i a l’italià. Durant aquella Nit de Santa Llúcia del 1963 es concedí, també, el premi “Joaquim Ruyra” per a adolescents. Vallverdú el va guanyar amb Trampa sota les aigües, que ha esdevingut també una mena de clàssic de les lectures infantils. Actualment ja va per la vintena edició.
Dins de l’etiqueta genèrica de “literatura juvenil”, a més a més dels seus llibres de narracions, s’hi ha d’incloure llibres com A menjar confitura! i obres de teatre com Sant Jordi mata l’aranya, basada en una consueta anònima que es representava al s. XIV a València i La Caputxeta i el llop que és una revisió del tradicional conte dels germans Grimm. D’ El venedor de peixos (1960) fins a Els genets de la tarda o Un estrany a l’Arca (1992) hi van molts anys i també molts llibres. Durant tots aquests anys ha complert el projecte que comentà al seu editor, l’Andreu Dòria, a les primeries del seu tracte: “jo sóc home d’un llibre a l’any, ja ho veuràs”. A la Miscel.lània. Homenatge a Josep Vallverdú que l’Institut d’Estudis Ilerdencs va dedicar-li l’any 1987, Andreu Dòria, parla de l’abast de la seva obra juvenil i de l’extraordinari acolliment que els seus llibres han trobat en el “seu” públic: els adolescents…
Vallverdú, a banda del reconeixement dels seus lectors, ha obtingut, ara i adés, el reconeixement professional dels jurats dels millors premis de literatura juvenil d’àmbit català, espanyol i, àdhuc, internacional: el Folch i Torres, el Joaquim Ruyra, el Premi de la Generalitata la millor obra juvenil, el Serra d’Or, el Nacional del Ministerio de Cultura, la Llistad’Honor del Premi Andersen 1980 per En Mir l’esquirol, el Premi Alice 93…entre molts d’altres.
Vallverdú, no ho oblidem, forma part de la primera generació d’escriptors de la postguerra i com tots ells, a més de tenir la preocupació pel “llenguatge” (pretenien que esdevingués “operatiu”), volien fer, a través de les seves obres, “activisme”. Ara: voleu dir que la dedicació de Vallverdú per a bastir una literatura juvenil de qualitat literària, on els herois són amants de la seva terra, servidors del poble, exemples i models de fidelitat i honradesa, no obeeix a un fort “activisme” o, si voleu, compromís amb el seu país? No oblidem, massa sovint, que el lector de literatura infantil i juvenil, més tard o més aviat, es transformarà, simplement, en un lector de literatura?
III
En Vallverdú, l’any 1940 es trasllada a Barcelona: hi estudia el darrer curs de batxillerat i es llicencia en filologia clàssica. Obté el premi extraordinari de Llicenciatura. I, durant un any, després de superar unes proves, ajudarà al Doctor Jordi Rubió i Balaguer a les tasques d’ordenació i d’investigació de textos medievals a l’Arxiu dela Coronad’Aragó. La seva formació clàssica, el coneixement de l’anglès, el francès i l’italià, i el domini de les tècniques d’investigació filològica li han permès sense massa dificultat, escriure estudis d’història literària d’una certa rellevància. Penso, per exemple, en textos que jo vaig llegir ala Facultatde Lletres (entre els anys 80 i 85) de l’Estudi General de Lleida, d’on el Vallverdú m’havia estat professor els cursos 72/73 i 73/74.
El llibre De Morera i Galícia a Guillem Vilador (1980) ens va permetre conèixer la tradició literària de la literatura catalana a Ponent i entendre l’esforç d’en Vallverdú per, d’una banda, no estroncar aquesta tradició i, d’altra banda, per donar-la a conèixer a les noves generacioms (als estudiosos i sobretot als escriptors) perquè la famosa dita orsiana, avui per avui, encara té validesa: “Fora de la tradició, cap veritable originalitat. Tot lo que no és tradició, és plagi”. Així, doncs, a les aules universitàries, sota el guiatge del professor Josep Murgades, home que us admira profundament, vam llegir els vostres treballs sobre Morera i Galícia, Màrius Torres, la revista, anava a dir, noucentista “Vida Lleidatana, o bé, d’altres estudis com: El Rector de Vallfogona i la llengua del barroc i Magí Morera i Galícia, traducotrs de Shakespeare.
Vull recordar també que sou l’artífex de la primera antologia de poetes ponentins feta després de la GuerraCivil, Lleida, vuit poetes (1968). En aquella antologia hi parlàvau de la represa de la tradició de la poesia catalana a Lleida (Guillem Viladot, Sala-Cornadó) i la destriàveu de la dels poetes oficialistes, en llengua castellana, que publicaven a “Mensaje” sota el vel protector del Instituto de Estudios Ilerdenses.
