Article d’Amàlia Ramoneda a Faristol, 35 (novembre de 1999)
Una carta arriba dels Eatats Units a Rocanegra. Un llegat de diners molt important per als seus veïns està en joc; per aconseguir-lo, però, s’ha de restaurar el castell del poble i instalar-hi una família de gegants. Els habitants de Rocanegra, les màximes autoritats polítiques i dirigents d’organismes oficials es posen d’acord fins a trobar els vestigis d’una antiga raça de gegants que localitzen en una regió de Pakistan. Una comitiva encapçalada per un professor de català fan mans i mànigues per convèncer la família gegantina d’establir-se a Rocanegra. Els gegants, bons de mena, s’hi avenen. El nucli de la història tracta de com aquesta família gegantina s’adapta als costums de Rocanegra i de com incideixen en la vida dels seus habitants. De l’únic poder sobrenatural del gegant petit ens n’assabentarem ben entrada la història i provocarà un desenllaç sorprenent, i, a la fi, l’estabilitat i l’harmonia entre els pobles veïns.
Aquesta és l’última novel.la de Josep Vallverdú que, amb l’estil de sempre, ens presenta una història on utilitza l’imaginari popular, en aquest cas uns gegants i uns personatges propis del món rural barrejats amb d’altres de més institucionals: una presidenta dela Generalitat, els cascos blaus… És una obra plena de fantasia i humor, amb un acurat llenguatge on el lèxic i les expressions són excel.lentment triades i, amb aquella sensibilitat que fa que posi en boca del professor de català la utilitat de l’aprenentatge de frases fetes amb la llengua gegantina com: “Tant de bo tots els homes fossin com el vent que pentina les herbes i fa cantar la tija de les flors”.
Les il.lustracions, fetes amb tinta negra, expliquen el text i donen expressió a uns ben caracteritzats gegants asiàtics, així com a altres personatges de Rocanegra.