L’assaig, deia Joan Fuster, és la “literatura d’idees”. La postguerra va ser un temps difícil per a les idees. La forta censura imposada per la dictadura s’encarregà de destruir qualsevol temptativa de debat i de reflexió ideològica. Era evident que al règim no li interessava la llibertat d’expressió. Quan, als anys cinquanta, s’inicia la represa del gènere, el tema dominant als nostres assagistes va ser, inevitablement, el país. Entre els assagistes més importants d’aquests anys de postguerra podem citar els noms de: Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vives, Joan Fuster, Posep Pla, Gaziel, Manuel Sanchis Guarner i Joan Triadú. Des de l’òptica de Ponent, seria convenient no oblidar-se tampoc dels primers intents seriosos de reflexionar sobre el país, Catalunya, des de la dura realitat de Lleida. Josep Vallverdú és qui més ha contribuït a descobrir, estructurar i divulgar la realitat i la visió ponentines. Entre les obres més significatives d’aquest Vallverdú assagista, divulgador i escriptor viatger, s’ha de fer esment de: Proses de Ponent, Indíbil i la boira, La lluna amb les dents, el dietari Les vuit estacions. Per a Vallverdú són fruit de la maduresa i els etiqueta com a “llibres personals”. Aquestes obres, juntament amb els llibres de viatges i els manuals d’ensenyament, són l’altra cara del fabulador per a gent jove. Hi constatem: l’àmplia cultura i saviesa adquirides i la independència ideològica de l’autor.
IV
Vull creure que és coneguda per tots la vostra tasca d’incansable conferenciant i pregoner, prologuista ommnipresent, traductor tant dels clàssics de la novel.la negra com dels infantils (n’heu traduït més de setanta, de llibres); autor de manuals de llengua, literatura i de Formació Humanísitca i, tal com diu Cònsul, “la ua de tot el que hi vulgueu afegor”.
A través dels seus llibres de viatge, com en el cas de J. Pla, en Vallverdú ens vol fer participar de les impressions que hi experimentà. En els seus textos hi transpua el plaer pel viatge i la voluntat, tothora, de donar a conèixer, tal com diu Josep Pereña, “la CatalunyaNova: la pobra, la dels climes extrems, la gran desconeguda de tants catalans pròspers i cultes”.
El Ponent ha estat la contrada definidora de la producció assagística de Josep Vallverdú, de la mateixa manera que l’Empordanet o el Petit Empordà va ser l’univers literari de Josep Pla i les terres valencianes de Joan Fuster. Josep Vallverdú, com tants altres escriptors: Pla, Gaziel, Fuster, ha col.laborat, anava a dir, en tot temps, a la premsa. L’any 1989, l’editorial Virgili-Pagès va publicar una selecció d’entre més de 2.000 articles periodístics que l’autor, al llarg de 30 anys, ha anat mecanografiant per a revistes i diaris tant d’abast nacional com de caràcter local i comarcal. El volum es diu La lluna amb les dents.
Josep Vallverdú és un bon col.laborador de premsa perquè és un bon escriptor. El diari i la revista són els mitjans per a donar a conèixer tant el “comentari assaonat” d’un tema d’actualitat com la reflexió sobre temes lligats amb la condició humana: l’ensenyament, la llengua, el món polític, la natura, el cinema, la lectura… La fugacitat del temps no ha pas passat per l’obra periodística de J. Vallverdú. Al llarg dels anys tot i és fresc i d’una increïble, permanent, actualitat I interès.
V
Quan vaig llegir el primer llibre del Sr. Vallverdú, a l’escla Sant Jordi, tenia poc més de 10 anys i des d’aleshores, amb més o menys regularitat, no he deixat de llegir-lo i rellegir-lo. Ras i curt: us puc dir que de la seva obra hi he après algunes de les coses que sé. Coses que més d’un podria jutjar que són foteses, però que han passat a formar part de les meves certeses intel.lectuals. I que, en conseqüència, em són útils de saber. O d’imaginar-me que les sé. Bé, tant se val! Desitjo que el tomb panoràmic que farem ara, per l’obra bibliogràfica del Sr. Vallverdú ens serveixi com a pretext per a llegir i rellegir els seus llibres i, a partir del coneixement de l’obra, puguem, tots plegats, estimar-lo una mica més.
Com heu dit Vós i amb això acabo: “De ponent, la ferma gent I el bon vent”. Moltes gràcies!